SALVADOR BALCELLS

CARRERS I CASES A JAPÓ

A diferència del que estem acostumats als nostres pobles i ciutats, els carrers de Japó no tenen nom ni número. Davant d’aquesta constatació, el primer que hom es pregunta és com s’ho fan els japonesos per trobar una casa, per exemple en una conurbació tant gran com la ciutat de Tòquio, amb més de 13 milions d’habitants i 23 districtes, cada un d’ells format per nombrosos barris.

Però resulta que un cop conegut, el sistema no pot ser més fàcil d’entendre: A cada barri, es numeren els blocs o illes de cases. A cada cantonada, un rètol indica el districte, el barri i el corresponent número d’illa. I cada casa té un doble número, el de l’illa i el de la casa.

En aquesta fotografia el número 38 és el bloc o illa de cases, Ogikubo és el barri i Suginami-ku és el districte.

En aquesta segona fotografia, 38 és el bloc o illa de cases i 4 és el número d’una de les cases corresponent a aquesta illa. Una illa o quadrícula de cases dóna a quatre carrers, i els números de les cases van resseguint aquesta quadrícula en el sentit de les agulles del rellotge, fins que el darrer ( per exemple el 20), comunica amb el primer.

Parlant de districtes, s’hi poden trobar pels carrers, cada cinquanta metres aproximadament, extintors públics per ser usats de forma immediata per la població en cas d’incendi. Això malgrat que el servei de bombers és molt ràpid i efectiu. Els extintors de carrer també estan numerats i distribuïts per zones.

Aquest és l’extintor de carrer número 122 de la zona 41 del districte de Suginami. Malgrat la seva facilitat d’accés, la gent els respecta escrupolosament i seria extraordinari que algun desaparegués.

Aquest passat cap de setmana ha tingut lloc la festa local (matsuri) de Zempukuji, un barri de Tòquio pertanyent a la prefectura de Suginami. Com acostuma a passar a Japó, aquestes festes es fan a l’entorn d’un temple, en aquest cas el santuari xintoista d’Igusa Hachiman, que la patrocinava. Tal com va passar el cap de setmana anterior al barri veí de Kamiogi, els accessos als temples es converteixen en una fira, amb tot de paradetes, la majoria de menges de tota mena. Resulta sorprenent l’obsessió dels japonesos pel menjar. Les televisions hi dediquen bona part de la seva programació en hores de màxima audiència.
Els matsuri són una barreja de tradició i modernitat, amb protagonisme destacat dels tambors Taiko, usats des de fa més de 2000 anys i adoptats tant per budistes com per xintoistes per a les seves cerimònies religioses. També s’hi poden exhibir exposicions diverses, com ara de bonsais i d’ikebanes. I també exhibicions d’arts marcials japoneses.
En petits temples improvisats que es poden trobar en qualsevol local, es fan també matsuris particulars, amb els seus tambors i, fins i tot, processons que passegen les icones sagrades, com ara la de la deessa local (kami), en altars portàtils en mig del trànsit intens.

Les següents imatges i enllaços reflecteixen el que hem viscut:

La darrera sortida de la temporada va portar els components de la Colla cap a l’extrem sud-oest del Principat de Catalunya, allí on l’espai natural del massís dels Ports es mostra més accessible i alhora espectacular. Vam fer estada a l’hostal Can Barrina d’Arnes, un allotjament molt recomanable.
La primera part de la caminada va transcórrer per la vora del riu de les Valls, pràcticament sec en la superfície, ja que només molt de tant en tant emergeix l’aigua. Tot el dia va bufar un vent fresc, però gens molest, més aviat al contrari: sense ell la calor potser hauria sigut excessiva. Una suau ascensió i baixada per l’altre vessant de la muntanya ens va portar fins els riu dels Estrets, realment espectacular. Seguint riu avall entre gorgs i moles, algunes amb escaladors en ple ascens, vam arribar fins un indret de tolls i aigües tranquil·les, molt conegut pels banyistes. Allí ens vam poder remullar, alguns totalment i altres només els peus.
Un dinar reparador i la tornada amb aturada de rigor a Horta de Sant Joan, va cloure un magnífic cap de setmana.

Fins el 1869 la capital de Japó era la ciutat de Kioto. Però aquell any l’emperador va traslladar la seva residència al castell d’Edo, una ciutat situada al centre-est de l’illa principal de l’arxipèlag japonès. A partir d’aleshores, Edo va passar a ser anomenada Tokyo, que vol dir, literalment, ‘capital de l’est’. Quasi cent-cinquanta anys després, superats el gran terratrèmol de 1923 i els bombardejos americans de 1942 a 1945, la metròpolis de Tòquio ha esdevingut l’aglomeració urbana més gran del món.
Un espectacular museu ubicat al barri de Riogoku explica l’evolució d’Edo-Tòquio al llarg de la història. I a l’oest de l’àrea metropolitana, a l’interior del parc Koganei, un altre museu a l’aire lliure complementa l’anterior amb tot un seguit d’edificis històrics que permeten seguir l’evolució de l’arquitectura del lloc en el decurs del temps.

Visitar els nombrosos parcs i jardins de Tòquio pot ser una activitat que no s’acabi mai, de tants que n’hi ha i de com varien al llarg de l’any, especialment a la primavera i la tardor. Els més coneguts, per cèntrics, són els de Ueno, Yoyogi, Shinjuku Gyouen, Kitanomaru i els Jardins Imperials. Però n’hi ha mots més, alguns de gran extensió, repartits pels barris d’una ciutat que supera els 13 milions d’habitants (l’àrea metropolitana, coneguda com Grand Tokio, en té 33,5 milions i és la més gran del món). Aquí presento algunes fotografies d’un dels parcs més bonic i oblidat, el parc Inokashira, que es troba a Kichijoji, a l’est de la ciutat, un barri amb encant comunicat amb el centre de la ciutat per la línia de ferrocarril Chuo Line. Es tracta d’un parc que disposa d’un gran llac amb barques per passejar, una zona tancada de reserva d’aus, parc zoològic i, per tot arreu, una zones boscoses tant extenses que al visitant li és fàcil oblidar que es troba a l’interior de la ciutat.

Els camins i senders proliferen arreu

La muntanya Takao (Takaosan) es troba a l’oest de Tòquio, a la vora oriental de la serralada de Kanto. És un lloc molt visitat pels habitants de la capital japonesa, especialment perquè des del cim hi ha una vista excepcional del Fuji, la muntanya emblema de Japó. Però Takao és més que un mirador. També està considerada una muntanya sagrada, amb diversos temples. A mitja alçada hi ha l’antic temple Yakuoin, de mitjans del segle vuitè; i per tot arreu es veuen símbols religiosos d’antigues pràctiques japoneses vinculades al culte a la muntanya, que barregen creences shintoistes i budistes amb altres de més antigues. És habitual trobar-se amb devots ascètics fent pregàries o practicant ritus ancestrals.
El senderisme, molt practicat per japonesos de totes les edats, també té aquí molts atractius. Una xarxa de senders condueixen fins el cim, situat a 599 metres. Nosaltres vam pujar per la via Inariyama, un sender estret i variat, amb diversos trams d’escales. I vam baixar per la pista principal, majoritàriament pavimentada, que passa pels recintes dels temples principals. Per qui no vulgui caminar tant, fins a la meitat de la muntanya hi ha la possibilitat d’agafar telecadires o un funicular aeri.

RÈTOLS. A Japó, especialment a les ciutats, destaquen els rètols que regulen fins els més petits detalls d’allò que es pot fer o que no es pot fer. En alguns altres lliuraments d’aquesta sèrie ja he fet referència a la multitud de rètols que et trobes per tot arreu i que indiquen, per exemple, les poques zones on es pot fumar, els dies que es pot deixar al carrer un determinat tipus d’escombraries, on és perillós jugar perquè hi circulen cotxes, fins i tot petits cartells al terra indicant que no es taponin els forats per on s’escola l’aigua quan plou… Aquí n’esposo uns quants més, tots ells trobats en un dels múltiples parcs de la ciutat de Tòquio.

