La imatge que guarde de tu

Antònia Lurbe Lacomba va morir el 3 de març de dos mil deu, a la una i mitja del migdia, en un poble de València. En silenci, amb tranquil·litat, gitada al llit, mentre la seua filla Antònia li agafava la mà. Sense dir ni una paraula, se li escapà l’ànima i es va abandonar a un son etern, de la qual només tornaria quan pensàrem en ella i dibuixàrem un somriure al rostre.

Antònia Lurbe Lacomba, nascuda al Cabanyal, va morir un tres de març, als setanta-cinc anys. Tranquil·la, voltada de tantes medecines. Sense por, amb convicció que la seua hora havia arribat. Segura, amb l’esperança que es retrobaria amb en Bernat. Se n’anà, i l’única cosa d’ella que ens deixà va ser el seu cos, per poc de temps, perquè vint-i-quatre hores després desapareixeria darrere del mur del cementeri del barri d’on provenia.

Antònia Lurbe Lacomba va morir el tres de març del dos mil deu, quan jo acabava de complir els onze anys, feia tres setmanes, i era a l’escola, inconscient que a casa, a l’àvia se li acabava la vida, i que no tornaria mai. Tampoc era conscient de què era tenir càncer fins feia dos mesos, quan la mare de ma mare va recaure.

Antònia Lurbe Lacomba, mare d’una sola filla, va morir el tres de març del dos mil deu, després de molts anys de quimioteràpies i visites a l’oncòleg, quan el càncer que patia es va apoderar del batec del seu cor.

Antònia Lurbe Lacomba va morir un tres de març. El quatre de març no em deixaren anar acomiadar-la, no volien que patira. Però jo haguera preferit dir-li un últim adéu. Ens deixà amb un somriure, i aquesta és la imatge que vaig decidir guardar en la memòria, cada vegada que la recorde, el somriure.

 

Marina C.

Aquell dia

Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Em vaig despertar i, sabent què havia passat, no era capaç de plorar, no podia. El meu germà tampoc plorava gaire, ni mon pare, hi havia molt de silenci, era una situació estranya. Ella sí que plorava, estava mòlta després de la notícia, i ningú no podíem fer res. Vaig començar a llegir i de sobte dues llàgrimes van tacar el llibre, un llibre que segur que l’havien pensat per despertar un sentiment, cada paraula i cada frase. El vaig abraçar i va plorar més encara. La família no podia parlar, però ella encara menys.

Em vaig despertar i no era capaç de plorar, sabent què havia passat, no podia. Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Ella asseguda al sofà de la funerària, rebia visites i jo parlava per telèfon, comunicava la notícia. Rebia condols, missatges, però cap d’ells m’ajudaven. Acabava de perdre un familiar i malgrat que tots sabíem que tard o d’hora passaria no ens havíem imaginat aquell moment. Els metges ja deien que era un càncer terminal i per això a l’hospital no podrien fer res.

Era incapaç de plorar. Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Em vaig despertar i, sabent què havia passat, no podia. La gent em mirava amb pena i això sols em feia sentir-me més malament, no volia fer pena i segur que ell tampoc hauria volgut fer-la. La gent el mirava i plorava. Cada 10 minuts entrava gent nova. Ella responia preguntes, totes les que podia. Hi havia dues dones majors assegudes al seu costat, possiblement no les veia des de feia temps. Tots el plors, les penes, les trucades havien començat la nit anterior, a les 3 del matí, l’hora de la mort.

Em vaig alçar a les 10 del matí.  Veient l’ambient de la casa ja sabia què havia passat, ja sabia que era mort. El meu germà s’assabentà abans que jo i va plorar. Jo no vaig plorar, ja sabia que estava molt malalt i que no se’n sortiria. Havia passat un temps terrible, i inclús ell sabia que era el final (ell i tota la família), que després venia la mort. Potser aquell havia sigut uns dels moments més durs de l’estiu, de tot l’any i podria arriscar-me a dir que de tota la meua vida. Tot té un final i aquell era el final del meu iaio. L’endemà fou l’enterro. Hi havia gent de tot tipus, gent plorant, gent trista, gent que era allí però que podien no ser allí. Sempre me’n recordaré d’aquell lloc. Trist, solemne, callat. A cada carrer del cementeri hi ha centenars de fotos, homes i dones, que són morts. Sé perfectament que aquell lloc implica tenir respecte i veure plorar la gent, però jo no volia veure això, perquè és evident que si veus això possiblement et contagien la tristesa. Aquell dia no s’acabava mai i aquella nit va ser estranya i trista. Sabíem que el telèfon no pararia, que l’estiu s’acabaria, passarien dies, el temps,  aleshores ja t’adones que tothom pot viure sense una persona estimada, però està clar que no viu de la mateixa manera.

