Aquell dia
Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Em vaig despertar i, sabent què havia passat, no era capaç de plorar, no podia. El meu germà tampoc plorava gaire, ni mon pare, hi havia molt de silenci, era una situació estranya. Ella sí que plorava, estava mòlta després de la notícia, i ningú no podíem fer res. Vaig començar a llegir i de sobte dues llàgrimes van tacar el llibre, un llibre que segur que l’havien pensat per despertar un sentiment, cada paraula i cada frase. El vaig abraçar i va plorar més encara. La família no podia parlar, però ella encara menys.
Em vaig despertar i no era capaç de plorar, sabent què havia passat, no podia. Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Ella asseguda al sofà de la funerària, rebia visites i jo parlava per telèfon, comunicava la notícia. Rebia condols, missatges, però cap d’ells m’ajudaven. Acabava de perdre un familiar i malgrat que tots sabíem que tard o d’hora passaria no ens havíem imaginat aquell moment. Els metges ja deien que era un càncer terminal i per això a l’hospital no podrien fer res.
Era incapaç de plorar. Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Em vaig despertar i, sabent què havia passat, no podia. La gent em mirava amb pena i això sols em feia sentir-me més malament, no volia fer pena i segur que ell tampoc hauria volgut fer-la. La gent el mirava i plorava. Cada 10 minuts entrava gent nova. Ella responia preguntes, totes les que podia. Hi havia dues dones majors assegudes al seu costat, possiblement no les veia des de feia temps. Tots el plors, les penes, les trucades havien començat la nit anterior, a les 3 del matí, l’hora de la mort.
Em vaig alçar a les 10 del matí. Veient l’ambient de la casa ja sabia què havia passat, ja sabia que era mort. El meu germà s’assabentà abans que jo i va plorar. Jo no vaig plorar, ja sabia que estava molt malalt i que no se’n sortiria. Havia passat un temps terrible, i inclús ell sabia que era el final (ell i tota la família), que després venia la mort. Potser aquell havia sigut uns dels moments més durs de l’estiu, de tot l’any i podria arriscar-me a dir que de tota la meua vida. Tot té un final i aquell era el final del meu iaio. L’endemà fou l’enterro. Hi havia gent de tot tipus, gent plorant, gent trista, gent que era allí però que podien no ser allí. Sempre me’n recordaré d’aquell lloc. Trist, solemne, callat. A cada carrer del cementeri hi ha centenars de fotos, homes i dones, que són morts. Sé perfectament que aquell lloc implica tenir respecte i veure plorar la gent, però jo no volia veure això, perquè és evident que si veus això possiblement et contagien la tristesa. Aquell dia no s’acabava mai i aquella nit va ser estranya i trista. Sabíem que el telèfon no pararia, que l’estiu s’acabaria, passarien dies, el temps, aleshores ja t’adones que tothom pot viure sense una persona estimada, però està clar que no viu de la mateixa manera.
Me’n recorde perfectament d’aquell dia.
Gal·la M.