Llengua, literatura.

Escriure. Fotografiar els nostres pensaments en un paper. Llegir. Ser lliures. Una gran part de la població gaudeix de la capacitat d’escriptura. Jo no hi sóc una excepció. Comunicar-nos és essencial. En el meu cas el meu aprenentatge literari només acaba de començar. I mai l’acabaré. Malgrat açò, jo sempre podré escriure, la meua edat no m’ho impedirà mai. Jo gaudisc molt d’aquesta pràctica. Un conte, una història, un retrat, un article d’opinió, una novel·la. Tot és vàlid.

Quan jo escric, em sent escoltada. És fascinant trobar les paraules que encaixen en els meus sentiments, observar com el trencaclosques finalment es completa, és preciós. Després, llegir-lo, llegir els de la resta i veure, emocionada; que els meus pensaments son escoltats i que, en escoltar jo, entenc els de la resta. Escriure i llegir. Aprendre i millorar. N’hi ha res millor a fer a les 3 de la vesprada.

Per això jo escric i per això estic ací, en el taller de literatura de l’Escola Gavina, pensant i teclejant. Això és el que em fa ser jo, el que em fa ser Alba Moliner Herráiz. I aquest col·lectiu, el forma un grapat d’estudiants amb ganes de ser escoltats. Amb ganes que vosaltres ens escolteu. Perquè tots volem ser llegits. Per això estic ací.

La veritat es que no sé molt bé que faig ací. Em dic Pau, vaig a l’Escola Gavina i encara no se per què m’he apuntat a aquest curs de literatura. A mi, de ben petit, m’han agradat les ciències i el món de la tecnologia i açò s’ha vist plasmat a les meues notes des de cinquè de primària.

Sempre m’ha tirat més la matemàtica que la música, tecnologia que plàstica o les ciències socials que les llengües i açò m’ha condicionat molt a l’hora de prendre decisions, i per això crec que el més interessant d’aquest taller va ser esbrinar que faig realment ací.

No considere que el meu punt fort siga l’escriptura ni el fet de crear històries. Tot i així, considere que tothom és capaç d’escriure i imaginar, amb més o menys facilitat. Tothom pot reflectir la seua vida en les seues històries.

Als meus quinze anys, m’agrada escriure històries, emprar la meua capacitat d’inventar altres persones i de canviar el curs de les seues vides conforme el meu humor. Em dic Marina, i a la meua vida hi ha gent que diu que sóc molt jove per escriure llibres, i d’altres que diuen que hauria d’escriure’n. Al meu cap poden viure set històries completament diferents, cadascuna inspirada en algun llibre, en alguna pel·lícula, o simplement que se m’ocorren perquè sí, totes, amb parts de la meua vida.

Hi ha gent que diu que no sap escriure. Mentida, com he dit abans, tothom pot escriure. Tothom. Només necessitem una petita espenta o una inspiració.

Pense que és important escriure en la nostra llengua, aportar a la nostra cultura, i ací és quan entrem nosaltres, deu joves escrivint per escriure.

I la meua filosofia de vida? Doncs no en tinc. Però podria ser aquella de “llegir, pensar, escriure.”

Hi ha qui diu que abans d’escriure s’ha de viure, i que això, per tant, fa de l’adolescència o de la joventut un terreny erm per a la literatura. Èpoques de carrer o de lectures -o de carrer i de lectures- que preparen el futur de qui un dia s’asseurà molt solemnement i escriurà en una nit una obra mestra. Doncs bé, nosaltres som joves, i no renunciem al carrer ni a la lectura, però tampoc a l’escriptura. Formem a hores d’ara un grup d’estudiants de secundària de l’Escola Gavina, de Picanya, disposats a contradir sentències com la que encetava aquestes línies, aforismes que, com deia aquell, són, com tots, falsos . Volem escriure com el que som: joves, i fer-ho amb humilitat però amb tota la determinació. El producte -les paraules- que tot això provoque ho podran veure vostès en aquest bloc, en formes, gèneres i amb signatures diverses. Noves propostes, nous indicis, al capdavall, per a la literatura catalana al País Valencià.