Sospitós habitual

El bloc (intermitent) de Sergi Pascual

3 de juny de 2007
Sense categoria
7 comentaris

ERC: Present i futur

Arran dels resultats de les eleccions de diumenge passat, i en vista de les reaccions diferents que els resultats electorals semblen haver impulsat en sectors diversos del partit, sembla un bon moment per compartir un cop més algunes de les meves reflexions sobre el sistema polític català i el lloc que (en la meva opinió) hi ha d?ocupar ERC. Permeteu-me que especifiqui que en aquest post em referiré a la política del Principat de Catalunya, i és que fa tot l?efecte que la resta del territoris catalanoparlants no admeten una anàlisi política rellevant si considerem el paràmetre de l?adhesió nacional catalana, sinó que el paràmetre definitori continua essent l?elevat grau d?adhesió al sistema polític bipartidista espanyol.

En primer lloc, m?he de felicitar per les meves dots prescients, o, més ben dit, ho faria si no fos que els resultats electorals eren tan i tan previsibles. Consulteu en aquest post la meva anàlisi dels resultats electorals, feta durant la nit de dissabte a diumenge, és a dir, abans de les eleccions. Veureu que no hi havia cap misteri en aquestes eleccions. Abans d?anar a votar ja sabíem el que ens trobaríem! Algú es pot estranyar, doncs, de l?índex tan elevat d?abstenció i vot blanc? Per què anar a votar cap partit, si tothom ja coneixia els resultats?

(continua…)

Bé, tot i així, parlant en particular d?ERC, que és el que a mi i probablement als lectors d?aquest bloc ens interessa més, segur que podem filar una mica més prim i podem analitzar el que en podríem dir abstenció diferencial. En aquest sentit, els resultats de Barcelona són una clara representació, un mirall, dels resultats en pràcticament totes les ciutats catalanes, però molt notablement dels resultats a la zona metropolitana de Barcelona, on es concentra el 60% de la població del Principat: retrocés generalitzat del vot a ERC, molt elevat en xifres absolutes i una mica més matisat (per l?augment generalitzat de l?abstenció) però encara notable en xifres relatives. Com que ja hi ha hagut tota mena d?anàlisis numèriques a la premsa tradicional i online durant els dies immediatament posteriors a les eleccions, ens estalviarem ara de repetir-les. En tot cas, si algú encara hi està interessat, aquest és l’enllaç a la plana (en espanyol) de les eleccions locals.

En essència, la pregunta és: per què l?adhesió a ERC ha baixat molt en la zona metropolitana de Barcelona i menys en els pobles petits i amb menys població d?origen etnicolingüístic espanyol? La meva tesi és, simplement, perquè és en aquesta zona on es pot comprovar de manera més directa la fal?làcia en què es basa l?actual línia política d?ERC.

La idea que ens han explicitat (encara avui la podeu trobar en una entrevista a Carod-Rovira a l?Avui) és que cal donar a la població d?origen etnicolingüístic espanyol l?oportunitat de governar Catalunya com a via per aconseguir la seva adhesió al sistema nacional de partits català. Se suposava que si ERC posava una persona com Montilla a la presidència del país, la població nacionalment espanyola que viu entre nosaltres passaria a identificar-se políticament amb Catalunya. Doncs bé, permeteu-me que ho digui clarament ara que ja han passat les eleccions (però podeu llegir entre línies en els meus posts anteriors que aquesta ha esta sempre la meva opinió): aquesta idea és simplement i definitivament ridícula. Només algú que no conegui en absolut el comportament polític dels espanyols que viuen entre nosaltres a la zona metropolitana de Barcelona pot arribar a tenir una idea com aquesta. Si ho mirem amb tota la bona fe, podem pensar que essent Carod-Rovira de Tarragona i Puigcercós de Ripoll, potser no tenen vincles propers amb la població del cinturó industrial de Barcelona. Però què passa amb Vendrell? Ell és de Sant Joan Despí. D?altres dirigents d?ERC, com Beltran o Vall són d?altres poblacions metropolitanes: Badalona o l?Hospitalet.

És difícil de creure que ningú de la direcció d?ERC no sàpiga realment en quin país vivim. Però, per si de cas han actuat de bona fe, deixeu-me que posi aquí amb totes les lletres allò que tothom sap, però que, ho admeto, en poques ocasions es diu en veu alta: una bona part de la població nacionalment espanyola que viu a Catalunya, i que és prou elevada en xifres absolutes, no sent cap mena de vinculació afectiva amb la nació catalana. Per molt que ?els catalans? (és a dir, ERC en aquesta ocasió) vulgui acostar-se a ells, ells simplement rebutjaran aquest acostament mentre el puguin evitar. I mentre ens mantinguem en l?actual sistema administratiu espanyol, el podran evitar SEMPRE! Per tant, per la banda de la població etnicolingüística espanyola que se sent nacionalment espanyola, que viu a la zona metropolitana de Barcelona i que vota SEMPRE en clau ètnica espanyola no hi ha hagut cap nova entrada de votants, en contra de les (il?luses) previsions de la direcció d?ERC. Això no ha passat i mai no passarà. Perquè, com han descobert amb desmai els estudiosos de la historiografia (post-)marxista, és molt més senzill canviar de classe social que d?adscripció nacional. I l?adscripció nacional espanyola es manifesta políticament a Catalunya amb un vot ètnic.

Tanmateix, el que sí que hi ha hagut és una pèrdua del vot tradicional d?ERC. I la pregunta seria: per què s?ha produït aquesta desafecció del votant tradicional d?ERC en les zones urbanes? En una nova mostra d?allunyament de la realitat Carod-Rovira diu a l?Avui que hi ha gent que encara no accepta que algú no nascut a Catalunya sigui president. Evidentment, no és aquesta la raó del càstig electoral a ERC. El que passa és que el president Montilla (el qual com a ciutadà té tot el meu respecte, evidentment) provoca rebuig per dues raons, una de caire general i una de caire individual, cap de les dues és que no hagi nascut a Catalunya.

La raó general és que representa els valors de la comunitat nacional espanyola que viu entre nosaltres i ens dificulta molt el nostre procés d?alliberament nacional. Representa la immigració espanyola que, legítimament, no s?ha adscrit als valors del catalanisme cultural, però, il?legítimament, mediatitza el nostre devenir polític. La comunitat nacional amb la qual convivim, amb la qual molts de nosaltres tenim llaços familiars estrets (és el meu cas), amb la qual convivim socialment, però que pensem que hauria d?abstenir-se de fer sistemàticament un vot ètnic que s?oposa a l?alliberament polític d?un poble que ells admeten voluntàriament que no és el seu. (Tot això amb independència de la posició individual de Montilla en aquest eix Catalunya-Espanya: no defineixo el que ell sent, sinó el que representa políticament).

La raó ad hominem és, simplement, que Montilla no té dots de president: no parla amb prou fluïdesa la nostra llengua nacional (algú s?imagina un president de Portugal, o dels Països Baixos, o de Dinamarca, o d’Hongria, o d’Eslovènia, per citar països europeus de demografia comparable a la nostra, que no parlés amb fluïdesa la llengua del país? La simple idea és ridícula! Doncs bé, molts catalans també trobem ridícul que la nostra màxima autoritat política es trobi en aquesta situació). El que compta aquí, doncs, no és el lloc de naixement, sinó la manca d?habilitats lingüístiques. A més, per reblar el clau, Montilla és incapaç de donar una opinió pròpia sense llegir. Quina mena de líder per a un país és aquest, que no pot improvisar, que no pot entrar al cos a cos amb l?adversari polític, que sembla que no pot tenir cap opinió si no la troba per escrit?

Evidentment, com que Montilla era tan mal candidat, va perdre les eleccions. Doncs bé, ERC no va respectar els resultats electorals, en contra de les seves protestes repetides de tenir un projecte autònom del PSC i de CiU i de defensa dels valors republicans i de regeneració democràtica. El PSC no va guanyar les eleccions i no hauria de tenir la presidència. No em val que es facin comparacions amb el PP a Galícia o les Balears, ja que el partit que va guanyar les eleccions catalanes no és un partit pseudoautoritari, caciquil  i hereu directe de la dictadura franquista, sinó un partit tan democràtic com el PSC. Si va guanyar clarament, hauria d?haver format govern, de la mateixa manera que el Partit Nacional Escocès va guanyar fa poques setmanes les eleccions escoceses i la resta de partits (que tenen un projecte  nacional ben diferent) li permeten democràticament governar. Però la direcció d?ERC no ho ha va veure així i van decidir fer president del país una persona que el país havia rebutjat com a president. No és estrany, per tant, que els votants d?ERC (als quals, a més, se?ls suposa una sensibilitat especial en la defensa de la nostra comunitat nacional i del nostre sistema de representació polític) mostrin desafecció cap al partit que va imposar un president rebutjat pel poble català.

I tot això, sense necessitat d?insistir en la contínua subordinació als interessos del PSOE, un partit que, per les últimes informacions que m?han arribat, no té com a prioritat principal la defensa dels interessos de la comunitat nacional catalana…!

Crec, doncs, que les raons de la desafecció del votant tradicional d?ERC són prou clares i parteixen gairebé totes de l?estratègia política terriblement errònia de la direcció del partit arran de les últimes eleccions al Parlament (em descuidava d?esmentar que aquest cop ?es van oblidar? de consultar amb les bases el pacte amb el PSC per fer Montilla president). I crec també, perquè és de simple sentit comú, que el votant nacionalment espanyol que ERC ha buscat a la zona metropolitana de Barcelona mai no votarà ERC.

Per aquesta raó, per aquest allunyament inexplicable de la realitat política catalana, per l?anorreament de les esperances de regeneració democràtica que tants ciutadans havien dipositat en ERC i per la subordinació indigna als interessos de l?Estat espanyol, em veig amb cor de demanar un canvi en profunditat, en primer lloc d?estratègia política del nostre partit, però, inevitablement, també de cares per dissenyar la nova estratègia. Ja vaig avisar fa mesos (en aquest post) que em semblava molt probable la davallada electoral en aquestes eleccions i que en cas que es produís demanaria responsabilitats polítiques. Ara hem arribat al cap del carrer: s?ha demostrat que l?estratègia d?ERC de pacte a la Generalitat amb el PSC (i a Madrid amb el PSOE) perjudica les seves expectatives electorals i per tant representa un pas enrere en el nostre objectiu d?aconseguir la independència del nostre país. Per tant, m?afegeixo a la demanda de Reagrupament.cat de fer un congrés extraordinari a la tardor per mirar de redreçar la nostra política d?aliances amb un nou equip de persones al capdavant del partit i recuperar d?aquesta manera les expectatives de creixement d?ERC.

Perquè si continuem amb aquest pacte decididament impresentable amb el PSC a la Generalitat de Catalunya estarem condemnant l?independentisme a tornar a la marginalitat política.

  1. Com et vaig comentar en un apunt anterior, jo era dels qui pensaven que l’actual estratègia d’ERC podia fer forat en l’electorat castellanoparlant de l’àrea metropolitana de Barcelona i de més enllà. Creia que valia la pena provar-ho i que en tot cas les pèrdues que es poguessin produir per la banda de l’independentisme més ideologitzat serien menors. He de reconèixer que em vaig equivocar. Una part molt important de l’electorat d’ERC ha girat l’esquena al partit i ha passat a engrossir l’abstenció (o les CUP allà on ha pogut fer-ho), i el futur del partit no es veu gaire esperançador. També estic d’acord amb tu que en Carod-Rovira fa, a l’AVUI d’avui, fa una mala anàlisi dels resultats electorals de diumenge passat. Els catalans i catalanes que han deixat de confiar en Esquerra no els molesta que en Montilla hagi nascut fora de Catalunya, sinó que ell i el seu partit estiguin subordinats al PSOE i molt allunyats de les aspiracions de l’independentisme català. Penso que ara cal que ERC faci una profunda reflexió i rectifiqui l’estratègia que l’ha portat fins a la situació actual. En aquest sentit, crec que els militants tindreu un paper principal a l’hora de trobar una sortida a la situació actual.

    Ànims i endavant!

  2. Com a filla de castellanoparlants – sóc catalanoparlant per elecció – crec que estic en condicions de dir que els castellanoparlants que s’interessen per la opció independentista, o que s’hi poden apropar, no necessiten veure un Montilla al govern, ni que ningú ens demostri que ens accepta com a catalans. Som catalans perquè ho volem ser, i el que esperem d’un partit independentista és la defensa dels valors que hem fet nostres. I seriositat, i fermesa. Aquesta estratègia de Carod em sembla condescendent i totalment errònia. Els que estimem Catalunya volem Catalunya, no Montillas, ni ferias de abril.

  3. Per molt que hi penso, no puc entendre les raons d’ERC per sotmetre’s al PSOE. I les que crec jo, són indignes.
    El país no es pot permetre el que està fent la direcció d’ERC. La història no ho perdonarà

  4. Se m’acudeixen uns quants comentaris:                                        Em va portar molts anys de la meva vida, a mi que, com tu, sóc d’ascendència espanyola, adonar-me que el meu lloc estava amb la nació catalana, i no amb els seus seculars opressors, com per que ara vinguin els Carod i etc. a dir-me que necessitem un Montilla (o per què no un Corbacho ¿us ho imagineu? Mare de Déu!) per tal de fer que vegin la llum (¿quina?) uns quants seguidors del Bisbal, del Torrente o de la Pantoja. Un Montilla que, tal com apuntes parcialment, ja ha palesat en prou ocasions la seva categoria com a polític nefast d’aparell de partit, la seva nul.litat com a líder de la nació i les seves limitacions com a candidat (qui no recorda com va perdre els papers arran de la famosa entrevista que li va fer en Sala i Martín per al diari dels Godó?).

    Bé, estic d’acord que els nostres conciutadans espanyolistes mai no deixaran de ser-ho (majoritàriament parlant, s’entén) mentre el marc polític vigent no canvïi (mentre no assolim la independència, si ho prefereixes): sotmesos al bombardeig continu dels mitjans de comunicació espanyols amb tots els referents aliens a la nostra cultura, ja poden dir missa els dirigents d’ERC des dels seus càrrecs, que tot allò que tingui flaire catalana continuaran veient-ho com un fenòmen estrany en el millor dels casos, o amb vertadera antipatia en molts d’altres. En qualsevol cas, tot allò que es pretengui comunicar des de les institucions catalanes no els arribarà pels seus canals habituals (exclusius) sinó és amb la finalitat de ser aprofitat per encendre encara més la flama de la seva espanyolitat.

  5. es el primer article que et llegeixo i he quedat impressionat, a partir d’ara per mi seras lectura obligada.

    espero que el que has escrit faci reflexionar uns quants…

    et felicito per la teva clarividència

Respon a Pere B. Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!