Me’n recorde perfectament d’aquell dia.

Gal·la M.

Aquesta amistat durarà dècades

Aquell dia marcà la meua vida, en gran mesura. Sí, conèixer-la ha suposat, suposa i suposarà grans coses per a mi. Feia temps que jo també anava a música però mai havíem arribat a coincidir. Mai. Pensant-ho ara, no haver tingut cap tipus de relació amb ella abans d’aquella data fou una pèrdua de temps. Fa tres anys que la nostra amistat va in crescendo i cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Arribar a aquella classe i escoltar el professor, “Avui us seureu com jo us diga”, suposa una punyalada, no volia separar-me d’ella: ‘Era una xiqueta que separaven de la seua única amiga en aquella classe i l’enviaven a un món desconegut…’ El món començà a aclarir-se. Vaig seure al seu costat i començàrem a parlar. No sabia on arribaria aquell dia, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Mire enrere i somric. Trec eixe petit somriure que em fa recordar els moments bons i em fa pensar quants en vindran encara. Diuen que a aquestes edats es troben els amics de veritat, i els enemics, segurament perquè ara confiem més en eixos bons amics que en els teus pares. Per això, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Fa tres anys arribí a una classe de música, una simple classe de música. Quatre parets, unes taules, unes cadires, uns pentagrames, unes notes que han vist mil coses que feien unes xiquetes quan encara no sabien què farien. Papers per baix de les taules, secrets escrits als fulls, converses secretes quan el professor no ens deixava parlar. Unes simples quatre parets que han guardat dins seu tantes experiències. Un compàs per persona, unes rialles amagades, unes paraules silenciades. Eixir de classe i anar-se’n juntes, arribar a casa i desitjar anar a la següent classe, un record i cent records.

Passà un any i creia que el temps passat ja havia passat. Però la música ens tornà a trobar. El segon any que passava amb ella: més classes, més rialles, més llibres compartits, més exercicis, més notes tocades, més coses per recordar. Aquella amistat anava creixent sense adonar-nos compte. Tornàvem juntes a casa i anàvem juntes a música, passàvem eixos petits instats del dia per parlar del que volíem, sense por, tot per nosaltres. Per totes aquestes coses, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades

Passà un altre curs i ella se n’anà a estudiar a un altre lloc. Fou un moment decisiu. Ella se n’anava. Sentia pena, sentia llàstima, però allò ens feu més amigues. Passàvem més temps juntes. Cada cap de setmana. Teníem més confiança, més estima, més temps. Ara en sóc més conscient. Cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Hem planejat el futur, hem pensat mil coses, hem contat mil secrets, hem rigut mil vegades, ens hem clavat en mil embolics, hem plorat alguna vegada, però no ens hem separat mai. Sols per això, per tot el que he passat, si el destí em deixés triar no ho pensaria, ella, perquè sap ser el que ningú és, malgrat els seus oblits o els seus cabreigs, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades…, què fa que dues amigues acaben convertint-se en germanes?

 

Clàudia S.

 

Som el mirall

Recorde eixe dia perfectament, el recorde com si fos ahir. Jo tenia sis anys quan la meua tia em donà la notícia. Jo no ho sabia, que seria tan important. No sabia com em canviaria la vida.

Recorde que em preguntà: a tu t’agradaria tindre una cosineta? Vaig estar-me pensant uns segons, fins que vaig contestar: clar, per què no?

Recorde que m’ensenyà una foto. Una foto d’ella. Va ser la primera vegada que la vaig vore. Em digué: es diu Shashi.

Recorde que en aquell moment no entenia res. Jo m’esperava una cosina menuda, o un bebè; en realitat no recorde molt bé el que m’esperava.

