Llengua, literatura.

Secundària Escola Gavina

Aquesta amistat durarà dècades

Aquell dia marcà la meua vida, en gran mesura. Sí, conèixer-la ha suposat, suposa i suposarà grans coses per a mi. Feia temps que jo també anava a música però mai havíem arribat a coincidir. Mai. Pensant-ho ara, no haver tingut cap tipus de relació amb ella abans d’aquella data fou una pèrdua de temps. Fa tres anys que la nostra amistat va in crescendo i cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Arribar a aquella classe i escoltar el professor, “Avui us seureu com jo us diga”, suposa una punyalada, no volia separar-me d’ella: ‘Era una xiqueta que separaven de la seua única amiga en aquella classe i l’enviaven a un món desconegut…’ El món començà a aclarir-se. Vaig seure al seu costat i començàrem a parlar. No sabia on arribaria aquell dia, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Mire enrere i somric. Trec eixe petit somriure que em fa recordar els moments bons i em fa pensar quants en vindran encara. Diuen que a aquestes edats es troben els amics de veritat, i els enemics, segurament perquè ara confiem més en eixos bons amics que en els teus pares. Per això, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Fa tres anys arribí a una classe de música, una simple classe de música. Quatre parets, unes taules, unes cadires, uns pentagrames, unes notes que han vist mil coses que feien unes xiquetes quan encara no sabien què farien. Papers per baix de les taules, secrets escrits als fulls, converses secretes quan el professor no ens deixava parlar. Unes simples quatre parets que han guardat dins seu tantes experiències. Un compàs per persona, unes rialles amagades, unes paraules silenciades. Eixir de classe i anar-se’n juntes, arribar a casa i desitjar anar a la següent classe, un record i cent records.

Passà un any i creia que el temps passat ja havia passat. Però la música ens tornà a trobar. El segon any que passava amb ella: més classes, més rialles, més llibres compartits, més exercicis, més notes tocades, més coses per recordar. Aquella amistat anava creixent sense adonar-nos compte. Tornàvem juntes a casa i anàvem juntes a música, passàvem eixos petits instats del dia per parlar del que volíem, sense por, tot per nosaltres. Per totes aquestes coses, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades

Passà un altre curs i ella se n’anà a estudiar a un altre lloc. Fou un moment decisiu. Ella se n’anava. Sentia pena, sentia llàstima, però allò ens feu més amigues. Passàvem més temps juntes. Cada cap de setmana. Teníem més confiança, més estima, més temps. Ara en sóc més conscient. Cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Hem planejat el futur, hem pensat mil coses, hem contat mil secrets, hem rigut mil vegades, ens hem clavat en mil embolics, hem plorat alguna vegada, però no ens hem separat mai. Sols per això, per tot el que he passat, si el destí em deixés triar no ho pensaria, ella, perquè sap ser el que ningú és, malgrat els seus oblits o els seus cabreigs, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades…, què fa que dues amigues acaben convertint-se en germanes?

 

Clàudia S.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per secundariagavina | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent