Perfecció degradada

arton4003-c1a84No tinc en ment cap ciutat més bella que aquesta. Passejar pel carrers un dissabte d’hivern, passejar durant el matins de Nadal pel barri vell, passar per la Catedral i prendre’s un gelat (en estiu, clar), mirar al cel, i a través de la contaminació poder veure el sol, lluent, com en cap altre lloc, en una terrassa un divendres a la vesprada… No sabria descriure d’una altra manera la ciutat perfecta. Però tampoc sabria fer-ho sense criticar els seus habitants. Des de ja fa anys han començat a destruir la ciutat, a fer d’ella una cosa estranys i desagradable. Per exemple, al Cabanyal han volgut tirar part del vell barri per convertir-lo en una «zona moderna», la Punta ha quedat totalment destrossada, Russafa ha estat potes cap amunt per les obres i, és clar que de volta en quan les obres no van malament i que es fan per millorar la ciutat, però ha arribat massa lluny. I la llengua? Què han fet amb ella? O què no han fet? De fet, l’altre dia vaig entrar en un banc amb ma mare i posava: elige tu idioma: valencià, català, english, español, français, deutch. I quantes vegades hem entrat a una botiga i hem demanat ajuda i ens han respost: “no, bonita, es que no te entiendo”. Han fet de la llengua una cosa absurda. I finalment, han fet de les festes una cosa massa massificada. No sé jo on volen arribar amb aquests canvis, però crec que no van enlloc. Què em digueu de la Ciutat de les Arts i les Ciències? Pur turisme, pur capitalisme i pura estafa, que si, que està clar que és un lloc molt modern que trau molts diners però molts gent no sap què ha passat ni per què.

Per què han de canviar les coses? De veritat penseu que el futur d’aquesta ciutat serà millor? De veritat penseu que cap on estem anant és millor? Ja no parlant de la ciutat, parlant dels habitants, saben què estan fent? Ens estem convertint en un món brut i inculte que alhora pensem que és millor i perfecte. La perfecció no existeix senyors, però si la ximpleria. Volen convertir la ciutat en una cosa moderna, sense cap respecte, volen fer d’aquesta uns ciutat horrible. Capital de província diuen, jo preferisc dir, capital d’un país. Està clar que tot el que es fa per un futur és a millor i sempre es fa pensant en coses bones i que poden ajudar però en aquest cas açò és una catàstrofe.

No tinc en ment cap barri com el meu, el mercat, els carres peatonals, les avingudes, els carrers coberts de neu (bé, açò és més un somni), la pluja caient i desembocant sempre al mateix lloc.

I la platja? Què em digueu d’ella? És preciosa, perfecta, calenta en hivern, freda en estiu… I una merda! De fet, crec que aquests és un dels altres altres grans punts. Han fet de la platja un lloc turístic, només per banyar-se i per dinar a un restaurant coent, han fet d’ella un lloc brut, vell, contaminat i sense respecte. La platja, la platja de la ciutat és la pitjor que he vist mai.

No tinc en ment cap ciutat com aquesta, i és que la meua ciutat és única, i és que València és única i  és que encara que quede molt possessiu València és meua.

 

Gal·la Martí

Va com vull, com volem

Ovidi_montllor_actuacio_alcoi_(3)

Si ens colàrem en un pis a Russafa i trobàrem en un prestatge a mitjana alçada el Llibre de Meravelles, penjat ben recte a la paret el pòster Al vent la pedra som a colps de Raimon amb el cantó dret de dalt caigut, i al tercer calaix entre fulls bruts el llibret de les festes de l’estiu passat d’Alcoi, no ens sorprendria per a res caure en el compte que a la taula està oberta la caixa de plàstic de La fera ferotge i que amb veu clara i ferma s’escolta Lliçó de sumes i verbs del autor i cantautor valencià Ovidi Montllor, un autèntic obrer de la paraula.

Nascut a la postguerra, el 4 de febrer de 1942, en una família de classe obrera d’Alcoi, Ovidi ja havia treballat en tot tipus d’oficis quan xafà escenari, de teixidor a venedor ambulant, de comptable a picapedrer, un total de 36. A la fi, va trobar i va poder dedicar-se a allò que de veres s’estimava fer en la vida. Es va introduir al món del teatre, cinema i música. I no sols va gaudir amb aquests treballs culturals: també va existir l’Ovidi poeta.

Ell pensava que la poesia era un arma de transformació social: “Poesia no vol dir somiar. Poesia és tastar una miqueta o un molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més (…) Poesia és allò que explica la vida que hauria de ser, i per tant, afirma l’existència negant les destruccions”. Ovidi volia entrar dins la nostra poesia, fer-la per tothom, popular, a l’abast del poble i que fóra llegida de la forma més planera.

Tot i això, ell es considerava més “coneixedor de poemes” que poeta en sí, al cap i a fi, llegia molts escriptors i versadors com Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Joan Fuster, Blai Bonet i Vicent Andrés Estellés (amb el qual va fer gran amistat). De tots aquests, va treure la seua manera d’escriure. Perquè Ovidi escrivia de les seves vivències, pors i expectatives però tot açò, des de la senzillesa i l’admiració de les coses quotidianes. I així defineix Jordi Tormo, escriptor i investigador de sa vida: “La senzillesa en que els pobres gaudeixen de la vida”. Però, desprès de tot, com és Ovidi?

Se’l defineix com una persona coherent, intel·lectual, amb gran sentit de l’humor, irònica, observadora, honesta, apassionada, original…També sabem que fou un autèntic rebel i polifacètic. Sent d’esquerres, nacionalista, obrer, solidari i activista.

En realitat, per sobre qualsevol cosa, ell va ser una veu crítica i autocrítica que en la seua època fou molt silenciada, encara que a dia d’avui se la reivindica i admira. De fet fou membre del moviment de cantants de la Nova Cançó, entre ells Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach…

A pesar de tota aquesta exposició pública, era molt tímid. En una entrevista el març del 1988 a Levante, ho va justificar dient: “No és bo dir-ho tot, no. És més interesant tenir secrets. És un joc al que em preste. Guardar-se alguna cosa per a si mateix ajuda a tenir intimitat y conservar la identitat.”

Pobre, lleial a si mateix, solitari… però sobretot un home indignat per totes les desigualtats del seu país, un home que defenia i reivindicava per damunt de tot la justícia, la llengua i la sobirania del poble. “Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient el va com va, pensa que sols diré fins que més no podré: Va com vull. Com volem.”

 Cecília Regal