Aquell vent

Trezte anys. Tretze anys han passat des del 2003, quan jo en tenia tres. Nova gent, nous espais, en resum, un món totalment nou. Si us sóc sincera no recorde res del meu primer curs, ni tan sols el meu primer dia, eixe que diuen que és el que més et queda marcat i que mai te n’oblides… Doncs jo ni tan sols el recorde, com si haguera estat esborrat de la meua ment, com si mai ho haguera viscut. Al final serà cert allò que diuen que quan tens sis anys esborres tot el teu passat i no recordes absolutament res i si recordes alguna cosa és simplement per fotos. Doncs a mi em passa això, no recorde res de la meua infància fins els cinc anys, sols tinc flashbakcs, com aquell dia que em va caure una dent i la mestra Anna la va passar per les classes ensenyant-la, o quan eixíem al poli el divendres de vesprada i berenàvem tot infantil junts. D’això ja fa una dècada. De fet recorde que quan estàvem tercer d’infantil, en la festa de la primavera vam celebrar el trentè aniversari, i infantil havia de portar tricicles per fer una cursa (com fa uns dies quan en celebràvem la festa del quarantè). Deu anys en són molts, deu anys donen per conèixer a gent fantàstica que saps que mai se separarà de tu.

Sempre hem pensat com seria aquest últim any: les nostres últimes festes en La Gavina, el compte enrere per a estiu, el compte enrere per a això que algunes diuen «graduació»… i realment quan veus que queda un mes per eixir de l’ouet en el qual has estat tota la teua vida et tires cap enrere i no vols moure’t, vols passar ací deu anys més, o inclús trezte, vols passar ací el temps que faça per tal de no veure’t fora. I és que en realitat és una sensació bonica, una sensació que tens per por i pena, per no voler perdre a les persones que tens al costat, per por de distanciar-te. Si per mi fóra mai tancaria amb aquesta part de mi, perquè a aquestes altures de la vida puc dir que tot açò viscut ací ha format, foma i formarà part de mi.

No sóc capaç de contar tots els records que he viscut, simplement perquè el teclat acabaria com un mar i el full no acabaria mai.

Amistat, estudis, amor, ideologia, llengua, confiança, terra… Unes de les poques paraules que signifiquen per a mi l’Escola Gavina. I qui m’ho anava a dir a mi, Gal·la plorant de nou, que estrany! Com l’últim dia de colònies quan no volia que arribara l’estiu, quan jo volia continuar fent classe i els meus companys i companyes es burlaven de mi perquè ells l’únic que volien era vacances, però jo sabia ben bé que el final d’un curs tancaria una etapa dins de l’escola, ens acomiadaríem de gent i donaríem la benvinguda a altra nova. Jo sabia que quan un curs acabava, quedava menys per a eixir i trobar-se amb el món real, i per això vaig plorar l’últim dia de 1r, 2n i 3r, perquè sabia que 4t cada vegada estava més prop.

Quan arribes a l’últim curs de una de les etapes més importants de la teua vida te n’adones que la vida t’ha passat volant, que arriben els exàmens i tot seguit els plors, arriben les súpliques i les recuperacions, o per una altra part arriba la felicitat, la bona vida o la vida de gos –això ja és cosa vostra–, arriba l’últim tram, que serà el més fotut i alhora el més alegre.

Durant aquest viatge de la nostra vida, ací dins tots hem patit un poc, però patir és humà, no? Jo, personalment he patit en alguns moments i done les gràcies a aquelles persones que han estat al meu costat i m’han sabut ajudar, aquelles persones que han rigut i han plorant amb mi, que m’han recolzat i sempre m’han aconsellat.

Però ei, que no tot han sigut plors eh, que ací, amb aquesta gent podria arriscar-me a dir que és un dels millors llocs per riure i disfrutar, per cantar i ballar i també per molestar, o ja no recordeu res? Totes les baralles que hem tingut, les diferències, tot això no ens ha fet més que forts, de fet, sempre que volem anem a una i sempre acabem guanyant. Si estem units sempre podrem fer el que vulguem.

I és que tretze són tretze, i sí, és cert, han passat molt anys i han passat moltes coses, però com deia Estellés, “de sobte encara em pren aquell vent…”. Un vent que sempre em tornarà ací.

 

Gal·la Martí Tormo

“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”

Educar sense literatura, és un article imprescindible per a mestres, d’Antoni Dalmases. Publicat a Núvol, ací en teniu l’enllaç.

I un breu fragment per anar fent boca…

“I és que el llenguatge –això és: el món- s’encomana amb les lectures. Proveu, si no ho heu experimentat, de llegir un volum de la magnífica prosa de Josep Pla: quan tanqueu la darrera pàgina us descobrireu parlant i pensant amb la sorneguera precisió de l’hàbil empordanès. I és que el llenguatge –repeteixo: el nostre món- s’engrandeix i ens fa més lliures, més oberts a la vida. I com cantava Raimon “qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure”.

I d’això se’n diu educar. No té cap altre nom, al meu modest entendre.”

 

Jem Cabanes ens respon a twitter amb aquesta idea:

@escolagavina I Pessoa deia q la seua pàtria era el portuguès. Una altra manera de dir-ho (ço que, em tem, no podria dir-se del català, ai!)