Pense, després escric
Aquestes són les primeres paraules d’un text que ha de definir-me. Ha de definir la meua idea sobre la literatura i què té a veure amb mi.
Sóc Clàudia i estic ací perquè m’agrada escriure. Sí, és una simple raó però és la veritat. M’agrada molt escriure, tant que he passat hores i hores sense dormir, únicament per sentir el plaer de veure com les meues idees eren plasmades al paper. No penseu que visc per la literatura, ni res semblant. Sols he trobat una manera de poder expressar-me i ser qui sóc a través d’aquest art.
Escriure implica crear el teu propi món i deixar enrere totes les pors i vergonyes que aquest no siga aprovat per la societat. Sí, sona molt de manual però pensa en tots aquells escriptors que any rere any, segle rere segle han expressat les seues idees sense por a res, encara que allò els causara problemes.
El que més m’agrada és veure com les meues creacions són llegides per la gent del meu voltant i veure, com aquests, quan llegeixen l’última paraula i alcen el cap amb una senyal que indica que ja no queda res més, et diuen que els ha encantat o simplement un “ja estàs escrivint el següent?” Aquestes són les petites coses que a mi em fan somriure. Després de passar hores i hores davant de la pantalla del teu ordinador, el que més t’agrada és veure com a la gent li agrada, perquè et sents reconfortada, et sents satisfeta.
L’art de la literatura i la fotografia fan que puga expressar-me de dues maneres diferents però les dues amb una cosa en comú, amb elles puc plasmar diferents coses, maneres de pensar i de ser. Així, combinant les dues ix la tercera que tant m’agrada: el cinema. La gent somia anar a la lluna o anar de viatge a Nova York. Jo somie que un dia, potser proper o potser llunyà, una pel·lícula estarà basada amb una de les meues històries, i haurà sigut dirigida per mi. Perquè, després d’un gran esforç, a tots ens agrada una bona recompensa.
Així, encara que no siga la primera vegada que escric, puc dir que estic ací com el xiquet que toca a la porta de la seua nova classe, quan no coneix ningú, impacient i amb la curiositat de saber què hi ha a l’altra banda.
Perquè, quan s’obriga eixa gran porta a la qual hauré tocat en busca de nous coneixements, tinc la sensació que aquests faran que, llavors, les meues creacions siguen extraordinàries.