Però no era així, no m’ho podia ni imaginar: a la fotografia veia una persona, que sabia que era nena perquè m’ho digué ma tia. Sí, és així, mirant aquella fotografia no es podria dir que era una nena. Pareixia un xic. Jo calculava que tindria dos anys.

Tenia un color de pell marró, i els ulls negres. El cabell el duia molt curt, com si fóra un xic. Però un xic molt bonic, molt… mono. Mono és la paraula adequada. Bé, mona.

Recorde que em va fer molta il·lusió, jo pensava: la cuidaré, la pentinaré, jugarem juntes, a la piscina, amb les nines..! I és que anava a ser la germana que mai havia tingut, perquè soc filla única.

Recorde que un any després, més o menys, ma mare em digué que se n’anava a Nepal. Jo no entenia res, estava confosa. Com que te’n vas a Nepal, mare? Per a mi això fou com si ma mare m’anara a abandonar, o alguna cosa així.

Ella m’explicà que se n’anava amb la tia i amb Teresa, una amiga de la tia, a per Shashi.

Aleshores ho vaig recordar, després de tot aquell temps. Vaig tornar a tindre les fantasies de la germana que mai he tingut. I vaig decidir alegrar-me per ella. Per ma mare, per Teresa, per ma tia, i per Shashi.

Recorde que se n’anaren, però no recorde quan de temps estigueren. Parlava amb ma mare per telèfon i un dia em digué que no podien portar a Shashi, que tornarien a Nepal en un altre moment a per ella.

Jo l’havia vista en fotos, i vídeos, però no era el mateix. Ma mare i ma tia la coneixien, jo no.

A açò és el que anomenem el primer viatge. Quan tornaren, vaig abraçar-les, a les tres. Pense que aní a l’aeroport a arreplegar-les, no ho recorde. Recorde que vingueren sense equipatge, els havien extraviat les maletes. Temps després el trobaren. Segons ma mare, faltaven moltes coses, però encara així hi havia tantes coses estranyes, exòtiques, noves, diferents per a mi… Recorde que un any després tornaren al Nepal. Tornaren. Fou el que anomenem el segon viatge. El definitiu. En aquest viatge ja vaig poder parlar amb Shashi per telèfon, i va ser quan vaig descobrir que no m’entenia. No parlàvem la mateixa llengua. Això era un inconvenient. Com anàvem a jugar si ella no m’entenia?

Aleshores vaig caure: haurem d’ensenyar-li la nostra llengua, com si fóra un bebè.

Recorde que després d’un temps, vingueren. La tia i Teresa. Ma mare ja havia tornat per qüestions de treball. Vingueren, però aquesta vegada amb ella. Amb Shashi.

Jo encara no ho sabia, però Shashi s’anava ficant en la meua vida, sense més. Començàvem a compartir-ho tot. Sobretot la família. Jo no era conscient, però d’un moment a altre vaig deixar de ser el centre d’atenció, per a sempre. Començava a ser ella, el centre.

Recorde que fou a meitat de setmana. Jo li vaig suplicar per telèfon a la tia que m’arreplegaren del bus. Vaig començar a posar-me nerviosa, i fou quan començaren tots els dubtes: li cauria bé? Trobaríem manera de comunicar-nos?  Aprendria la llengua fàcilment? I si tot era mentida? I si no hi havia cap nena, cap Shashi? Què passaria?

I recorde que tots eixos dubtes se n’anaren en el moment que la vaig vore. La vaig vore des de la finestra del bus. I vaig baixar. En eixe moment no sabíem què fer, cap de les dues. Ens somrèiem, l’una a l’altra, amb complicitat.

La vaig abraçar, amb totes les meues forces. I fou quan es férem amigues. Amigues, cosines… es queda curt. Ella i jo som molt més que això. Som com germanes.

Des d’aleshores no ens hem tornat a separar, mai més. Ens duguem gairebé sis anys.

Sentim un amor mutu, un amor inqüestionable, un amor especial, l’una a l’altra.

Ella a mi m’admira molt, fa el que jo faig, canta el que jo cante, pensa el que jo pense… sóc com el seu mirall.

Observe que fa coses que jo feia de menuda, d’alguna manera m’hi veig reflectida en ella.

Si, d’alguna manera som el nostre espill mutu.

De vegades, pense què passaria si s’haguera quedat allí. Què haguera sigut de mi? I, encara, què haguera sigut d’ella? No ho sé, només sé que tot hauria sigut diferent per a mi, però sobretot per a ella.

 

Lucía P.

Pense, després escric

Aquestes són les primeres paraules d’un text que ha de definir-me. Ha de definir la meua idea sobre la literatura i què té a veure amb mi.

Sóc Clàudia i estic ací perquè m’agrada escriure. Sí, és una simple raó però és la veritat. M’agrada molt escriure, tant que he passat hores i hores sense dormir, únicament per sentir el plaer de veure com les meues idees eren plasmades al paper. No penseu que visc per la literatura, ni res semblant. Sols he trobat una manera de poder expressar-me i ser qui sóc a través d’aquest art.

Escriure implica crear el teu propi món i deixar enrere totes les pors i vergonyes que aquest no siga aprovat per la societat. Sí, sona molt de manual però pensa en tots aquells escriptors que any rere any, segle rere segle han expressat les seues idees sense por a res, encara que allò els causara problemes.

El que més m’agrada és veure com les meues creacions són llegides per la gent del meu voltant i veure, com aquests, quan llegeixen l’última paraula i alcen el cap amb una senyal que indica que ja no queda res més, et diuen que els ha encantat o simplement un “ja estàs escrivint el següent?” Aquestes són les petites coses que a mi em fan somriure. Després de passar hores i hores davant de la pantalla del teu ordinador, el que més t’agrada és veure com a la gent li agrada, perquè et sents reconfortada, et sents satisfeta.

L’art de la literatura i la fotografia fan que puga expressar-me de dues maneres diferents però les dues amb una cosa en comú, amb elles puc plasmar diferents coses, maneres de pensar i de ser. Així, combinant les dues ix la tercera que tant m’agrada: el cinema. La gent somia anar a la lluna o anar de viatge a Nova York. Jo somie que un dia, potser proper o potser llunyà, una pel·lícula estarà basada amb una de les meues històries, i haurà sigut  dirigida per mi. Perquè, després d’un gran esforç, a tots ens agrada una bona recompensa.

Així, encara que no siga la primera vegada que escric, puc dir que estic ací com el xiquet que toca a la porta de la seua nova classe, quan no coneix ningú, impacient i amb la curiositat de saber què hi ha a l’altra banda.

Perquè, quan s’obriga eixa gran porta a la qual hauré tocat en busca de nous coneixements, tinc la sensació que aquests faran que, llavors, les meues creacions siguen extraordinàries.

Una pregunta

Sempre n’hi ha hagut preguntes, algunes de simples, però amb pes suficient per eliminar el sistema social cinc vegades o més. Altres, en canvi, són tan compostes que perdrien la lògica per ser contestades amb un simple “no”. Les preguntes sempre han estat lligades a la llengua. Recordant les paraules d’eixe famós escriptor del segle XVI “la literatura no seria res sense cap pregunta”.

Plantege una pregunta ara: què faig ací? És a dir, en aquest taller. De la mateixa manera que a la resta dels membres, no ha sigut el simple fet de “m’agrada escriure”, sinó diferents motius que ens han impulsat a estar en aquesta classe en aquesta hora. Per la meua banda, vull aprofitar el temps -per a qui no ho entenga, és senzillament pel fet que sóc molt mandrós. Enlloc d’estar tombat al sofà amb la ment en blanc, preferisc estar ací fent alguna cosa. Tampoc bé mal aprendre alguna cosa nova sobre narrativa, assaig, poesia…

Sóc Jorge Sanz i crec que al final tot quedarà en una pregunta: “què faig encara ací?”

 

En blanc

Es comenta, es redacta amb el propòsit que el lector i el propi escriptor puguen gaudir d’aquest luxe que és la literatura.

Comencem un dimarts 7 d’octubre a la classe de 4t d’ESO, quan són les tres i deu de la vesprà. El silenci i el soroll del teclejat dels ordinadors destaca a la sala, la concentració és aborronant. Ha començat el taller de literatura, alguns dels companys de classe s’estan amb mi, ells, també concentrats com jo; observen que el temps passa, la pantalla roman en blanc, el monitor de l’ordinador s’apaga i no trobem la solució de com començar aquest comentari que et farà pensar i trobar, finalment, l’entrada perfecta d’aquesta petita introducció a aquest bloc literari.

Jo, Ferran Verdevio, ja l’he trobada.

Preguntes qualssevol i gats

“La curiosidad mató al gato”. Si he de ser sincer, no sabia com començar aquest petit comentari del “per què escric açò”. De la mateixa manera que uns quants companys, m’he apuntat al taller de literatura. Sempre he trobat allò d’escriure una cosa que he d’amagar. I des de petit amague el que escric. Quan em pregunten per què sóc al taller de literatura, sovint pense: “per què no?” Qualsevol persona pot escriure. Qualsevol persona pot escriure bé. I qualsevol se sorprendria el que m’ha costat escriure les escasses línies que duc, però gairebé tots eixos qualsevols viuran sense saber que escriure de volta en quan és entretingut, necessari, terapèutic.

Sóc Andreu Teruel i per això m’he apuntat al taller. Perquè de tant en tant siga una eina amb la qual puga escapar-me una estoneta de mi mateix. Perquè de tant en tant siga la cosa més avorrida del món. Per no arrugar més papers. Perquè, tant de bo, el gat quede ben mort.

Estem sols: el paper i jo

Em diuen Lucía. Enguany m’he apuntat al taller de literatura. Per què?  Em pregunten. Bé, hi ha gent que li agrada la biologia, les matemàtiques o la física… A mi m’agrada escriure, és així, és el que sempre m’ha agradat.

Literatura, quin rotllo no? Pensa alguna gent. Jo pense que no. Jo pense que la gent que diu això no sap el que diu. Per a mi un rotllo és fer problemes de matemàtiques o treballar amb fórmules de física.

És veritat que, el concepte de literatura, és una cosa que mai he tingut massa clara. Si ho busquem al diccionari ens ix que és qualsevol treball escrit, però jo pense que és molt més que això. Per a mi la literatura és una manera d’alliberar-me, d’expressar el que sent sense límits, sense esperar l’opinió de ningú.

Estem sols: el paper i jo.

Encara recorde el que em deia el meu mestre Albert: “dir bon dia ja és fer literatura!” Jo no ho entenia, pensava que el que deia no tenia sentit, però amb els anys vaig entenent-ho.

Des de ben menuda,  a quart de primària ja fèiem històries. Ho recorde perfectament, havíem de fer obligat una història, cada dimecres. Per a mi era una tortura, a mi m’agrada escriure, però allí havíem de votar entre tots la millor història, i allò era una gran pressió per a mi; vaig decidir no esforçar-me, no donar tot el que podia donar, per si perdia no patir massa desil·lusió.

En aquest taller espere aprendre a escriure millor, a expressar-me millor, aprendre a fer literatura, millor.

Escriure pot fer-ho tothom, però literatura, no

Em diuen Gal·la, des de ben petita m’ha agradat escriure. M’agrada escriure per allunyar-me de tot allò que em passa. La meua finalitat és intentar que amb les meues històries la gent s’ature a reflexionar. M’agradaria saber escriure sobre diferents àmbits.

Quan vaig començar a escriure ho feia perquè em divertia, però ara escric per poder millorar i aprendre més. Les històries que he escrit fins ara han sigut fictícies i irreals, però m’agrada molt més escriure sobre la realitat i fer veure a la societat com va el món.

Els concursos literaris pels que he passat m’han ajudat a millorar i a continuar escrivint. La literatura és l’art del poder de la fantasia. A través d’ella pots sentir-te lliure.

En un futur m’agradaria transmetre els meus pensaments als lectors, sols m’agradaria que entengueren les diverses maneres de veure el món. M’agradaria canviar el concepte de literatura. La gent té entés literatura com una cosa avorrida, però si de veritat la societat on vivim entenguera la paraula literatura com jo canviarien molt els pensaments de les persones, perquè per a mi la literatura és l’art de contar històries fantàstiques.

Escriure pot fer-ho tothom, però fer literatura no.