Sospitós habitual

El bloc (intermitent) de Sergi Pascual

29 de març de 2008
Sense categoria
0 comentaris

El PSC vol l’hegemonia del catalanisme

Perdó, volia dir (evidentment) el PSC-PSOE, no ens confonguéssim!

Bé, deixant de banda la ironia, em permeto dedicar un article al partit que representa més bé el sentir i els anhels del català mitjà (d’acord, s’accepta l’esmena: encara no havia deixat de banda la ironia! Vull dir, és clar, que això és així en opinió del PSC-PSOE).

I és que llegeixo a l’Avui que el PSC-PSOE vol prendre a CiU l’hegemonia del catalanisme. Doncs bé, en llegir això vénen al cap diverses idees.

(continua…)
La primera és que em penso que això ho vol des de 1980, ja fa vora 30 anys, però fins ara la seva voluntat ha resultat sempre malmesa després del pas preceptiu per les urnes. Recordem-ho: CiU ha guanyat totes i cadascuna de les eleccions al Parlament de Catalunya, que certament no és poca cosa en un sistema polític tan plural com el català. Em permeto des d’aquí expressar-los la meva felicitació i la meva admiració per la manera com han sabut mantenir el suport dels ciutadans durant tot aquest temps: la societat catalana ha canviat, però el referent polític principal dels catalans a l’hora d’escollir els seus representants al Parlament s’ha mantingut.

Dit això (que no és poca cosa), arribem al moll de l’os: el PSC-PSOE es pensa que “aquest cop sí” per dues raons: una, que acaben d’obtenir els seus millors resultats en unes eleccions a Corts del país veí (i metròpoli de la nostra semicolònia), i perquè pensen que la baixada previsible d’ERC a les properes eleccions només pot beneficiar-los, ja que són la força principal del “Govern d’Entesa”, un govern que s’autodefineix com a catalanista.

Doncs bé, o els meus ulls han perdut la vista, o el PSC-PSOE s’haurà d’enfrontar ben aviat novament amb la dura realitat: ni representen el sentir i els anhels del català mitjà, ni els ciutadans perceben el seu govern com a “catalanista” (més aviat tendeixen a considerar-lo “socialista”), ni tenen cap opció de guanyar les properes eleccions.

La base per a l’argumentació és clara: en aquest moment el vot catalanista està alarmat i està mobilitzat, veient els resultats de la seva abstenció en les darreres eleccions espanyoles a Catalunya. I la força contrària al nostre autogovern no serà aquest cop el PP (que és el quart partit del Parlament) sinó el PSC-PSOE (que és el segon partit del Parlament), responsable de la retallada estatutària i de tots els mals que se’n deriven.

En essència, tot fa augurar un augment notable del vot catalanista per oposar-se a la creixent hegemonia socialista. No m’invento res: això ja va passar el 1984, quan Jordi Pujol va aconseguir la més gran majoria absoluta de CiU després de la més gran victòria socialista a les eleccions al país veí del 1982.

Per tant, si el vot catalanista abandona ERC, no ho farà aquest cop de forma majoritària en benefici de l’abstenció, ni tampoc com pensa el PSC-PSOE (de forma prou il·lusa, cosa que demostra que l’autoengany va per barris) en benefici propi, sinó que ho farà per concentrar-se en la força política autòctona majoritària, com a mesura de rebuig a l’hegemonia del sucursalisme socialista.

L’altra opció (que jo personalment preferiria, no cal dir-ho) és que ERC no s’enfonsés, sinó que mantingués una quota de representativitat elevada al Parlament. Però, atenció, això només pot passar si ERC, a conseqüència del debat polític que es produirà al proper congrés, es desmarca amb gestos ferms i convincents de la subordinació a l’estratègia socialista.

En qualsevol dels dos casos, doncs, la conclusió inevitable és el pas del PSC-PSOE a l’oposició després de les properes eleccions, i el retorn de CiU al Govern. Aquest retorn es produirà amb el suport de la majoria absoluta convergent al Parlament si ERC no resol bé el debat congressual, o amb una majoria suficient per pactar amb el soci que triï si ERC recupera la credibilitat sobiranista.

Esperem que ERC es mantingui, doncs, perquè el cas contrari representaria el retorn a la dinàmica electoral dels 80-90 del segle passat, on el sobiranisme quedava dil·luït electoralment en benefici del vot útil, bé “nacionalista”, bé “d’esquerres”. Sempre, però, de forma favorable en última instància al “nacionalisme” de CiU ja que, òbviament, no representa una força sucursalista.

PS. Com a afegitó sense relació directa amb aquest tema (sí amb relació indirecta, evidentment), us remarco la crida que el company blocaire Manel Bargalló fa al suport econòmic i moral a Reagrupament.cat (ben tornat a la catosfera, Manel!). Jo ja he fet la meva aportació econòmica, cosa que demostra fins a quin punt crec que és important redreçar l’estratègia d’ERC per mantenir les opcions d’un sobiranisme viable electoralment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!