Va com vull, com volem

Ovidi_montllor_actuacio_alcoi_(3)

Si ens colàrem en un pis a Russafa i trobàrem en un prestatge a mitjana alçada el Llibre de Meravelles, penjat ben recte a la paret el pòster Al vent la pedra som a colps de Raimon amb el cantó dret de dalt caigut, i al tercer calaix entre fulls bruts el llibret de les festes de l’estiu passat d’Alcoi, no ens sorprendria per a res caure en el compte que a la taula està oberta la caixa de plàstic de La fera ferotge i que amb veu clara i ferma s’escolta Lliçó de sumes i verbs del autor i cantautor valencià Ovidi Montllor, un autèntic obrer de la paraula.

Nascut a la postguerra, el 4 de febrer de 1942, en una família de classe obrera d’Alcoi, Ovidi ja havia treballat en tot tipus d’oficis quan xafà escenari, de teixidor a venedor ambulant, de comptable a picapedrer, un total de 36. A la fi, va trobar i va poder dedicar-se a allò que de veres s’estimava fer en la vida. Es va introduir al món del teatre, cinema i música. I no sols va gaudir amb aquests treballs culturals: també va existir l’Ovidi poeta.

Ell pensava que la poesia era un arma de transformació social: “Poesia no vol dir somiar. Poesia és tastar una miqueta o un molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més (…) Poesia és allò que explica la vida que hauria de ser, i per tant, afirma l’existència negant les destruccions”. Ovidi volia entrar dins la nostra poesia, fer-la per tothom, popular, a l’abast del poble i que fóra llegida de la forma més planera.

Tot i això, ell es considerava més “coneixedor de poemes” que poeta en sí, al cap i a fi, llegia molts escriptors i versadors com Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Joan Fuster, Blai Bonet i Vicent Andrés Estellés (amb el qual va fer gran amistat). De tots aquests, va treure la seua manera d’escriure. Perquè Ovidi escrivia de les seves vivències, pors i expectatives però tot açò, des de la senzillesa i l’admiració de les coses quotidianes. I així defineix Jordi Tormo, escriptor i investigador de sa vida: “La senzillesa en que els pobres gaudeixen de la vida”. Però, desprès de tot, com és Ovidi?

Se’l defineix com una persona coherent, intel·lectual, amb gran sentit de l’humor, irònica, observadora, honesta, apassionada, original…També sabem que fou un autèntic rebel i polifacètic. Sent d’esquerres, nacionalista, obrer, solidari i activista.

En realitat, per sobre qualsevol cosa, ell va ser una veu crítica i autocrítica que en la seua època fou molt silenciada, encara que a dia d’avui se la reivindica i admira. De fet fou membre del moviment de cantants de la Nova Cançó, entre ells Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach…

A pesar de tota aquesta exposició pública, era molt tímid. En una entrevista el març del 1988 a Levante, ho va justificar dient: “No és bo dir-ho tot, no. És més interesant tenir secrets. És un joc al que em preste. Guardar-se alguna cosa per a si mateix ajuda a tenir intimitat y conservar la identitat.”

Pobre, lleial a si mateix, solitari… però sobretot un home indignat per totes les desigualtats del seu país, un home que defenia i reivindicava per damunt de tot la justícia, la llengua i la sobirania del poble. “Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient el va com va, pensa que sols diré fins que més no podré: Va com vull. Com volem.”

 Cecília Regal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *