Salvador Carbó

Picasso, en les entrevistes que tenia amb els seus amics, solia repetir la frase: “tot el que sé ho he aprés a Orta”. És per aquest motiu que el 1969 l’alcalde d’Orta, Joaquim Cortés i el regidor Joaquim Ferràs, davant la incredulitat de tothom, van anar a França amb la intenció d’entrevistar-se amb ell. Picasso els va rebre amb el cor obert, els va dir: “si vosaltres sou d’Orta, sou amics meus”. D’aquella entrevista sorgí el projecte de la creació d’un museu que tindria que portar el nom dels dos amics: “Museu Picasso-Pallarès”, i recolliria obres donades per Picasso i per Manuel Pallarès. Però, per una sèrie de circumstàncies, i en contra la voluntat del dos pintors, el Museu no veié la llum. Era com un mal presagi  del que passaria durant els següents quaranta anys.

En la represa democràtica, el 1977, mort ja Picasso, començà un nou projecte, amb el guiatge del Palau i Fabre, essent que no podríem tenir obra original, ens disposarem a reunir, en reproduccions facsímils, tota l’obra que Picasso realitzà a Orta en les seves dues estades. Època complicada i plena d’obstacles, tant en l’àmbit local, com nacional, una anècdota que ho il·lustra és quan el capellà del poble, en un sermó,  ens acusava de que “érem la maçoneria i l’obra del diable”. Quan ja disposaven d’un petit local per exposar part de les reproduccions que s´havien reunit, i a punt d’inaugurar-ho, l’Ajuntament ens expulsava del local, destinat a ser caserna de la Guàrdia Civil. Però, malgrat tot no vam defallir, treballant amb la localització i reproducció de l’obra picassiana feta a Orta. És la dècada dels 80, amb una Generalitat restaurada i un Departament de Cultura que no ho acabava de veure-ho clar, on l’Ajuntament encara es resistia a cedir-nos l’edifici de l’antic Hospital d’Orta. Malgrat tot el 1992 s’inaugurava l’actual Centre Picasso, que ha estat obert fins als nostres dies, convertint-se en un punt de referència obligat dintre del petit món cultural de les Terres de l’Ebre.

Durant aquest llarg procés, ple d’obstacles i entrebancs, vivint en un racó de país, mal comunicat i lluny del grans centres demogràfics i per tant de la presa de decisions, ens ha calgut ser perseverants i creure obstinadament en el nostre projecte. Ens ha estat de gran ajut, durant aquest llarg període, el comptar amb el suport de persones com l’Arnau Puig, que ens ha sabut transmetre la seva vitalitat desbordant, el seu entusiasme… tan necessaris per tirar endavant. En paraules de la meva terra, ha estat un dels tres “bordons” que ens han guiat en la nit, una nit massa llarga i en la que no s’acabava de veure el llum del nou dia. Els tres bordons són uns estels que per les nostres latituds se solen veure millor pels volts de nadal, coneguts científicament amb el nom de Cinturó d’Orió.

Us parlo dels tres bordons o del cinturó d’Orió, perquè us voldria explicar una història, que tingué lloc fa mes de cents anys, era a les acaballes del segle XIX, Picasso i Pallares es retiraren a viure, el mes d’agost del 1898, en una balma a l’interior dels Ports, els masos més pròxims eren el de Quiquet i el de la Franqueta, on l’activitat principal era la ramaderia, per això les converses les tenien amb els masovers i pastors que Picasso tan bé va saber copsar en el seus dibuixos. Un d’aquells pastors es deia Mariano Llombart, del mas de la Franqueta, pastor de cabres i ovelles, la seva vida transcorria pasturant per les serres del massís, els desplaçaments més llargs de la seva vida havien estat a Orta, Arnes i a les fires de Vall-de-roures,  però va arribar el dia en que va ser cridat a fer el servei militar. Va tenir la desgracia que li va tocar anar a Cuba, ja em direu que se li havia perdut al pobre pastor a l’altre costat de l’Atlàntic. La família el va acomiadar amb la temença de que potser no el veiessin mai més, la mitat dels que hi anaven s´hi deixaven la vida. Va creuar els Ports, va anar a Tortosa, i des d’allí amb tren a Cadis des d’on el van embarcar i el van enviar a l’altre costat de l’Atlàntic. Va anant passant el temps i una nit, pels volts de Nadal, quan estava de guàrdia, va mirar el cel del Carib, i quina va ser la seva sorpresa quan va veure els tres bordons… eren els mateixos que ell veia les nits d’hivern des del seu mas, per un moments va tancar els ulls i va pensar que es trobava amb els seus. Per al Centre Picasso el tres bordons han estat Josep Palau i Fabre, Joan Perucho i l’Arnau Puig.

Us he explicat aquesta historia rural, de masovers i de pastors, que és el món, no tan llunyà que molt de nosaltres, els que ja comencen a tenir una certa edat,  encara hem pogut conèixer. Un món, amb els seus paisatges i la seva gent,  ja finit i que en el seu moment va servir d’inspiració a un jove pintor que avui en dia està considerat un dels millors artistes del segle XX. El record viscut per Picasso als Ports, li va fer dir, en època adulta, que en aquelles muntanyes havia viscut les experiències més pures de la seva vida.

Salvant les distàncies, ens hem trobat, de vegades, a l’altre costat d’un mon urbà que en els pas dels anys no sé si no ens entenen, no ens hem sabut explicar o ens han ignorat… però l’Arnau Puig ha estat una de les poques llums que hem tingut quan hem alçat el cap per mirar l’univers que ens envolta. Des d’aquest món rural, la nostra mirada o la nostra manera de relacionar-nos és estimant la naturalitat, la senzillesa, pot ser perquè també patim un cert complex d’inferioritat. Aquestes qualitats les hem trobat i gaudit en la nostra relació amb l’Arnau, i és el que ens ha captivat, que un home amb la seva formació acadèmica i artística sàpiga arribar-nos al cor, perquè humanament és encara més gran.

És per això, que voldríem agrair el seu suport, i també dir-li que la frase “estar junts com els Bordons” també s’utilitza per fer referència a aquelles persones que no se separen mai,  esperem seguir comptant per molts anys amb l’amic  Arnau Puig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!