Llengua, literatura.

Secundària Escola Gavina

Som el mirall

Recorde eixe dia perfectament, el recorde com si fos ahir. Jo tenia sis anys quan la meua tia em donà la notícia. Jo no ho sabia, que seria tan important. No sabia com em canviaria la vida.

Recorde que em preguntà: a tu t’agradaria tindre una cosineta? Vaig estar-me pensant uns segons, fins que vaig contestar: clar, per què no?

Recorde que m’ensenyà una foto. Una foto d’ella. Va ser la primera vegada que la vaig vore. Em digué: es diu Shashi.

Recorde que en aquell moment no entenia res. Jo m’esperava una cosina menuda, o un bebè; en realitat no recorde molt bé el que m’esperava.

Però no era així, no m’ho podia ni imaginar: a la fotografia veia una persona, que sabia que era nena perquè m’ho digué ma tia. Sí, és així, mirant aquella fotografia no es podria dir que era una nena. Pareixia un xic. Jo calculava que tindria dos anys.

Tenia un color de pell marró, i els ulls negres. El cabell el duia molt curt, com si fóra un xic. Però un xic molt bonic, molt… mono. Mono és la paraula adequada. Bé, mona.

Recorde que em va fer molta il·lusió, jo pensava: la cuidaré, la pentinaré, jugarem juntes, a la piscina, amb les nines..! I és que anava a ser la germana que mai havia tingut, perquè soc filla única.

Recorde que un any després, més o menys, ma mare em digué que se n’anava a Nepal. Jo no entenia res, estava confosa. Com que te’n vas a Nepal, mare? Per a mi això fou com si ma mare m’anara a abandonar, o alguna cosa així.

Ella m’explicà que se n’anava amb la tia i amb Teresa, una amiga de la tia, a per Shashi.

Aleshores ho vaig recordar, després de tot aquell temps. Vaig tornar a tindre les fantasies de la germana que mai he tingut. I vaig decidir alegrar-me per ella. Per ma mare, per Teresa, per ma tia, i per Shashi.

Recorde que se n’anaren, però no recorde quan de temps estigueren. Parlava amb ma mare per telèfon i un dia em digué que no podien portar a Shashi, que tornarien a Nepal en un altre moment a per ella.

Jo l’havia vista en fotos, i vídeos, però no era el mateix. Ma mare i ma tia la coneixien, jo no.

A açò és el que anomenem el primer viatge. Quan tornaren, vaig abraçar-les, a les tres. Pense que aní a l’aeroport a arreplegar-les, no ho recorde. Recorde que vingueren sense equipatge, els havien extraviat les maletes. Temps després el trobaren. Segons ma mare, faltaven moltes coses, però encara així hi havia tantes coses estranyes, exòtiques, noves, diferents per a mi… Recorde que un any després tornaren al Nepal. Tornaren. Fou el que anomenem el segon viatge. El definitiu. En aquest viatge ja vaig poder parlar amb Shashi per telèfon, i va ser quan vaig descobrir que no m’entenia. No parlàvem la mateixa llengua. Això era un inconvenient. Com anàvem a jugar si ella no m’entenia?

Aleshores vaig caure: haurem d’ensenyar-li la nostra llengua, com si fóra un bebè.

Recorde que després d’un temps, vingueren. La tia i Teresa. Ma mare ja havia tornat per qüestions de treball. Vingueren, però aquesta vegada amb ella. Amb Shashi.

Jo encara no ho sabia, però Shashi s’anava ficant en la meua vida, sense més. Començàvem a compartir-ho tot. Sobretot la família. Jo no era conscient, però d’un moment a altre vaig deixar de ser el centre d’atenció, per a sempre. Començava a ser ella, el centre.

Recorde que fou a meitat de setmana. Jo li vaig suplicar per telèfon a la tia que m’arreplegaren del bus. Vaig començar a posar-me nerviosa, i fou quan començaren tots els dubtes: li cauria bé? Trobaríem manera de comunicar-nos?  Aprendria la llengua fàcilment? I si tot era mentida? I si no hi havia cap nena, cap Shashi? Què passaria?

I recorde que tots eixos dubtes se n’anaren en el moment que la vaig vore. La vaig vore des de la finestra del bus. I vaig baixar. En eixe moment no sabíem què fer, cap de les dues. Ens somrèiem, l’una a l’altra, amb complicitat.

La vaig abraçar, amb totes les meues forces. I fou quan es férem amigues. Amigues, cosines… es queda curt. Ella i jo som molt més que això. Som com germanes.

Des d’aleshores no ens hem tornat a separar, mai més. Ens duguem gairebé sis anys.

Sentim un amor mutu, un amor inqüestionable, un amor especial, l’una a l’altra.

Ella a mi m’admira molt, fa el que jo faig, canta el que jo cante, pensa el que jo pense… sóc com el seu mirall.

Observe que fa coses que jo feia de menuda, d’alguna manera m’hi veig reflectida en ella.

Si, d’alguna manera som el nostre espill mutu.

De vegades, pense què passaria si s’haguera quedat allí. Què haguera sigut de mi? I, encara, què haguera sigut d’ella? No ho sé, només sé que tot hauria sigut diferent per a mi, però sobretot per a ella.

 

Lucía P.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per secundariagavina | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent