Psicologia

Fa poc comencí a llegir-me Psicologia, un llibre escrit per José Ignacio Alonso García. Aquest tractava un muntó de temes en quals estava molt interessat: els somnis, la memòria, els significat dels gestos… Després de llegir sobre els diversos temes em vaig formular la següent qüestió: «La psicologia, branca científica o humanística?».

Durant molt de temps tothom pensava que era de la branca humanística p9788448180607erò fa poc es començà a pensar que potser hauria d’estar al costat les ciències. Abans quasi tothom pensava que era humanística, ja que és l’única ciència que estudia directament a l’humà, el qual és l’autor de les ciències humanístiques. Actualment, però, hi ha debat, tot i que s’ha decidit que ara per ara va a pertànyer a la branca científica.

Tot i això, molta gent pensa que aquesta ciència pertany a les lletres i juntament al prejudici que aquestes són per als qui no saben s’està infravalorant la psicologia. A més, hi ha qui diu que és una ciència social i que per tant pertany a les lletres. Ara, esta bé que per resoldre una qüestió mirem què en pensa la gent o que diuen els aspectes tècnics, però sempre hem de tindre la nostra pròpia opinió.

Supose que pensareu que la meua resposta a aquesta qüestió és que la psicologia pertany a la branca científica, i no esteu equivocats. Sempre he pensat açò i cada dia ho crec més encara. És comú relacionar els sentiments com l’amor, l’alegria o la tristesa amb aquesta ciència, que en veritat sí que hi tenen a vore. Aquest tipus de pensaments donen a pensar que és humanística, però va més enllà.

«La psicologia és un dels coneixements humans més complexos, ja que investiga una gran diversitat de fets com el amor i la por, la memòria i l’oblit, la motivació i l’emoció, la bogeria i la salut». Aquesta reflexió la podem trobar al llibre de Alonso García, on descriu aquesta ciència com una de les més importants, sense la qual el món no seria el mateix «Cap manifestació de la vida humana individual i social és aliena a la psicologia: treball, oci, art, coneixement..»

Quan llegia el llibre, vaig vore un apartat que relacionava directament la psicologia amb les ones cerebrals, les quals clarament són dins de l’estudi científic. Els somnis són un exemple ja que aquestos són produïts per ones cerebrals. També hi té lloc per al tema de les drogues, les quals produeixen canvis a la nostre sistema nerviós i per tant, a la nostra conducta.

Ara bé, aquesta es la meua opinió, la qual he recolzat amb els meus arguments. Potser estiga equivocat, qui sap. Opinar sobre els temes de la nostra vida és molt important per tindre personalitat però sempre acompanyant-la d’arguments. Jo en aquest text he volgut opinar sobre un tema del qual se que hi ha debat i del qual tinc una opinió, la classificació de la psicologia com a ciència.

 

Mario Alcaide

Atrevits

«¿Y ahora qué Gal·la? ¿Ya sois independientes?», em van preguntar el passat 27 de setembre. «Clar, xico, però que tu no t’enteres?», li vaig respondre jo d’una manera tan irònica que no ho va ni entendre. Pensar com la gent pot passar olímpicament de la vida em posa tan histèrica, desconnectar i no saber res de què està passant. Jo mateixa, que em considere una persona inculta, o millor dit, una persona que es queda sense arguments moltes vegades, no puc ni pensar com seran elles, les persones que no presten atenció i estan en la vida perquè toca. Vull dir que la gent parla molt, comenta molt i llegeix molt, però si ens posem a analitzar de què parlen, què comenten o què llegeixen trobaríem que no parlen, sinó xafardegen, no comenten, criden i no llegeixes, beuen llibres.

561583e2f04a6

La ignorància és una paraula i un fet que està present en les nostres vides, i de quina manera… Sé que si dic que la majoria de la població és ignorant m’arrisque a dir que jo estic entre eixa majoria i que potser sols uns pocs es salven de no estar en eixa majoria. També generalitze molt i excluïsc a la majoria de la societat dient que sols una minoria són els afortunants.

Avui, millor que cap altre dia podríem parlar del passat 9 d’octubre i de la ignorància que porta al darrere. 9 d’octubre a la ciutat de València: processó cívica, manifestació i concert, feixistes, feixistes i més feixistes, insults, agressivitat, gestos… Quantes paraules més podrien descriure aquell dia?

Podríem analitzat la ignorància ací. Quants dels que insultaven sabien què deien. «¡Hijos de puta!», «Som catalans, mai valencians!», «València és de dretes, València és popular». Perdona? Però sabeu a què us referiu, sabeu el que esteu dient, sabeu el que esteu celebrant?, els hauria d’haver preguntat. «Un procés històric que comença a fer por» diu Joan Francesc Mira, i de quina manera. Jo mateixa vaig haver d’abandonar la processó perquè no podia més, una sensació d’odi, de ràbia, pressió i impotència que no podia mostrar.

Comunitat Valenciana deien també. Comunitat o país, és el mateix dir país que comunitat? Sabeu qui diu comunitat i qui diu país? Doncs són els mateixos que criden i insulten sense saber el motiu i són els mateixos que ho fan des de sempre, ho fan perquè els han educat així o perquè simplement és la seua manera de veure les coses realment. El qui més ha de callar sempre obri la boca i el qui més ha d’aportar més calla, això és la ignorància i ho podem veure clarament a la manifestació. Jo m’estava manifestant pels meus drets i per celebrar la festa del meu país, per reivindicar el que ens han furtat. Des de fa molts anys vivim oprimits davant la lleis, sense llibertat d’expressió i el 9 d’octubre és un dels dies on més lliures podem ser.

M’agradaria preguntar-los si sabien per què s’estaven manifestant el 9 d’octubre i m’agradaria saber què pensaven quan ens van treure el dit, o quan ens van escopir o quan ens van insultar, quan van fer totes aquelles incoherències. Jo mai els he alçat la veu i mai els he fet cap de les coses que ens han fet ell, de fet he fet tot el contrari, he aguantat, he suportat i ara sols ens queda queixar-se i lluitar per nostres drets. Jo sé perquè em manifeste, sé què faig i de quina manera i sé les conseqüències que tinc al fer les coses. Sé que si insulte, si agredeixc o si escopeixc la policia m’agafarà, però i ells? Ho saben? Potser no acaben de ser ignorants, sinó atrevits.

No és fàcil treure una conclusió de ni tancar aquestes tema, perquè té moltes coses que podem extreure i podem debatre, però finalment diria que quan més saben del tema més odi tenen, per això prefereixen ser ignorants. Com deia Aldous Huxley: «En la majoria dels casos la ignorància és alguna cosa superable. No sabem perquè no volem saber».

Gal·la Martí

Mirarem per la finestra

Plovia. I jo, observava com la pluja esquitxava els vidres. Mirava els arbres que veia a través d’ells. Uns arbres verds que comencen a perdre el color per tornar-se marrons. I cada dia mire. Mire per la finestra i ells, cada cop són més marrons. Van passant els anys i son més grans i jo, els observe des d’una aula diferent.

Ja no som aquell xiquet que mirava els adults com aquella gent gegant o com aquella etapa que mai arribarà. I dins d’uns pocs anys estarem allà, buscant treball com qualsevol que acaba la carrera i necessita guanyar-se el pa tots els dies. I potser alguns, es queden però molts altres partirem. Marxarem a un altre país en busca d’una vida que ací no tenim, un futur millor. Perquè ací no  veiem les coses gens clares. Hem crescut durant la crisi i no veiem que açò millore. Però això no és veritat, pensareu, el govern ens diu que l’economia s’ha reactivat, que la cosa millora. No! L’economia segueix com abans,  la gent es acomiadada de forma injusta i cada dia desnonen famílies. Això no és una situació millor. Això és igual que fa un o dos anys, insuportable! No podem deixar que la gent perda la seua casa, no sols perquè és un dret sinó perquè és una infàmia. Indignant, podríem dir. No és just que hi haja gent que visca de la caritat dels demés quan hi ha qui cobra milers d’euros cada mes i l’únic que fan és dirigir un país que va riu avall, a la deriva.

Portem set anys vivint un situació que anava de mal en pitjor i no en vegem millora. Marxarem buscant un futur, perquè ací no trobem. I dins d’uns anys, a aquest país no hi haurà gent jove amb potencial que ajude a sostindre l’economia, perquè estaran ajudant altra gent que els ha apreciat. Eixe és el problema. Els Estats Units, Canadà i la pròpia Alemanya saben apreciar tota aquesta gent bona que surt del seu país perquè no hi veu esperança. I tots sabem, que si ací hi hagueren oportunitats tan bones com a l’estranger, tothom es quedaria perquè no és fàcil. No és simple anar-se’n a milers de quilòmetres de la teva família i amics, però tots volem el millor i necessitem un plat calent que emportar-nos a la boca cada nit quan acaba la nostra jornada.

Diuen que hem de cuidar el nostre futur i nosaltres som el futur. Avancem per la senda més misteriosa que hi trobem, però sabem que quan arribem al final d’aquesta, les coses seran prou semblants a les que hem imaginat. Escolte molta gent que diu que no vol anar-se’n, que encara que no tinguen treball no eixiran del seu país. Aquesta gent és la que després sense treball, viu a casa dels seus pares fins als trenta i no té massa expectativa de futur. A mi no m’agradaria ser una càrrega per a ningú, fins i tot pensa-ho, els adolescents estem desitjant eixir de casa, marxar i poder viure com vulguem. Aleshores, per què quan tenim la gran oportunitat de fer aquest somni realitat no marxem? Perquè a casa dels pares vivim millor, no? Perquè no fer res i arribar a casa, veure la taula parada i el sopar fet és més còmode, que viure sol i arribar a casa després d’una llarga jornada i haver de posar-te a cuidar. Tendim a fer-nos la vida més fàcil i còmoda però no pensem en els demés. Sí, continuem tenint la mateixa actitud infantil que teníem amb cinc anys quan en tenim vint. Així som els humans: egoistes en tota la nostra esplendor.

Però continue pensant, que aquest país no va cara l’aire. I encara que nosaltres visquem millor a casa, volem viure per nosaltres mateixos, perquè no hi ha cosa que menys agrade que escoltar tots els dies als teus pares contant-te el mateix rollo. I eixirem. Marxarem de casa per no ser una càrrega, per ser definitivament adults.

I un dia, mirarem per la finestra de la nostra casa, i recordarem aquells dies en que veiem els arbres créixer i somniàvem amb el que ara tenim.

black-and-white-692155_640

Clàudia Sebastián

Créixer i definir-se

Buscant en Google definicions d’adolescència, n’he trobat dues que m’han cridat l’atenció. La primera deia: “la neu i l’adolescència són els únics problemes que desapareixen si els ignores el temps suficient” d’Earl Wilson. La segona: “La mare naturalesa és providencial. Ella ens dóna dotze anys per desenvolupar amor pels nostres fills abans de convertir-los en adolescents”, era de William Galvin.

Bé, després de llegir la segona he hagut de buscar la definició de providencial. Per si vosaltres tampoc no sabeu què vol dir, segons Google ser providencial vol dir ”ser molt oportú”. Per què tenim aquestes idees sobre l’adolescència? Els que ja han passat aquesta etapa solen descriure-la com la millor etapa de la vida, en què totes les portes se t’obrin i tens el poder de definir-te a tu mateix. Comences a ser conscient que no viuràs amb tons pares tota la vida, que hauràs d’estudiar una carrera, buscar un treball, formar una família… En definitiva, que hauràs d’escollir la vida que vols tenir d’ara endavant.

Està clar que tot açò junt pot crear molta pressió sobre algú, sobretot a qui no té clar què vol fer o com aconseguir això que vol. Si tots acabem passant per aquests moments, per què a tu et fa la impressió que ningú no t’entén? Bé, m’estic prenent massa llibertats al generalitzar tant. Està clar que cadascú som un món i que els problemes que puc tenir jo seran completament diferents dels que tinga una altra persona, però pense que almenys hi ha algunes coses per les quals tots passem.

És inevitable, no? A mi, personalment, em fa molta ràbia quan sent que mons pares no m’entenen o que ni tan sols s’esforcen per fer-ho. A vegades em sembla que només estan ací per dir-me tot el que faig malament o el que no els agrada de mi. ”No et poses eixa roba, no et queda gens bé”, ”No et faces una cua, et queden millor els cabells solts”, ”No pots anar dient què penses arreu perquè potser a algú no li agrada i poden fer-te mal” Són necessaris aquets tipus de comentaris? No ho sé, pot ser que siguen només coses meues i de la meua edat, però pense que ningú no té dret a dir-me com he de vestir, de pentinar-me o inclús de pensar. Ni tan sols mons pares. De veritat estic demanant una cosa tan difícil?

En definitiva, el que volia expressar en aquest article és que pense que l’adolescència no és fàcil, que cadascú la vivim a la nostra manera i que l’hem de gaudir, és clar, també a la nostra manera.

E.A.

Bon vent i barca nova

El taller de creació literària de la secundària d’Escola Gavina torna enguany amb cares noves però també amb cares conegudes. Entre tots, continuarem oferint les nostres creacions a través d’aquest bloc. Seran, clar, de temàtiques, gèneres i plomes diverses, però totes aquestes tindran un punt en comú: la voluntat, ferma i humil, d’anar més enllà en el coneixement de les nostres possibilitats en la literatura. Bon vent, doncs, i barca nova. 

Sols em queden els records

Recorde aquell balancí marró i vell al saló de ca la mare, on ella estava asseguda sempre. Amb la seua mirada dolça m’ho deia tot, que estava trista i cansada i destrossada, tot el que se’m passava pel cap. Angoixada, no parava de pensar com podia tirar cap endavant un família com la meua, sense pare, sense diners i amb prou dificultats per arribar a fi de mes. Separada i amb dos fills i tres filles ja feia molt. Jo, com a filla major, feia que el podia per aportar aliments a casa. La iaia, que vivia amb nosaltres, també ens ajudava.

Era menuda quan trucaren a casa a les quatre de la nit. Ens el volien llevar. Es veu que aquell balancí era molt valuós per a la persona que ens l’havia venut. No ens feia res tornar-li’l, però ja feia més de 20 anys que era nostre i nosaltres també ens l’estimàvem molt. Per aquell balancí havien passat els meus iaios, els amics de la mare i tota la nostra família, fins i tot el pare.

Aquell moble vell que havia estat en ma casa des de feia molt i potser per això la mare no el volia donar, però no teníem cap altre remei, si no donàvem el balancí possiblement ens matarien i aquell seria el nostre fi.

Plorant i barallant-se pel balancí ple de tot tipus de taques, trencat i desfet i brut ens avisaren que a l’endemà tornarien a per ell, que ens havien avisat i que havíem tingut sort. Jo i els meus germans no podíem fer res, però possiblement aportant idees podríem ajudar la mare i la iaia a passar aquell moment.

Aquell balancí havia estat en ma casa abans que jo nasquera i no trobava gens just que el feren desaparéixer. Sols tenia una pregunta, què passaria si a l’endemà no volíem lliurar el balancí? La mare em va abraçar fort i jo no entenia res, ningú entenia res, sols ella. Amb les poques forces que tenia es va alçar i es va dirigir cap al soterrani per amagar el balancí davall de terra. Ningú es va atrevir a preguntar, així, va passar el dia i es van tornar a presentar. Els meus germans ploraven abans que vingueren i jo ho vaig fer quan els vaig veure carregats de pistoles i armes. L’única que no plorava era la mare. Mentrestant, la iaia dormia.

A l’hora de lliurar el moble vell, la mare, angoixada, va explicar que ella no el tenia, que el dia d’abans havien vingut uns homes a la nit i se l’havien endut mentre dormíem. De cop i volta vaig parar de plorar, tots vam parar de plorar menys la mare, que va començar a plorar. La mare va fer passar els homes al saló de casa nostra i els va contar que estava  molt trista perquè aquell balanci vell era l’únic record que li quedava del seu home, que ni tan sols recordava de la seua veu i que el moble li feia  recordar-se’n.

Dues hores després, el homes marxaren i amb llàgrimes, i amb satisfacció vaig descobrir que la mare era un geni, que havia enganyat a aquells xics i havia posat en perill la seua vida i la de la seua família per un balancí.

Ara cada vegada que m’engronxe sobre el balancí i contemple per la finestra l’infinit me’n recorde de la mare, del pare, de la , dels germans… els anys han passat, ja han passat molts anys i moltes coses però aquell moble vell i mig corcat em fa recordar el meu passat sé que arribarà un dia que el balancí es trencarà o perdrà importància, o potser fins i tot desapareixerà, perquè tot té un final. I serà llavors quan s’esborren els records.

 

G. M.

Tanca els ulls

Tanca els ulls, només tres segons. Obri els ulls. Aquest acte, aparentment tan simple, és sorprenentment complex. Quines sensacions et broten? A mi inseguretat. O això en pense o en pensava, no n’estic segura. Tancar els ulls és un acte de confiança, confiança en tu mateix, en la resta de persones al teu voltant i en el món. Per això em costa. En ocasions tinc dificultats a l’hora de tancar els ulls i açò m’impedeix gaudir de tots els sentiment positius que m’ofereix en cortesia. Perquè quan aconsegueixes trencar les cadenes de la inseguretat, voles. Pots veure estreles o espurnes, sentiments o sensacions, el que has menjat avui o el dia que vares regalar el teu primer bes, una cançó especial o… La llibertat és un regal i a la vegada, un dret. I això és confiar, és ser lliure.

Si tu, concretament tu, que no saps com se sent una persona amb inseguretat, et felicite. Tindre confiança absoluta en tu mateix és fantàstic, de les millors coses que et poden passar. Pense que en són pocs els casos de persones s’arriben a considerar absolutament segures. No puc saber si és veritat o no, si menteixen. No puc ficar-me en el cap de la gent, no puc ser narradora omniscient; ja m’agradaria. Però personalment pense que la majoria ho fan, que menteixen. Pense que en aquest món tothom ha sentit alguna vegada en sa vida, per poc que siga, falta de confiança en sí mateix. O potser no, qui sap.

“Ets massa tímida” es repetia al casset de la meua joventut. Potser m’ho deien perquè ho era, no estic ací per discutir això. Però no hi ha ni mai hi haurà raó per a dir-ho. Que la meua inseguretat m’impedia gaudir? Sí. Que d’aquesta manera no era jo mateixa? Sí. Que no hi havia manera d’eixir d’aquella maledicció? Sí i sí i sí i… No. Ja n’hi ha prou. No estic ací per estar i no he vingut a queixar-me i no vaig a desaprofitar aquesta oportunitat d’expressar-me. I no em referisc soles a aquest text. La vida és curta o llarga, segons com ho mires, però de les dues maneres no és mereixedora de això que anomenem vergonya. N’hi ha massa preguntes rebotant al meu cap.

Per què les persones som insegures? Jo porte gastades en aquesta qüestió hores i hores. I en tot aquest temps he arribat a l’única hipòtesi de que tots naixem amb confiança; la seua pèrdua es va produint al llarg dels anys. És clar que també depèn de la persona. Hi ha gent que té més tendència a aquesta desgràcia i n’hi ha que tenen menys. Però el factor principal que influeix és l’entorn, les experiències viscudes. Açò vol dir que tenim la possibilitat d’extingir la inseguretat. Però com? No ho sé la veritat, ja m’agradaria a mi saber-ho.

Amb tot açò dit, amb tot açò escrit, al final no tinc molt més a dir. Però si sé que les meues idees es van aclarint, i la meua “timidesa” desapareixent. Fantàstic, veritat? Bo, hi ha molt de treball encara i l’única i última cosa que en puc assegurar, és que la inseguretat és un dels pitjors monstres que et poden acompanyar. És un monstre que s’alimenta de la por i, poc a poc, de les persones. Així de simple, així de complex. Obriu els ulls d’una vegada, i tanqueu-los.

 A.M.

Carpe Diem

El record. Aquest simple fet que ens obliga a voler deixar alguna cosa de nosaltres quan marxem. No només quan morim sinó també quan deixem enrere una part de la nostra vida o deixem enrere un lloc. Qui no vol que algun dia algú el recorde? Tots volem eixe petit moment de glòria que ens fa sentir bé. Tots volem sentir-nos estimats, tots volem sentir-nos importants alguna vegada.

Quan morim abandonem aquest espai que ocupem per deixar-lo a noves generacions, que volen gaudir de tot açò que nosaltres hem fet. Morir implica deixar-ho tot, implica deixar la carta a mig acabar, implica no dir un t’estime, implica no dir un adéu, implica no tornar a ser. Jo com molta altra gent té por a morir, que ens passarà després d’ella? Res. El cor deixa de bategar, les teues neurones deixen d’emetre impulsos nerviosos, els teus pulmons deixen d’absorbir l’aire i tu deixes de funcionar. Encara que tot açò siga veritat grans col·lectius de gent pensen que no. Pensen que després de que tot el nostre ser deixe de funcionar, una força màgica ens farà tornar a recuperar la vida a un altre lloc, però quin és aquest lloc? El petit forat que obrin al nínxol del cementeri on fiquen el taüt? No crec en cap d’aquestes coses. No podem imaginar aquest fet però és el que passa.

Recordar i ser recordat. Després de morir, després que el teu cos deixe de funcionar s’ha de ser  recordat. Futur. Depenem dels nostres actes? Sí. Tots volem que algú ens recorde amb un somriure o amb un simple “persones així deurien d’existir més aviat”. Deixar alguna cosa de tu ací per poder sentir com si fores present, encara que no ho sigues. Deixar una carta d’amor o un adéu. Deixar alguna cosa que faça que una part de tu sempre siga amb els que t’han estimat. Deixar la forma al coixí o deixar la teva samarreta impregnada amb la teva olor. Deixar de ser tu amb un somriure i deixar la feina acabada. Dir sempre un t’estime o un no voldria perdre’t. Carpe Diem. Viure tot el que pugues i aprofitar el temps de la millor manera, perquè el que perdes no el recuperaràs. Gaudir dels petits moments. Gaudir de la sensació que provoca la brisa d’estiu recorrent la teua pell, gaudir del somriure més bonic que veges, gaudir del que més estimes, gaudir de l’olor a pluja, gaudir de la bona sensació que et dona prendre el Sol, gaudir de totes aquestes petites coses que ens regala la vida. Fotografiar cada petit instant i guardar-lo a la teva memòria, per recordar-lo quan més ànims necessites. Per desconnectar un poc de les sensacions que t’angoixen i tornar al moment en que tragueres un somriure.

Recordar a les persones que ens han deixat és dur però no hem de deixar que ningú caiga a l’oblit. És inevitable caure en ell però hem d’intentar caure el més tard possible. Un dia algú no sabrà qui fou Mozart o qui fou Andy Warhol, així que si ells que han sigut tant famosos cauen, nosaltres també ho farem. La mort és una part de la vida, no hi ha més volta de full. La mort, eixe fenomen que implica deixar-ho tot sense acabar.

El record. Aquest que deixem sempre a part i algun dia el trobem al bagul dels temes exclosos i tornem a pensar en ell. Tornem a plantejar-se qui som, d’on venim i on anem. Tornem a pensar com volem que la gent ens veja. Tornem a nèixer de les cendres per crear una nova persona que arribarà més lluny que l’anterior o potser acabem sent pitjor persona del que érem.

Sempre ens n’adonem del que significava una cosa quan l’hem pèrdua, així que sols hem de deixar una marca per a que tots puguen saber qui fórem i aquesta marca és el record.

C. S.

20.000.000 habitants, 1 país, 14 regions i 7 llengües

20.000.000 habitants , 1 país , 14 regions, 7 llengües i un xiquet que acaça una pilota a mig desfer que s’escapa carrer avall, corre darrere del que possiblement siga la seua única joguina, corre més ràpid que el temps en un dia festa, la pilota agafa més i més velocitat a mesura que va carreu avall, el xiquet s’exhausta i dubta entre deixar córrer la seua única i estimada pilota o resistir aquella angoixa que l’ofega de lluitar fins al final. El xiquet s’allunya…, s’allunya…, i s’allunya.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i una mare que crida i gestualitza desesperadament, mentre corre darrere d’un xiquet que possiblement s’estiga allunyant massa. Eixe xiquet que corre sord com el vent darrere del que pareix un baló desfet, no se n’adona que entra en una zona restringida i que possiblement s’aprope a velocitat de risc al seu final.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i un soldat del règim de Bashar Al­Asad que veu un homenet que traspassa la zona de guerra delimitada perseguint un joguet sense importància, que corre al seu davant. Els músculs del soldat es tensen, aquest succés l’ha agafat desprevingut. Ràpidament el soldat apunta amb una arma a l’homenet a la mateixa vegada que pega un crit. Un crit es confon amb un altre d’una dona que es preocupa desmesuradament i que segueix el mateix camí que l’homenet. El soldat prem el gatell.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i un xiquet que es gira en sentir el que pareix ser el soroll d’un tret. Un xiquet que s’oblida per complet d’una pilota que continua corrent carrer avall. Un xiquet que escolta el crit d’una mare que l’atrapa i l’abraça. Un xiquet que cau inert amb la seua mare damunt l’asfalt d’una carretera trencada per la lluita. Un xiquet que desapareix junt amb molts d’altres.

Síria, 19.999.998 habitants, 14 regions, 7 llengües. I un text que no intenta remoure consciències, ni intenta manifestar la seua opinió sobre un conflicte.

Síria, 19.999.998 habitants, 19.999.998, 97, 96…

 

M. M

Qui és el monstre

-Calla’t!

Era la sisena vegada que ho repetia en les tres hores de dia que havien passat. I per la seua àmplia experiència tenia per segur que només acabava de començar.

-Calla’t!

Inspira, expira; inspirava, expirava. Havia d’intentar-ho, sa mare sempre deia que si lluitava, mai perdria. Però la seua positivitat era clarament efímera. Sabia que podia amb ella, sabia que amb molt d’esforç podria amb ella, sabia que si la sort  li ho concedia potser podria amb ella, sabia que ja no podria amb ella, sabia que ella el podia. Havia perdut, res de nou.

-Calla’t!

No la podia suportar, cada cop parlava més i més alt. Cada cop escopia paraules més inquietants. Cada cop feria més. I a cada cop la seua ferida es feia més gran. Perquè fas immensament més mal quan claves la navalla just en la ferida. És més fàcil trencar una cicatriu, i una ferida oberta és més sensible; són lleis universals.

-Calla’t!

N’hi havia instants, minúsculs moments, on pareixia que el monstre s’havia mort finalment. Moments que eren agressivament interromputs pel renaixement d’aquest monstre. Cada vegada queia en la seua trampa; creia en les mentides que li deia i entrava a la seua boca sabent, en el fons, que seguidament aquesta la tancaria.

-Calla’t!

I continuava caminant recte, malgrat el mur, perquè encara no s’havia rendit. I tenia esperança. Esperança que un dia, de tant xocar contra el mur, el trencaria. Però aquesta vegada no seria eixe dia. Ja havia gastat quatre de les hores diàries del seu plaer personal. Però encara li quedava molt de temps de tortura. Així és com ho veia: pensava que ho feia per gust, per diversió. Gaudia fent sofrir. Ella era irremeiablement malvada.

-Calla’t! No vas a parar mai, consciència maleïda? O hauré d’assassinar-te a tu també?

 

Alba M.