Carpe Diem

El record. Aquest simple fet que ens obliga a voler deixar alguna cosa de nosaltres quan marxem. No només quan morim sinó també quan deixem enrere una part de la nostra vida o deixem enrere un lloc. Qui no vol que algun dia algú el recorde? Tots volem eixe petit moment de glòria que ens fa sentir bé. Tots volem sentir-nos estimats, tots volem sentir-nos importants alguna vegada.

Quan morim abandonem aquest espai que ocupem per deixar-lo a noves generacions, que volen gaudir de tot açò que nosaltres hem fet. Morir implica deixar-ho tot, implica deixar la carta a mig acabar, implica no dir un t’estime, implica no dir un adéu, implica no tornar a ser. Jo com molta altra gent té por a morir, que ens passarà després d’ella? Res. El cor deixa de bategar, les teues neurones deixen d’emetre impulsos nerviosos, els teus pulmons deixen d’absorbir l’aire i tu deixes de funcionar. Encara que tot açò siga veritat grans col·lectius de gent pensen que no. Pensen que després de que tot el nostre ser deixe de funcionar, una força màgica ens farà tornar a recuperar la vida a un altre lloc, però quin és aquest lloc? El petit forat que obrin al nínxol del cementeri on fiquen el taüt? No crec en cap d’aquestes coses. No podem imaginar aquest fet però és el que passa.

Recordar i ser recordat. Després de morir, després que el teu cos deixe de funcionar s’ha de ser  recordat. Futur. Depenem dels nostres actes? Sí. Tots volem que algú ens recorde amb un somriure o amb un simple “persones així deurien d’existir més aviat”. Deixar alguna cosa de tu ací per poder sentir com si fores present, encara que no ho sigues. Deixar una carta d’amor o un adéu. Deixar alguna cosa que faça que una part de tu sempre siga amb els que t’han estimat. Deixar la forma al coixí o deixar la teva samarreta impregnada amb la teva olor. Deixar de ser tu amb un somriure i deixar la feina acabada. Dir sempre un t’estime o un no voldria perdre’t. Carpe Diem. Viure tot el que pugues i aprofitar el temps de la millor manera, perquè el que perdes no el recuperaràs. Gaudir dels petits moments. Gaudir de la sensació que provoca la brisa d’estiu recorrent la teua pell, gaudir del somriure més bonic que veges, gaudir del que més estimes, gaudir de l’olor a pluja, gaudir de la bona sensació que et dona prendre el Sol, gaudir de totes aquestes petites coses que ens regala la vida. Fotografiar cada petit instant i guardar-lo a la teva memòria, per recordar-lo quan més ànims necessites. Per desconnectar un poc de les sensacions que t’angoixen i tornar al moment en que tragueres un somriure.

Recordar a les persones que ens han deixat és dur però no hem de deixar que ningú caiga a l’oblit. És inevitable caure en ell però hem d’intentar caure el més tard possible. Un dia algú no sabrà qui fou Mozart o qui fou Andy Warhol, així que si ells que han sigut tant famosos cauen, nosaltres també ho farem. La mort és una part de la vida, no hi ha més volta de full. La mort, eixe fenomen que implica deixar-ho tot sense acabar.

El record. Aquest que deixem sempre a part i algun dia el trobem al bagul dels temes exclosos i tornem a pensar en ell. Tornem a plantejar-se qui som, d’on venim i on anem. Tornem a pensar com volem que la gent ens veja. Tornem a nèixer de les cendres per crear una nova persona que arribarà més lluny que l’anterior o potser acabem sent pitjor persona del que érem.

Sempre ens n’adonem del que significava una cosa quan l’hem pèrdua, així que sols hem de deixar una marca per a que tots puguen saber qui fórem i aquesta marca és el record.

C. S.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *