Sols em queden els records

Recorde aquell balancí marró i vell al saló de ca la mare, on ella estava asseguda sempre. Amb la seua mirada dolça m’ho deia tot, que estava trista i cansada i destrossada, tot el que se’m passava pel cap. Angoixada, no parava de pensar com podia tirar cap endavant un família com la meua, sense pare, sense diners i amb prou dificultats per arribar a fi de mes. Separada i amb dos fills i tres filles ja feia molt. Jo, com a filla major, feia que el podia per aportar aliments a casa. La iaia, que vivia amb nosaltres, també ens ajudava.

Era menuda quan trucaren a casa a les quatre de la nit. Ens el volien llevar. Es veu que aquell balancí era molt valuós per a la persona que ens l’havia venut. No ens feia res tornar-li’l, però ja feia més de 20 anys que era nostre i nosaltres també ens l’estimàvem molt. Per aquell balancí havien passat els meus iaios, els amics de la mare i tota la nostra família, fins i tot el pare.

Aquell moble vell que havia estat en ma casa des de feia molt i potser per això la mare no el volia donar, però no teníem cap altre remei, si no donàvem el balancí possiblement ens matarien i aquell seria el nostre fi.

Plorant i barallant-se pel balancí ple de tot tipus de taques, trencat i desfet i brut ens avisaren que a l’endemà tornarien a per ell, que ens havien avisat i que havíem tingut sort. Jo i els meus germans no podíem fer res, però possiblement aportant idees podríem ajudar la mare i la iaia a passar aquell moment.

Aquell balancí havia estat en ma casa abans que jo nasquera i no trobava gens just que el feren desaparéixer. Sols tenia una pregunta, què passaria si a l’endemà no volíem lliurar el balancí? La mare em va abraçar fort i jo no entenia res, ningú entenia res, sols ella. Amb les poques forces que tenia es va alçar i es va dirigir cap al soterrani per amagar el balancí davall de terra. Ningú es va atrevir a preguntar, així, va passar el dia i es van tornar a presentar. Els meus germans ploraven abans que vingueren i jo ho vaig fer quan els vaig veure carregats de pistoles i armes. L’única que no plorava era la mare. Mentrestant, la iaia dormia.

A l’hora de lliurar el moble vell, la mare, angoixada, va explicar que ella no el tenia, que el dia d’abans havien vingut uns homes a la nit i se l’havien endut mentre dormíem. De cop i volta vaig parar de plorar, tots vam parar de plorar menys la mare, que va començar a plorar. La mare va fer passar els homes al saló de casa nostra i els va contar que estava  molt trista perquè aquell balanci vell era l’únic record que li quedava del seu home, que ni tan sols recordava de la seua veu i que el moble li feia  recordar-se’n.

Dues hores després, el homes marxaren i amb llàgrimes, i amb satisfacció vaig descobrir que la mare era un geni, que havia enganyat a aquells xics i havia posat en perill la seua vida i la de la seua família per un balancí.

Ara cada vegada que m’engronxe sobre el balancí i contemple per la finestra l’infinit me’n recorde de la mare, del pare, de la , dels germans… els anys han passat, ja han passat molts anys i moltes coses però aquell moble vell i mig corcat em fa recordar el meu passat sé que arribarà un dia que el balancí es trencarà o perdrà importància, o potser fins i tot desapareixerà, perquè tot té un final. I serà llavors quan s’esborren els records.

 

G. M.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *