PROCÉS ENVERINAT (6)
‘La meva és una feina com qualsevol altra, li havia dit Murgades en alguna ocasió, una feina que algú ha de fer. En la darrera conversa que havien tingut, el forense havia intentat convèncer Espinosa de la possibilitat de donar el cos a la ciència. Un tràmit senzill, havia assegurat. Simplement personar-se a la Unitat d’Anatomia Humana i Embriologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Rovira i Virgili, a Reus. I, allí, manifestar la voluntat de fer-ho. Espinosa odiava els funerals i tot el que els envoltava. El negoci funerari i les rotllanes de gent que, mentre esperaven la sortida del difunt de la sala de vetlles, parlaven animadament de futbol o de política. Cada cop més sovint s’anava trobant coneguts de funeral en funeral, com en un macabre joc de l’oca. No volia això per a ell. I encara menys per a la seva família. Però hi havia un problema. Des de feia tres anys pagaven els morts, com en deia Cinta. Era quan ella havia calculat que Emili començava ja a tenir possibilitats de morir fulminat per un ictus, un atac de cor o qualsevol altra malaltia insidiosa. I, d’altra banda, què diria tothom d’ella si no procurava un bon funeral al seu marit? Semblava clar que estava segura de sobreviure’l i ni s’havia plantejat la possibilitat que aquell negre futur també la podia afectar a ella. De manera que Emili havia hagut d’abandonar la idea de donar el cos a la ciència.’
La darrera del sotsinspector Espinosa, a partir del 3 de novembre a les llibreries.