El parc d’Otaguro es troba al districte de Suginami, prop de l’estació d’Ogikubo de la Chuo Line, una de les línies de ferrocarril que creuen la ciutat de Tòquio.
Es tracta d’una petita i quasi desconeguda joia en mig de la ciutat. Disposa d’una superfície de prop de nou mil metres quadrats i prèviament havia estat un jardí privat.
Passejant pel seu interior, entre el verd fresc dels aurons i dels grans ginko biloba que omplen el parc, en un matí plujós de primavera, un se sent transportat a un ambient calmat, pur i transcendent i li sembla impossible que es trobi en mig d’una gran connurbació on es mouen molts milons de persones.
La mansió japonesa que hi ha a l’interior del parc, de 1933, va ser residència i lloc de treball de Motoo Otaguro (1893-1979) conegut pianista i crític musical. Ara ha estat declarada monument. Al seu interior s’hi exhibeix el piano i el fonògraf preferits del senyor Otaguro. S’hi fan concerts i exposicions de petit format i hi ha un saló on, amb reserva prèvia, es pot gaudir de la cerimònia del te.
A l’abril s’hi fan exposicions de flors i herbes silvestres i es ven te de cirera i dolços japonesos. Algunes nits d’octubre hi ha trobades per observar la lluna, mentre els bambús del parc disposen d’una il·luminació especial. Novembre i desembre són mesos eminentment musicals: A més d’una temporada de concerts, té lloc al parc el festival de música d’Ogikubo.

Un cap de setmana a la prefectura de Chiba ens ha permès conèixer una part de Japó realment esplèndida, d’una bellesa primaveral esclatant, però que no forma part dels recorreguts turístics habituals dels visitants estrangers. Aquesta prefectura, de poc més de cinc mil quilòmetres quadrats i sis milions i quart d’habitants, es troba, en la seva major part, a la muntanyosa península de Boso, situada a l’est de la capital i que limita amb l’oceà Pacífic per la dreta i amb la badia de Tòquio per l’esquerra. Amb l’excepció de la gran zona plana del nord, que inclou l’aeroport de Narita, el més important de Japó, el parc Disney i altres instal·lacions que formen part de la gran àrea metropolitana de Tòquio, així com l’enorme zona industrial de Keiyo, bona part del centre i sud de la prefectura de Chiba és zona protegida, amb dos parcs nacionals i diversos parcs naturals de la prefectura, inscrits en el marc del sistema de parcs de Japó, que s’estén arreu del país. Multitud de petites ciutats, pobles i llogarets esquitxen un territori que a les zones planes es dedica sobre tot al conreu de l’arròs i a les parts muntanyoses proliferen frondosos boscos de diferents espècies. Això ha donat lloc a l’existència de moltes àrees recreatives vinculades amb la natura. Allí la gent en treu profit amb petits negocis com ara els ryokan (allotjaments típics japonesos),  els onsen (cases de bany amb aigües termals),  i la venda directa de productes del camp , principalment, de menjars preparats, la gran especialitat dels japonesos. Un dels principals atractius d’aquesta zona muntanyosa és el petit tren de vapor, de nom Satoyama Torocco, que recorre diversos pobles.

Aquest passat diumenge, amb una calor que semblava d’estiu, una quinzena de membres de la Colla ens vam arribar fins La Múnia, la capital del municipi de Castellví de la Marca, per fer un recorregut entre les vinyes, que ara comencen a brotar, i per pujar fins les runes conegudes com del Castellot. Amb aquest nom es coneix l’antic castell de Castellvell de la Marca, que es troba damunt d’un penya-segat de quasi 500 metres. Va ser bastit al segle XI i defensava els límits occidentals de la comarca. Des de dalt es domina una àmplia panoràmica. La vista es perd fins als confins de la mar, dominant les terres planes de l’Alt i Baix Penedès.
La població d’aquesta zona, molt disseminada en petits nuclis i masies, viu sobretot del conreu de la vinya, tot i que també és important la producció d’alls, de productes de secà, d’arbres fruiters i de productes d’horta.

La segona edició del Festival EL VI FA SANG de Novel·la Criminal en Català www.elvifasang.cat que tindrà lloc a l’Espluga de Francolí els dies 8, 9 i 10 d’abril, tindrà aquest any un important vessant gastronòmic. A més dels tasts de vins que acompanyen les presentacions de novetats literàries, s’han programat els dinars i sopars per tal que no desmereixin de la resta d’activitats. Heus aquí el detall:

DIVENDRES 8 D’ABRIL – SOPAR – RESTAURANT I CAVES SIMÓ DE PALAU

Sopar a base de diferents plats degustació maridats amb vins de l’Espluga de Francolí

Carpaccio de magret d’ànec amb encenalls de foie i confitura de tomàquet
Caneló de llamàntol amb cues de llagostí i crema de marisc
Llom de bacallà amb romesco i xips vegetals
Timbal d’arròs bomba amb jarret de xai confitat i reducció de vi negre RendéMasdéu
Postre:
Sopa freda de xocolata blanca amb fulles de Brownie i gelat de vainilla

Vins i caves de l’Espluga de Francolí, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona 25€

DISSABTE 9 D’ABRIL – DINAR – ART RESTAURANT

Primer plat per picar:
• Pa de vidre amb tomàquet
• Pissarra d’embotits i formatges de la Conca
• Croquetes de l’àvia
• Calamars a la romana i perfum de Moritz
• Patates braves de l’Art

Segons a triar:
Rodó de vedella de Girona amb bolets
o
Suprema de lluç al forn amb patates de Prades i verduretes

Postres:
Gelat de vainilla amb xocolata calenta

Vins DO Conca de Barberà, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona: 22€

DISSABTE 9 D’ABRIL – SOPAR – CELLER VIDBERTUS

Sopar a base de tapes degustació maridades amb vins del mateix celler

Preu per persona: 15€

DIUMENGE 10 D’ABRIL – DINAR – RESTAURANT EL GATIM

Aperitiu :
Olives, patates xips i fuet

Entremès amb:
• Mini tartal•letes de gratinat de carbassó, surimi i pebrot del piquillo
• Timbal d’albergínia
• Torrada d’escalivada amb tonyina
• Broqueta de pinya amb pernil
• Broqueta de formatge amb codonyat

2on plat a triar entre:
Bacallà al forn amb samfaina
o
Conill amb cargols

Postres:
Pastís casolà

Vins i caves de l’Espluga de Francolí, aigua, pa cafè o infusions

Preu per persona 20€

Per qualsevol dels àpats cal fer la reserva prèvia a pgarrell@esplugadefrancoli.cat o bé al telèfon 977870227 (Pilar Garrell). Caldrà indicar el número de comensals, i quan hi ha l’opció d’un segon plat a escollir (dinars de dissabte i diumenge), caldrà indicar la opció escollida per cada comensal.

El Mont-roig és una serra prepirinenca que s’aixeca al sud del Montsec, a la comarca de la Noguera. Un bon nombre de membres de la Colla hi va anar aquest passat cap de setmana. Després de fer nit a Balaguer i d’arribar-nos fins Vilanova de la Sal, abans de començar l’excursió vam fer una aturada als roures monumentals de Fontanelles.
La caminada la vàrem començar al santuari de Montalegre, tot prenent un corriol que ressegueix la línia carenera. Després de passar un parell de colls vam arribar al cim culminant del Mont-roig, la Pala Alta (950 m). Les vistes són espectaculars, només entelades diumenge per la boirina persistent. Les aigües blavenques dels embassaments contrastaven amb els verticals estimballs rogencs que ens envoltaven per tot arreu.
Seguint pel senderó vam fer un ràpid i pendent descens fins el coll de Porta. Aquí la Colla es va separar, i mentre els més agosarats van seguir carenejant enmig de carrasques i garrics esgarrinxosos, alguns altres van preferir seguir la pista, més planera, que s’endinsa pel vessant nord, fina arribar al refugi de l’Extrem on es van retrobar els dos grups, Aquí vam dinar.
El retorn el vam fer tot per pista, a estones flanquejant la cinglera per sota d’imponents parets, amb signes evidents de passats despreniments. Un espectacle natural de primera categoria.

