Carpe Diem

El record. Aquest simple fet que ens obliga a voler deixar alguna cosa de nosaltres quan marxem. No només quan morim sinó també quan deixem enrere una part de la nostra vida o deixem enrere un lloc. Qui no vol que algun dia algú el recorde? Tots volem eixe petit moment de glòria que ens fa sentir bé. Tots volem sentir-nos estimats, tots volem sentir-nos importants alguna vegada.

Quan morim abandonem aquest espai que ocupem per deixar-lo a noves generacions, que volen gaudir de tot açò que nosaltres hem fet. Morir implica deixar-ho tot, implica deixar la carta a mig acabar, implica no dir un t’estime, implica no dir un adéu, implica no tornar a ser. Jo com molta altra gent té por a morir, que ens passarà després d’ella? Res. El cor deixa de bategar, les teues neurones deixen d’emetre impulsos nerviosos, els teus pulmons deixen d’absorbir l’aire i tu deixes de funcionar. Encara que tot açò siga veritat grans col·lectius de gent pensen que no. Pensen que després de que tot el nostre ser deixe de funcionar, una força màgica ens farà tornar a recuperar la vida a un altre lloc, però quin és aquest lloc? El petit forat que obrin al nínxol del cementeri on fiquen el taüt? No crec en cap d’aquestes coses. No podem imaginar aquest fet però és el que passa.

Recordar i ser recordat. Després de morir, després que el teu cos deixe de funcionar s’ha de ser  recordat. Futur. Depenem dels nostres actes? Sí. Tots volem que algú ens recorde amb un somriure o amb un simple “persones així deurien d’existir més aviat”. Deixar alguna cosa de tu ací per poder sentir com si fores present, encara que no ho sigues. Deixar una carta d’amor o un adéu. Deixar alguna cosa que faça que una part de tu sempre siga amb els que t’han estimat. Deixar la forma al coixí o deixar la teva samarreta impregnada amb la teva olor. Deixar de ser tu amb un somriure i deixar la feina acabada. Dir sempre un t’estime o un no voldria perdre’t. Carpe Diem. Viure tot el que pugues i aprofitar el temps de la millor manera, perquè el que perdes no el recuperaràs. Gaudir dels petits moments. Gaudir de la sensació que provoca la brisa d’estiu recorrent la teua pell, gaudir del somriure més bonic que veges, gaudir del que més estimes, gaudir de l’olor a pluja, gaudir de la bona sensació que et dona prendre el Sol, gaudir de totes aquestes petites coses que ens regala la vida. Fotografiar cada petit instant i guardar-lo a la teva memòria, per recordar-lo quan més ànims necessites. Per desconnectar un poc de les sensacions que t’angoixen i tornar al moment en que tragueres un somriure.

Recordar a les persones que ens han deixat és dur però no hem de deixar que ningú caiga a l’oblit. És inevitable caure en ell però hem d’intentar caure el més tard possible. Un dia algú no sabrà qui fou Mozart o qui fou Andy Warhol, així que si ells que han sigut tant famosos cauen, nosaltres també ho farem. La mort és una part de la vida, no hi ha més volta de full. La mort, eixe fenomen que implica deixar-ho tot sense acabar.

El record. Aquest que deixem sempre a part i algun dia el trobem al bagul dels temes exclosos i tornem a pensar en ell. Tornem a plantejar-se qui som, d’on venim i on anem. Tornem a pensar com volem que la gent ens veja. Tornem a nèixer de les cendres per crear una nova persona que arribarà més lluny que l’anterior o potser acabem sent pitjor persona del que érem.

Sempre ens n’adonem del que significava una cosa quan l’hem pèrdua, així que sols hem de deixar una marca per a que tots puguen saber qui fórem i aquesta marca és el record.

C. S.

20.000.000 habitants, 1 país, 14 regions i 7 llengües

20.000.000 habitants , 1 país , 14 regions, 7 llengües i un xiquet que acaça una pilota a mig desfer que s’escapa carrer avall, corre darrere del que possiblement siga la seua única joguina, corre més ràpid que el temps en un dia festa, la pilota agafa més i més velocitat a mesura que va carreu avall, el xiquet s’exhausta i dubta entre deixar córrer la seua única i estimada pilota o resistir aquella angoixa que l’ofega de lluitar fins al final. El xiquet s’allunya…, s’allunya…, i s’allunya.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i una mare que crida i gestualitza desesperadament, mentre corre darrere d’un xiquet que possiblement s’estiga allunyant massa. Eixe xiquet que corre sord com el vent darrere del que pareix un baló desfet, no se n’adona que entra en una zona restringida i que possiblement s’aprope a velocitat de risc al seu final.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i un soldat del règim de Bashar Al­Asad que veu un homenet que traspassa la zona de guerra delimitada perseguint un joguet sense importància, que corre al seu davant. Els músculs del soldat es tensen, aquest succés l’ha agafat desprevingut. Ràpidament el soldat apunta amb una arma a l’homenet a la mateixa vegada que pega un crit. Un crit es confon amb un altre d’una dona que es preocupa desmesuradament i que segueix el mateix camí que l’homenet. El soldat prem el gatell.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i un xiquet que es gira en sentir el que pareix ser el soroll d’un tret. Un xiquet que s’oblida per complet d’una pilota que continua corrent carrer avall. Un xiquet que escolta el crit d’una mare que l’atrapa i l’abraça. Un xiquet que cau inert amb la seua mare damunt l’asfalt d’una carretera trencada per la lluita. Un xiquet que desapareix junt amb molts d’altres.

Síria, 19.999.998 habitants, 14 regions, 7 llengües. I un text que no intenta remoure consciències, ni intenta manifestar la seua opinió sobre un conflicte.

Síria, 19.999.998 habitants, 19.999.998, 97, 96…

 

M. M

Qui és el monstre

-Calla’t!

Era la sisena vegada que ho repetia en les tres hores de dia que havien passat. I per la seua àmplia experiència tenia per segur que només acabava de començar.

-Calla’t!

Inspira, expira; inspirava, expirava. Havia d’intentar-ho, sa mare sempre deia que si lluitava, mai perdria. Però la seua positivitat era clarament efímera. Sabia que podia amb ella, sabia que amb molt d’esforç podria amb ella, sabia que si la sort  li ho concedia potser podria amb ella, sabia que ja no podria amb ella, sabia que ella el podia. Havia perdut, res de nou.

-Calla’t!

No la podia suportar, cada cop parlava més i més alt. Cada cop escopia paraules més inquietants. Cada cop feria més. I a cada cop la seua ferida es feia més gran. Perquè fas immensament més mal quan claves la navalla just en la ferida. És més fàcil trencar una cicatriu, i una ferida oberta és més sensible; són lleis universals.

-Calla’t!

N’hi havia instants, minúsculs moments, on pareixia que el monstre s’havia mort finalment. Moments que eren agressivament interromputs pel renaixement d’aquest monstre. Cada vegada queia en la seua trampa; creia en les mentides que li deia i entrava a la seua boca sabent, en el fons, que seguidament aquesta la tancaria.

-Calla’t!

I continuava caminant recte, malgrat el mur, perquè encara no s’havia rendit. I tenia esperança. Esperança que un dia, de tant xocar contra el mur, el trencaria. Però aquesta vegada no seria eixe dia. Ja havia gastat quatre de les hores diàries del seu plaer personal. Però encara li quedava molt de temps de tortura. Així és com ho veia: pensava que ho feia per gust, per diversió. Gaudia fent sofrir. Ella era irremeiablement malvada.

-Calla’t! No vas a parar mai, consciència maleïda? O hauré d’assassinar-te a tu també?

 

Alba M.

La imatge que guarde de tu

Antònia Lurbe Lacomba va morir el 3 de març de dos mil deu, a la una i mitja del migdia, en un poble de València. En silenci, amb tranquil·litat, gitada al llit, mentre la seua filla Antònia li agafava la mà. Sense dir ni una paraula, se li escapà l’ànima i es va abandonar a un son etern, de la qual només tornaria quan pensàrem en ella i dibuixàrem un somriure al rostre.

Antònia Lurbe Lacomba, nascuda al Cabanyal, va morir un tres de març, als setanta-cinc anys. Tranquil·la, voltada de tantes medecines. Sense por, amb convicció que la seua hora havia arribat. Segura, amb l’esperança que es retrobaria amb en Bernat. Se n’anà, i l’única cosa d’ella que ens deixà va ser el seu cos, per poc de temps, perquè vint-i-quatre hores després desapareixeria darrere del mur del cementeri del barri d’on provenia.

Antònia Lurbe Lacomba va morir el tres de març del dos mil deu, quan jo acabava de complir els onze anys, feia tres setmanes, i era a l’escola, inconscient que a casa, a l’àvia se li acabava la vida, i que no tornaria mai. Tampoc era conscient de què era tenir càncer fins feia dos mesos, quan la mare de ma mare va recaure.

Antònia Lurbe Lacomba, mare d’una sola filla, va morir el tres de març del dos mil deu, després de molts anys de quimioteràpies i visites a l’oncòleg, quan el càncer que patia es va apoderar del batec del seu cor.

Antònia Lurbe Lacomba va morir un tres de març. El quatre de març no em deixaren anar acomiadar-la, no volien que patira. Però jo haguera preferit dir-li un últim adéu. Ens deixà amb un somriure, i aquesta és la imatge que vaig decidir guardar en la memòria, cada vegada que la recorde, el somriure.

 

Marina C.

Aquell dia

Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Em vaig despertar i, sabent què havia passat, no era capaç de plorar, no podia. El meu germà tampoc plorava gaire, ni mon pare, hi havia molt de silenci, era una situació estranya. Ella sí que plorava, estava mòlta després de la notícia, i ningú no podíem fer res. Vaig començar a llegir i de sobte dues llàgrimes van tacar el llibre, un llibre que segur que l’havien pensat per despertar un sentiment, cada paraula i cada frase. El vaig abraçar i va plorar més encara. La família no podia parlar, però ella encara menys.

Em vaig despertar i no era capaç de plorar, sabent què havia passat, no podia. Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Ella asseguda al sofà de la funerària, rebia visites i jo parlava per telèfon, comunicava la notícia. Rebia condols, missatges, però cap d’ells m’ajudaven. Acabava de perdre un familiar i malgrat que tots sabíem que tard o d’hora passaria no ens havíem imaginat aquell moment. Els metges ja deien que era un càncer terminal i per això a l’hospital no podrien fer res.

Era incapaç de plorar. Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Em vaig despertar i, sabent què havia passat, no podia. La gent em mirava amb pena i això sols em feia sentir-me més malament, no volia fer pena i segur que ell tampoc hauria volgut fer-la. La gent el mirava i plorava. Cada 10 minuts entrava gent nova. Ella responia preguntes, totes les que podia. Hi havia dues dones majors assegudes al seu costat, possiblement no les veia des de feia temps. Tots el plors, les penes, les trucades havien començat la nit anterior, a les 3 del matí, l’hora de la mort.

Em vaig alçar a les 10 del matí.  Veient l’ambient de la casa ja sabia què havia passat, ja sabia que era mort. El meu germà s’assabentà abans que jo i va plorar. Jo no vaig plorar, ja sabia que estava molt malalt i que no se’n sortiria. Havia passat un temps terrible, i inclús ell sabia que era el final (ell i tota la família), que després venia la mort. Potser aquell havia sigut uns dels moments més durs de l’estiu, de tot l’any i podria arriscar-me a dir que de tota la meua vida. Tot té un final i aquell era el final del meu iaio. L’endemà fou l’enterro. Hi havia gent de tot tipus, gent plorant, gent trista, gent que era allí però que podien no ser allí. Sempre me’n recordaré d’aquell lloc. Trist, solemne, callat. A cada carrer del cementeri hi ha centenars de fotos, homes i dones, que són morts. Sé perfectament que aquell lloc implica tenir respecte i veure plorar la gent, però jo no volia veure això, perquè és evident que si veus això possiblement et contagien la tristesa. Aquell dia no s’acabava mai i aquella nit va ser estranya i trista. Sabíem que el telèfon no pararia, que l’estiu s’acabaria, passarien dies, el temps,  aleshores ja t’adones que tothom pot viure sense una persona estimada, però està clar que no viu de la mateixa manera.

Me’n recorde perfectament d’aquell dia.

Gal·la M.

Aquesta amistat durarà dècades

Aquell dia marcà la meua vida, en gran mesura. Sí, conèixer-la ha suposat, suposa i suposarà grans coses per a mi. Feia temps que jo també anava a música però mai havíem arribat a coincidir. Mai. Pensant-ho ara, no haver tingut cap tipus de relació amb ella abans d’aquella data fou una pèrdua de temps. Fa tres anys que la nostra amistat va in crescendo i cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Arribar a aquella classe i escoltar el professor, “Avui us seureu com jo us diga”, suposa una punyalada, no volia separar-me d’ella: ‘Era una xiqueta que separaven de la seua única amiga en aquella classe i l’enviaven a un món desconegut…’ El món començà a aclarir-se. Vaig seure al seu costat i començàrem a parlar. No sabia on arribaria aquell dia, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Mire enrere i somric. Trec eixe petit somriure que em fa recordar els moments bons i em fa pensar quants en vindran encara. Diuen que a aquestes edats es troben els amics de veritat, i els enemics, segurament perquè ara confiem més en eixos bons amics que en els teus pares. Per això, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Fa tres anys arribí a una classe de música, una simple classe de música. Quatre parets, unes taules, unes cadires, uns pentagrames, unes notes que han vist mil coses que feien unes xiquetes quan encara no sabien què farien. Papers per baix de les taules, secrets escrits als fulls, converses secretes quan el professor no ens deixava parlar. Unes simples quatre parets que han guardat dins seu tantes experiències. Un compàs per persona, unes rialles amagades, unes paraules silenciades. Eixir de classe i anar-se’n juntes, arribar a casa i desitjar anar a la següent classe, un record i cent records.

Passà un any i creia que el temps passat ja havia passat. Però la música ens tornà a trobar. El segon any que passava amb ella: més classes, més rialles, més llibres compartits, més exercicis, més notes tocades, més coses per recordar. Aquella amistat anava creixent sense adonar-nos compte. Tornàvem juntes a casa i anàvem juntes a música, passàvem eixos petits instats del dia per parlar del que volíem, sense por, tot per nosaltres. Per totes aquestes coses, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades

Passà un altre curs i ella se n’anà a estudiar a un altre lloc. Fou un moment decisiu. Ella se n’anava. Sentia pena, sentia llàstima, però allò ens feu més amigues. Passàvem més temps juntes. Cada cap de setmana. Teníem més confiança, més estima, més temps. Ara en sóc més conscient. Cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Hem planejat el futur, hem pensat mil coses, hem contat mil secrets, hem rigut mil vegades, ens hem clavat en mil embolics, hem plorat alguna vegada, però no ens hem separat mai. Sols per això, per tot el que he passat, si el destí em deixés triar no ho pensaria, ella, perquè sap ser el que ningú és, malgrat els seus oblits o els seus cabreigs, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades…, què fa que dues amigues acaben convertint-se en germanes?

 

Clàudia S.

 

Som el mirall

Recorde eixe dia perfectament, el recorde com si fos ahir. Jo tenia sis anys quan la meua tia em donà la notícia. Jo no ho sabia, que seria tan important. No sabia com em canviaria la vida.

Recorde que em preguntà: a tu t’agradaria tindre una cosineta? Vaig estar-me pensant uns segons, fins que vaig contestar: clar, per què no?

Recorde que m’ensenyà una foto. Una foto d’ella. Va ser la primera vegada que la vaig vore. Em digué: es diu Shashi.

Recorde que en aquell moment no entenia res. Jo m’esperava una cosina menuda, o un bebè; en realitat no recorde molt bé el que m’esperava.

Però no era així, no m’ho podia ni imaginar: a la fotografia veia una persona, que sabia que era nena perquè m’ho digué ma tia. Sí, és així, mirant aquella fotografia no es podria dir que era una nena. Pareixia un xic. Jo calculava que tindria dos anys.

Tenia un color de pell marró, i els ulls negres. El cabell el duia molt curt, com si fóra un xic. Però un xic molt bonic, molt… mono. Mono és la paraula adequada. Bé, mona.

Recorde que em va fer molta il·lusió, jo pensava: la cuidaré, la pentinaré, jugarem juntes, a la piscina, amb les nines..! I és que anava a ser la germana que mai havia tingut, perquè soc filla única.

Recorde que un any després, més o menys, ma mare em digué que se n’anava a Nepal. Jo no entenia res, estava confosa. Com que te’n vas a Nepal, mare? Per a mi això fou com si ma mare m’anara a abandonar, o alguna cosa així.

Ella m’explicà que se n’anava amb la tia i amb Teresa, una amiga de la tia, a per Shashi.

Aleshores ho vaig recordar, després de tot aquell temps. Vaig tornar a tindre les fantasies de la germana que mai he tingut. I vaig decidir alegrar-me per ella. Per ma mare, per Teresa, per ma tia, i per Shashi.

Recorde que se n’anaren, però no recorde quan de temps estigueren. Parlava amb ma mare per telèfon i un dia em digué que no podien portar a Shashi, que tornarien a Nepal en un altre moment a per ella.

Jo l’havia vista en fotos, i vídeos, però no era el mateix. Ma mare i ma tia la coneixien, jo no.

A açò és el que anomenem el primer viatge. Quan tornaren, vaig abraçar-les, a les tres. Pense que aní a l’aeroport a arreplegar-les, no ho recorde. Recorde que vingueren sense equipatge, els havien extraviat les maletes. Temps després el trobaren. Segons ma mare, faltaven moltes coses, però encara així hi havia tantes coses estranyes, exòtiques, noves, diferents per a mi… Recorde que un any després tornaren al Nepal. Tornaren. Fou el que anomenem el segon viatge. El definitiu. En aquest viatge ja vaig poder parlar amb Shashi per telèfon, i va ser quan vaig descobrir que no m’entenia. No parlàvem la mateixa llengua. Això era un inconvenient. Com anàvem a jugar si ella no m’entenia?

Aleshores vaig caure: haurem d’ensenyar-li la nostra llengua, com si fóra un bebè.

Recorde que després d’un temps, vingueren. La tia i Teresa. Ma mare ja havia tornat per qüestions de treball. Vingueren, però aquesta vegada amb ella. Amb Shashi.

Jo encara no ho sabia, però Shashi s’anava ficant en la meua vida, sense més. Començàvem a compartir-ho tot. Sobretot la família. Jo no era conscient, però d’un moment a altre vaig deixar de ser el centre d’atenció, per a sempre. Començava a ser ella, el centre.

Recorde que fou a meitat de setmana. Jo li vaig suplicar per telèfon a la tia que m’arreplegaren del bus. Vaig començar a posar-me nerviosa, i fou quan començaren tots els dubtes: li cauria bé? Trobaríem manera de comunicar-nos?  Aprendria la llengua fàcilment? I si tot era mentida? I si no hi havia cap nena, cap Shashi? Què passaria?

I recorde que tots eixos dubtes se n’anaren en el moment que la vaig vore. La vaig vore des de la finestra del bus. I vaig baixar. En eixe moment no sabíem què fer, cap de les dues. Ens somrèiem, l’una a l’altra, amb complicitat.

La vaig abraçar, amb totes les meues forces. I fou quan es férem amigues. Amigues, cosines… es queda curt. Ella i jo som molt més que això. Som com germanes.

Des d’aleshores no ens hem tornat a separar, mai més. Ens duguem gairebé sis anys.

Sentim un amor mutu, un amor inqüestionable, un amor especial, l’una a l’altra.

Ella a mi m’admira molt, fa el que jo faig, canta el que jo cante, pensa el que jo pense… sóc com el seu mirall.

Observe que fa coses que jo feia de menuda, d’alguna manera m’hi veig reflectida en ella.

Si, d’alguna manera som el nostre espill mutu.

De vegades, pense què passaria si s’haguera quedat allí. Què haguera sigut de mi? I, encara, què haguera sigut d’ella? No ho sé, només sé que tot hauria sigut diferent per a mi, però sobretot per a ella.

 

Lucía P.