DOCTOR LIVINGSTON

El bloc de Salvador Balcells

LA POR QUE AFEBLEIX EL SISTEMA IMMUNITARI

Al març de 2020, per garantir que la gent complia el confinament, molts governs van decidir recórrer a la por. Es tractava de fer creure que ens enfrontavem a un virus mortal per a tota la població, no només per als més vulnerables. Aquest missatge justificava el confinament generalitzat, en lloc d’optar per una protecció dirigida als grups de risc, cosa que hauria estat més raonable.

Però aquesta crida a la por desencadenaria un efecte devastador de bola de neu, completament inesperat. A mesura que el discurs va ser ràpidament amplificat pels mitjans de comunicació, i reforçat pel rumor, la por es va anar intensificant en un pànic generalitzat. Mai una campanya ha creat un terror tan atroç i durador. Un cop assentat l’estat de pànic, es va establir una interacció poc saludable entre els governs i el públic. De vegades era l’opinió pública la que s’avançava impulsant un règim més restrictiu. En d’altres, van ser les autoritats les que van alimentar de nou l’espiral de la por en creure que la caldera necessitava una mica més de pressió per aconseguir certs propòsits, com una taxa de vacunació més alta en determinats segments.

Tot i que la por s’havia utilitzat en el passat per descoratjar certs comportaments (fumar, conduir temeràriament, consum de drogues) mai s’havia utilitzat per fer front a una catàstrofe. Ans al contrari, davant de qualsevol desastre, les autoritats sempre difonien missatges tranquil·litzadors, precisament per evitar que el pànic provoqués un desastre més gran que el mateix desastre.

En lloc d’explicar al públic que una pandèmia és un fenomen recurrent, al qual la humanitat s’ha enfrontat en moltes ocasions, els governants van actuar com si la situació fos inèdita, gairebé el preludi de l’Apocalipsi, un problema completament desconegut per al qual s’improvisarien solucions originals. I les mesures eren tan inusuals, tan divergents amb el que s’estipulava, tan radicals, que espantaven. Activitats quotidianes com reunir-se amb familiars o amics, sortir a passejar o portar la cara descoberta, de sobte es van convertir en il·legals, en coses que podien ser perseguides per les autoritats i blasmades per la població atemorida. Els governs van actuar com una màfia organitzada per aconseguir un major control de la població.

Actualment les coses continuen igual. Tot i que la por és una resposta útil perquè protegeix de molts perills, és molt perjudicial quan és intensa, persistent i paralitzant. Pot generar ansietat, fomentar l’abús d’alcohol i drogues, conduir a la depressió, a la idea del suïcidi. O debilitar el sistema immunitari. I, sobretot, ens impedeix actuar lliurement, convertint el ciutadà lliure en un esclau. Per això, l’ésser humà ha desenvolupar diversos mecanismes per mitigar-la, per evitar l’angoixa permanent. Malauradament, a causa de la naturalesa insidiosa de la propaganda, gairebé tots aquests mecanismes han estat bloquejats en aquesta pandèmia. Fins i tot en els joves, normalment més agosarats però que davant d’això no han protestat i s’han limitat als botellots.

Davant d’una campanya de terror, la primera opció per reduir-la és abstreure’s de la propaganda. No va ser difícil per a un fumador ignorar els missatges antitabac; però és gairebé impossible escapar d’una narrativa COVID tan prominent, agressiva i aclaparadora. Ara i aquí, el fet d’intentar reduir l’ansietat no fent cas de la propaganda ens és presentat com un mecanisme psicològic d’evasió i negació pandèmica.

L’altra opció seria complir les normes proposades per la campanya de la por, una manera que pot ser molt efectiva en altres casos: “Deixo de fumar i els missatges de terror ja no em preocupen”. Però la narrativa COVID no permet aquesta sortida, insistint constantment que, encara que es compleixin totes les normes, el perill continua sent el mateix. Fins i tot si portes una màscara tan gruixuda i ajustada que t’impedeix respirar o t’injecten totes les vacunes, els mitjans de comunicació proclamaran que també et pots infectar i morir.

La successió de dos missatges, a) “És imprescindible que adoptis aquestes mesures” i, poc després, b) “Bé, però segueixes sent tan vulnerable com abans”, genera una percepció d’absoluta falta de control, una sensació tan miserable que afavoreix la indefensió i condueix a una addicció a les mesures restrictives del govern. S’acaba suplicant més prohibicions en un intent d’alleujar momentàniament l’ansietat. Com qualsevol addicte, es necessiten dosis creixents de restriccions només per obtenir una reducció temporal del nivell de pànic.

Generar por és una decisió política perillosa i irresponsable, sobretot en el context d’una pandèmia. I no només perquè és un plantejament paternalista que veu els ciutadans com a nens atemorits. També perquè el pànic durador té conseqüències socials i polítiques molt greus a llarg termini. Provoca agitacions psíquiques i augmenta l’egoisme i la intolerància, reduint considerablement el respecte als drets dels altres. I posa en perill la democràcia perquè les constitucions es converteixen en una carta morta quan una majoria social, presa de la por, dona suport a la supressió de drets i llibertats. Especialment preocupant és la frivolitat amb què determinades administracions han introduït noves restriccions d’un dia per l’altre, gairebé com ocurrències, generant una enorme inseguretat. Aquests vertiginosos alts i baixos reguladors reforcen el cercle viciós de la por perquè la dansa de les prohibicions és l’estupefaent que alimenta els addictes. L’anunci de nous “positius” és com una injecció diària d’adrenalina, tot i saber que un cop vacunats els vulnerables, la relació numèrica entre infeccions i malalties greus es debilita considerablement.

Alhora, per combatre i desmoralitzar els crítics, els estats han propiciat de catalogar-los amb les conegudes etiquetes de la ridiculització: negacionistes, antivacunes, insolidaris, egoistes, covidiotes. Res de nou. Així està establert en els manuals clàssics de la propaganda: simplificació, exageració, vulgarització i desfiguració.

El virus no desapareixerà per molt que es decretin restriccions: es tracta de generar prou immunitat per adaptar-s’hi, de la mateixa manera que la humanitat va aprendre a conviure amb patògens més perillosos. Per això s’ha de dominar la por (un bon pas seria deixar de fer cas al que es diu a través del mitjans de comunicació i les xarxes socials) i començar a basar la nostra protecció en mesures voluntàries i responsables, sent conscients que el risc zero no existeix, que totes les malalties maten persones cada dia. De pandèmia a endèmia estacional, com la grip o el refredat comú.

Sembla que els governs ja tenen assumit que cal anar per aquí. Però primer han de trobar el discurs adient per justificar totes les barbaritats comeses durant la pandèmia, començant pel criminal recurs a la por.

 


Respon a Felicia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.