Llengua, literatura.

Secundària Escola Gavina

Tanca els ulls

Tanca els ulls, només tres segons. Obri els ulls. Aquest acte, aparentment tan simple, és sorprenentment complex. Quines sensacions et broten? A mi inseguretat. O això en pense o en pensava, no n’estic segura. Tancar els ulls és un acte de confiança, confiança en tu mateix, en la resta de persones al teu voltant i en el món. Per això em costa. En ocasions tinc dificultats a l’hora de tancar els ulls i açò m’impedeix gaudir de tots els sentiment positius que m’ofereix en cortesia. Perquè quan aconsegueixes trencar les cadenes de la inseguretat, voles. Pots veure estreles o espurnes, sentiments o sensacions, el que has menjat avui o el dia que vares regalar el teu primer bes, una cançó especial o… La llibertat és un regal i a la vegada, un dret. I això és confiar, és ser lliure.

Si tu, concretament tu, que no saps com se sent una persona amb inseguretat, et felicite. Tindre confiança absoluta en tu mateix és fantàstic, de les millors coses que et poden passar. Pense que en són pocs els casos de persones s’arriben a considerar absolutament segures. No puc saber si és veritat o no, si menteixen. No puc ficar-me en el cap de la gent, no puc ser narradora omniscient; ja m’agradaria. Però personalment pense que la majoria ho fan, que menteixen. Pense que en aquest món tothom ha sentit alguna vegada en sa vida, per poc que siga, falta de confiança en sí mateix. O potser no, qui sap.

“Ets massa tímida” es repetia al casset de la meua joventut. Potser m’ho deien perquè ho era, no estic ací per discutir això. Però no hi ha ni mai hi haurà raó per a dir-ho. Que la meua inseguretat m’impedia gaudir? Sí. Que d’aquesta manera no era jo mateixa? Sí. Que no hi havia manera d’eixir d’aquella maledicció? Sí i sí i sí i… No. Ja n’hi ha prou. No estic ací per estar i no he vingut a queixar-me i no vaig a desaprofitar aquesta oportunitat d’expressar-me. I no em referisc soles a aquest text. La vida és curta o llarga, segons com ho mires, però de les dues maneres no és mereixedora de això que anomenem vergonya. N’hi ha massa preguntes rebotant al meu cap.

Per què les persones som insegures? Jo porte gastades en aquesta qüestió hores i hores. I en tot aquest temps he arribat a l’única hipòtesi de que tots naixem amb confiança; la seua pèrdua es va produint al llarg dels anys. És clar que també depèn de la persona. Hi ha gent que té més tendència a aquesta desgràcia i n’hi ha que tenen menys. Però el factor principal que influeix és l’entorn, les experiències viscudes. Açò vol dir que tenim la possibilitat d’extingir la inseguretat. Però com? No ho sé la veritat, ja m’agradaria a mi saber-ho.

Amb tot açò dit, amb tot açò escrit, al final no tinc molt més a dir. Però si sé que les meues idees es van aclarint, i la meua “timidesa” desapareixent. Fantàstic, veritat? Bo, hi ha molt de treball encara i l’única i última cosa que en puc assegurar, és que la inseguretat és un dels pitjors monstres que et poden acompanyar. És un monstre que s’alimenta de la por i, poc a poc, de les persones. Així de simple, així de complex. Obriu els ulls d’una vegada, i tanqueu-los.

 A.M.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per secundariagavina | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent