Pense, després escric

Aquestes són les primeres paraules d’un text que ha de definir-me. Ha de definir la meua idea sobre la literatura i què té a veure amb mi.

Sóc Clàudia i estic ací perquè m’agrada escriure. Sí, és una simple raó però és la veritat. M’agrada molt escriure, tant que he passat hores i hores sense dormir, únicament per sentir el plaer de veure com les meues idees eren plasmades al paper. No penseu que visc per la literatura, ni res semblant. Sols he trobat una manera de poder expressar-me i ser qui sóc a través d’aquest art.

Escriure implica crear el teu propi món i deixar enrere totes les pors i vergonyes que aquest no siga aprovat per la societat. Sí, sona molt de manual però pensa en tots aquells escriptors que any rere any, segle rere segle han expressat les seues idees sense por a res, encara que allò els causara problemes.

El que més m’agrada és veure com les meues creacions són llegides per la gent del meu voltant i veure, com aquests, quan llegeixen l’última paraula i alcen el cap amb una senyal que indica que ja no queda res més, et diuen que els ha encantat o simplement un “ja estàs escrivint el següent?” Aquestes són les petites coses que a mi em fan somriure. Després de passar hores i hores davant de la pantalla del teu ordinador, el que més t’agrada és veure com a la gent li agrada, perquè et sents reconfortada, et sents satisfeta.

L’art de la literatura i la fotografia fan que puga expressar-me de dues maneres diferents però les dues amb una cosa en comú, amb elles puc plasmar diferents coses, maneres de pensar i de ser. Així, combinant les dues ix la tercera que tant m’agrada: el cinema. La gent somia anar a la lluna o anar de viatge a Nova York. Jo somie que un dia, potser proper o potser llunyà, una pel·lícula estarà basada amb una de les meues històries, i haurà sigut  dirigida per mi. Perquè, després d’un gran esforç, a tots ens agrada una bona recompensa.

Així, encara que no siga la primera vegada que escric, puc dir que estic ací com el xiquet que toca a la porta de la seua nova classe, quan no coneix ningú, impacient i amb la curiositat de saber què hi ha a l’altra banda.

Perquè, quan s’obriga eixa gran porta a la qual hauré tocat en busca de nous coneixements, tinc la sensació que aquests faran que, llavors, les meues creacions siguen extraordinàries.

Una pregunta

Sempre n’hi ha hagut preguntes, algunes de simples, però amb pes suficient per eliminar el sistema social cinc vegades o més. Altres, en canvi, són tan compostes que perdrien la lògica per ser contestades amb un simple “no”. Les preguntes sempre han estat lligades a la llengua. Recordant les paraules d’eixe famós escriptor del segle XVI “la literatura no seria res sense cap pregunta”.

Plantege una pregunta ara: què faig ací? És a dir, en aquest taller. De la mateixa manera que a la resta dels membres, no ha sigut el simple fet de “m’agrada escriure”, sinó diferents motius que ens han impulsat a estar en aquesta classe en aquesta hora. Per la meua banda, vull aprofitar el temps -per a qui no ho entenga, és senzillament pel fet que sóc molt mandrós. Enlloc d’estar tombat al sofà amb la ment en blanc, preferisc estar ací fent alguna cosa. Tampoc bé mal aprendre alguna cosa nova sobre narrativa, assaig, poesia…

Sóc Jorge Sanz i crec que al final tot quedarà en una pregunta: “què faig encara ací?”

 

En blanc

Es comenta, es redacta amb el propòsit que el lector i el propi escriptor puguen gaudir d’aquest luxe que és la literatura.

Comencem un dimarts 7 d’octubre a la classe de 4t d’ESO, quan són les tres i deu de la vesprà. El silenci i el soroll del teclejat dels ordinadors destaca a la sala, la concentració és aborronant. Ha començat el taller de literatura, alguns dels companys de classe s’estan amb mi, ells, també concentrats com jo; observen que el temps passa, la pantalla roman en blanc, el monitor de l’ordinador s’apaga i no trobem la solució de com començar aquest comentari que et farà pensar i trobar, finalment, l’entrada perfecta d’aquesta petita introducció a aquest bloc literari.

Jo, Ferran Verdevio, ja l’he trobada.

Preguntes qualssevol i gats

“La curiosidad mató al gato”. Si he de ser sincer, no sabia com començar aquest petit comentari del “per què escric açò”. De la mateixa manera que uns quants companys, m’he apuntat al taller de literatura. Sempre he trobat allò d’escriure una cosa que he d’amagar. I des de petit amague el que escric. Quan em pregunten per què sóc al taller de literatura, sovint pense: “per què no?” Qualsevol persona pot escriure. Qualsevol persona pot escriure bé. I qualsevol se sorprendria el que m’ha costat escriure les escasses línies que duc, però gairebé tots eixos qualsevols viuran sense saber que escriure de volta en quan és entretingut, necessari, terapèutic.

Sóc Andreu Teruel i per això m’he apuntat al taller. Perquè de tant en tant siga una eina amb la qual puga escapar-me una estoneta de mi mateix. Perquè de tant en tant siga la cosa més avorrida del món. Per no arrugar més papers. Perquè, tant de bo, el gat quede ben mort.

Estem sols: el paper i jo

Em diuen Lucía. Enguany m’he apuntat al taller de literatura. Per què?  Em pregunten. Bé, hi ha gent que li agrada la biologia, les matemàtiques o la física… A mi m’agrada escriure, és així, és el que sempre m’ha agradat.

Literatura, quin rotllo no? Pensa alguna gent. Jo pense que no. Jo pense que la gent que diu això no sap el que diu. Per a mi un rotllo és fer problemes de matemàtiques o treballar amb fórmules de física.

És veritat que, el concepte de literatura, és una cosa que mai he tingut massa clara. Si ho busquem al diccionari ens ix que és qualsevol treball escrit, però jo pense que és molt més que això. Per a mi la literatura és una manera d’alliberar-me, d’expressar el que sent sense límits, sense esperar l’opinió de ningú.

Estem sols: el paper i jo.

Encara recorde el que em deia el meu mestre Albert: “dir bon dia ja és fer literatura!” Jo no ho entenia, pensava que el que deia no tenia sentit, però amb els anys vaig entenent-ho.

Des de ben menuda,  a quart de primària ja fèiem històries. Ho recorde perfectament, havíem de fer obligat una història, cada dimecres. Per a mi era una tortura, a mi m’agrada escriure, però allí havíem de votar entre tots la millor història, i allò era una gran pressió per a mi; vaig decidir no esforçar-me, no donar tot el que podia donar, per si perdia no patir massa desil·lusió.

En aquest taller espere aprendre a escriure millor, a expressar-me millor, aprendre a fer literatura, millor.

Escriure pot fer-ho tothom, però literatura, no

Em diuen Gal·la, des de ben petita m’ha agradat escriure. M’agrada escriure per allunyar-me de tot allò que em passa. La meua finalitat és intentar que amb les meues històries la gent s’ature a reflexionar. M’agradaria saber escriure sobre diferents àmbits.

Quan vaig començar a escriure ho feia perquè em divertia, però ara escric per poder millorar i aprendre més. Les històries que he escrit fins ara han sigut fictícies i irreals, però m’agrada molt més escriure sobre la realitat i fer veure a la societat com va el món.

Els concursos literaris pels que he passat m’han ajudat a millorar i a continuar escrivint. La literatura és l’art del poder de la fantasia. A través d’ella pots sentir-te lliure.

En un futur m’agradaria transmetre els meus pensaments als lectors, sols m’agradaria que entengueren les diverses maneres de veure el món. M’agradaria canviar el concepte de literatura. La gent té entés literatura com una cosa avorrida, però si de veritat la societat on vivim entenguera la paraula literatura com jo canviarien molt els pensaments de les persones, perquè per a mi la literatura és l’art de contar històries fantàstiques.

Escriure pot fer-ho tothom, però fer literatura no.

Tots volem ser llegits

Escriure. Fotografiar els nostres pensaments en un paper. Llegir. Ser lliures. Una gran part de la població gaudeix de la capacitat d’escriptura. Jo no hi sóc una excepció. Comunicar-nos és essencial. En el meu cas el meu aprenentatge literari només acaba de començar. I mai l’acabaré. Malgrat açò, jo sempre podré escriure, la meua edat no m’ho impedirà mai. Jo gaudisc molt d’aquesta pràctica. Un conte, una història, un retrat, un article d’opinió, una novel·la. Tot és vàlid.

Quan jo escric, em sent escoltada. És fascinant trobar les paraules que encaixen en els meus sentiments, observar com el trencaclosques finalment es completa, és preciós. Després, llegir-lo, llegir els de la resta i veure, emocionada; que els meus pensaments son escoltats i que, en escoltar jo, entenc els de la resta. Escriure i llegir. Aprendre i millorar. N’hi ha res millor a fer a les 3 de la vesprada.

Per això jo escric i per això estic ací, en el taller de literatura de l’Escola Gavina, pensant i teclejant. Això és el que em fa ser jo, el que em fa ser Alba Moliner Herráiz. I aquest col·lectiu, el forma un grapat d’estudiants amb ganes de ser escoltats. Amb ganes que vosaltres ens escolteu. Perquè tots volem ser llegits. Per això estic ací.

Ciències o lletres

La veritat es que no sé molt bé que faig ací. Em dic Pau, vaig a l’Escola Gavina i encara no se per què m’he apuntat a aquest curs de literatura. A mi, de ben petit, m’han agradat les ciències i el món de la tecnologia i açò s’ha vist plasmat a les meues notes des de cinquè de primària.

Sempre m’ha tirat més la matemàtica que la música, tecnologia que plàstica o les ciències socials que les llengües i açò m’ha condicionat molt a l’hora de prendre decisions, i per això crec que el més interessant d’aquest taller va ser esbrinar que faig realment ací.

Però primer, permeteu que m’indroduïsca

No considere que el meu punt fort siga l’escriptura ni el fet de crear històries. Tot i així, considere que tothom és capaç d’escriure i imaginar, amb més o menys facilitat. Tothom pot reflectir la seua vida en les seues històries.

Als meus quinze anys, m’agrada escriure històries, emprar la meua capacitat d’inventar altres persones i de canviar el curs de les seues vides conforme el meu humor. Em dic Marina, i a la meua vida hi ha gent que diu que sóc molt jove per escriure llibres, i d’altres que diuen que hauria d’escriure’n. Al meu cap poden viure set històries completament diferents, cadascuna inspirada en algun llibre, en alguna pel·lícula, o simplement que se m’ocorren perquè sí, totes, amb parts de la meua vida.

Hi ha gent que diu que no sap escriure. Mentida, com he dit abans, tothom pot escriure. Tothom. Només necessitem una petita espenta o una inspiració.

Pense que és important escriure en la nostra llengua, aportar a la nostra cultura, i ací és quan entrem nosaltres, deu joves escrivint per escriure.

I la meua filosofia de vida? Doncs no en tinc. Però podria ser aquella de “llegir, pensar, escriure.”

Qui som?

Hi ha qui diu que abans d’escriure s’ha de viure, i que això, per tant, fa de l’adolescència o de la joventut un terreny erm per a la literatura. Èpoques de carrer o de lectures -o de carrer i de lectures- que preparen el futur de qui un dia s’asseurà molt solemnement i escriurà en una nit una obra mestra. Doncs bé, nosaltres som joves, i no renunciem al carrer ni a la lectura, però tampoc a l’escriptura. Formem a hores d’ara un grup d’estudiants de secundària de l’Escola Gavina, de Picanya, disposats a contradir sentències com la que encetava aquestes línies, aforismes que, com deia aquell, són, com tots, falsos . Volem escriure com el que som: joves, i fer-ho amb humilitat però amb tota la determinació. El producte -les paraules- que tot això provoque ho podran veure vostès en aquest bloc, en formes, gèneres i amb signatures diverses. Noves propostes, nous indicis, al capdavall, per a la literatura catalana al País Valencià.