Qui és el monstre
-Calla’t!
Era la sisena vegada que ho repetia en les tres hores de dia que havien passat. I per la seua àmplia experiència tenia per segur que només acabava de començar.
-Calla’t!
Inspira, expira; inspirava, expirava. Havia d’intentar-ho, sa mare sempre deia que si lluitava, mai perdria. Però la seua positivitat era clarament efímera. Sabia que podia amb ella, sabia que amb molt d’esforç podria amb ella, sabia que si la sort li ho concedia potser podria amb ella, sabia que ja no podria amb ella, sabia que ella el podia. Havia perdut, res de nou.
-Calla’t!
No la podia suportar, cada cop parlava més i més alt. Cada cop escopia paraules més inquietants. Cada cop feria més. I a cada cop la seua ferida es feia més gran. Perquè fas immensament més mal quan claves la navalla just en la ferida. És més fàcil trencar una cicatriu, i una ferida oberta és més sensible; són lleis universals.
-Calla’t!
N’hi havia instants, minúsculs moments, on pareixia que el monstre s’havia mort finalment. Moments que eren agressivament interromputs pel renaixement d’aquest monstre. Cada vegada queia en la seua trampa; creia en les mentides que li deia i entrava a la seua boca sabent, en el fons, que seguidament aquesta la tancaria.
-Calla’t!
I continuava caminant recte, malgrat el mur, perquè encara no s’havia rendit. I tenia esperança. Esperança que un dia, de tant xocar contra el mur, el trencaria. Però aquesta vegada no seria eixe dia. Ja havia gastat quatre de les hores diàries del seu plaer personal. Però encara li quedava molt de temps de tortura. Així és com ho veia: pensava que ho feia per gust, per diversió. Gaudia fent sofrir. Ella era irremeiablement malvada.
-Calla’t! No vas a parar mai, consciència maleïda? O hauré d’assassinar-te a tu també?
Alba M.