Després de fer nit a l’hostal Populetus de Poboleda (molt recomanable) i que arribessin els geerretistes que venien el diumenge, iniciàrem l’excursió amb una visita a la Cartoixa d’Escaladei. La caminada posterior fins la Morera de Montsant, on dinaríem, va començar poc després de les onze. Molt aviat trobàrem el GR-171, que vam seguir sempre de pujada. A la nostra esquerra quedaven les imponents cingleres del Montsant. A mesura que anàvem amunt tot passant per bonics senders, la visió panoràmica del paisatge prioratí es va anar ampliant. De seguida albiràrem a la distància el bonic poble de la Morera (750 m), centre emblemàtic d’excursions i el nostre primer objectiu. El dinar el vam fer al mirador, per damunt del poble i a l’ombra dels pins. Encara no eren les tres que iniciàrem la baixada. Uns rètols indicadors ens assenyalaven la drecera de Poboleda i l’Itinerari Saludable, que vam seguir una estona. És tracta d’un bonic sender amb alguns rètols indicadors de la flora. Fent unes quantes llaçades vam arribar a la cova de Mateva. Una mica més avall, on el sender desemboca en una pista, la colla es va dividir en dos grups. Uns van seguir aquesta pista, ampla i entretinguda, i els altres van continuar per senders més costeruts fins pràcticament el poble de Poboleda, on ens vam retrobar tots i s’acabà l’excursió.

L’anècdota final va ser que s’havien perduts les claus d’un dels dos cotxes que havíem deixat a Poboleda per transportar tots els conductors fins els altres vehicles, que eren a Escaladei. Finalment es va resoldre l’enrenou i tothom va poder emprendre la tornada quan encara era de dia.

Aquest diumenge, més de trenta de membres de la Colla ens vam aplegar al bonic poble de Llorenç del Penedès per fer una caminada matinal circular que ens havia de portar fins el cim de les Gemenelles, amb tornada a Llorenç pel sud.
El dia va acompanyar. Lluïa un sol intens i s’havia aturat el vent que bufava els dies anteriors. Vàrem travessar diverses pistes entre camps de conreu, passàrem a prop del castell de Gemenelles (avui casa de turisme rural), vam creuar alguns torrents secs, albiràrem algunes cabanes de pastor amb la seva singular arquitectura i vàrem penetrar en algunes zones boscoses, fins que vam agafar un corriol “trialer” que s’enfila muntanya amunt i que desemboca en una pista ampla que fa de tallafocs i de pas dels camions de bombers. Així vam arribar fins a dalt de la primera Gemenella. La vista del Penedès és esplèndida. La baixada va ser per una pista de fort pendent. Un cop al pla, altres pistes entre camps en van portar de tornada al poble. Durant una estona ens van acompanyar els trets propers d’uns caçadors. La jornada es va completar amb un dinar multitudinari en un restaurant de Llorenç del Penedès.

Aquí teniu un petit reportatge fotogràfic.

Aquest diumenge un bon nombre de membres de la Colla hem fet una caminada circular (més aviat quadrada) amb sortida i arribada a Sant Esteve de Palautordera. La primera part del recorregut l’hem fet seguint els senyals d”El Camí’, la ruta de senderisme cultural pels Països Catalans bastida amb l’objectiu de conèixer vivencialment la cultura, la història, els paisatges i la gent. Alguns dels punts més destacats del trajecte han estat el petit embassament de Santa Margarida, el creuament de la Tordera (per sort baixava poca aigua), el castell de Fluvià (avui casa de colònies), l’església de Santa Magdalena i, especialment, el castell de Montclús, actualment en runes i, segons un rètol (?), en procés de reconstrucció. Aquest castell te una història d’allò més interessant que parteix del segle X i arriba fins el XVIII. Poc abans de finalitzar la caminada hem passat a tocar del Circ Cric, les instal·lacions circenses de Tortell Poltrona que tenen aquí la seva seu permanent. Com és tradicional quan s’acosten aquestes festes, l’excursió ha acabar amb un dinar, els habituals bons desitjos i, fins i tot, alguna cançoneta.

Un reconeixement especial als organitzadors, l’Aureli i la Marta, pel seu savoir-faire i pel detall del recordatori ‘Fem pinya’.