SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

SETMANES DECISIVES PER A EUROPA (en poques paraules)


Consigna de Sarkozy


“Cal salvar l’euro, sigui com sigui!”

Advertiment de Merkel

“Però sense eurobons”


Reacció del Mercat (assessorat per Standard & Poor’s)

“Pobrets! Je, je! Es pensen que poden decidir alguna cosa…”

Què diu la bona gent del carret

“M’han ben fotut, entre tots. M’hauria d’indignar, però no sé com sortir d’aquí”

I els privilegiats que sempre suren

“Que bé que s’hi està! I sense necessitat d’eurobons!”

EL JAPÓ QUE HE CONEGUT

Els darrers anys i per motius familiars he visitat Japó diverses vegades i en diferents estacions. Sempre he aprofitat per tenir la càmera fotogràfica a punt, perquè es tracta d’un país molt fotogènic en qualsevol època. El contrast entre tradició i modernitat és una de les característiques més destacades d’aquell país. Aquí en teniu una petita mostra:
Jardí zen


Ablució a l’entrada del temple


Aparador d’una botiga (Sendai)


Combat desigual per una mica de menjar


De bon matí en un tren de rodalies


Desfilada de carrosses (Aomori)


Detall del sepulcre d’un guerrer (Aizu-Wakamatsu)


Diàleg filosòfic?


Els focs són cap allà… (festes de Sendai)


Jo en bona companyia


Gavines famolenques (Matsushima)


Primavera al parc (Toquio)

 


Què fou primer, la carretera o l’edifici? (Osaka)
Animació nocturna a qualsevol gran ciutat


Retrat de família (Sendai)


Love hotel (Osaka)


Passió per la natura


L’alegria de la festa (Aomori)


Saludant l’emperador. Cap d’any al Palau Imperial de Toquio


Preparant els fideus soba


Tradició i modernitat


Tomba d’astronauta? (Cementiri de Koyasan)


Hiroshima

 

 

Publicat dins de JAPÓ | Deixa un comentari

L’ESQUIZOFRÈNIA DE LES TISORES DEPENDENTS

Una de les mesures que s’anuncien per part del Govern de la Generalitat, la supressió dels dies de lliure disposició dels funcionaris, sembla pensat per aconseguir una certa aprovació popular a les retallades. “Molt bé! Fora privilegis!” diran les masses catalanes. Però s’han aturat a pensar el mal que pot fer a l’economia del país?. Que els funcionaris treballin més o menys dies, és irrellevant per al funcionament de les administracions públiques. Seria rellevant si es funcionés seguint criteris d’empresa privada, però no és el cas. Però que milers de funcionaris no puguin agafar-se dies de festa per completar o allargar ponts, per exemple, serà un cop molt fort per a la indústria turística, especialment les agències de viatges, cases rurals, etc.

Polítics, articulistes i comentaristes ens volen fer creure ara que ser funcionari és un privilegi només pel fet que es gaudeix d’un lloc de treball estable. Com si els ho haguessin regalat! Tothom que treballa a l’administració pública ha hagut de passar unes dures oposicions per accedir-hi. (Una altra cosa és que, un cop a dintre, el partidisme, la burocràcia i les inèrcies no permetin aprofitar tot el potencial de gent molt preparada).

Els vint mil milions d’euros (55 milions d’euros diaris) que l’estat espanyol ha estat robant cada any a Catalunya (diferència entre el que recapta en impostos i el que retorna en inversions) han arruïnat el nostre país i no han servit per activar l’economia espanyola ni per crear llocs de treball. On han anat a parar? Ben segur que una bona part a mantenir un tren de vida que havia fet creure als espanyols que ja eren un país ric, que no els calia treballar per cobrar bons subsidis i tenir bons equipaments.

Con és possible que un Govern que es diu nacionalista, en lloc de plantar-se i dir prou al robatori, vulgui ara fer pagar part del cost d’aquesta l’espoliació als seus funcionaris?. Això només pot ser degut a una esquizofrenia col·lectiva, que hauria provocar una percepció distorsionada de la realitat.

Per cert, a alguns Departaments de la Generalitat la cal·lefacció està aquests dies tan alta que molts funcionaris han de posar en marxa ventil·ladors elèctrics per reduïr una mica la calor. Només baixant uns pocs graus la temperatura s’aconseguiria un estalvi energètic i econòmic que permetria seguir fent les aportacions als plans de pensions del personal que ara es pretenen suprimir.

UN RECULL DE BONES NARRACIONS

El llibre s’anomena ‘SETZE PETGES. Edició especial’. Conté relats de Rosa Muxí, Antoni Cardona, Jordi Bordas, Anna Masip, Montserrat Escartin, Mariàngels Calaf, Mercè Bagaria, Ferran d’Armengol, Hilari Garcia, Josep Maria Ricart i Oriol Solé. Les il·lustracions son de Sara Cerdan. Ha estat editat l’octubre de 2011 per Montflorit Edicions.
Es tracta d’un llibre especial, i no només perquè ho digui el títol. És la segona experiència de treball col·lectiu d’un nombrós grup d’ex alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Això sol, el fet de l’aventura compartida, de l’autoria múltiple, ja hauria de predisposar-nos a la seva lectura. Però resulta que els contes, vint en total, a banda dels diferents estils i ritmes narratius, estan tots molt ben escrits i destil·len, en general, una dosi considerable d’ironia i humor. I dic en general perquè també n’hi ha algun de dramàtic. El contrast és un reflex de la força de la literatura.
D’altra banda, els autors han jugat amb l’articulació d’un diari. Així trobem els relats distribuits per seccions com ara Internacional, Economia, Cultura, Fets i gent, Ciència i tecnologia, Opinió, Esports, El temps, etc. I també dues seccions fetes col·lectivament, l’Horòscop i Mots encreuats. Tot plegat fa que t’ho passis molt bé llegint aquest llibre, farcit d’imaginatives ficcions literàries.
Molt recomanable. Llàstima que, de moment, no sigui fàcil de trobar. Em diuen que no hi ha distribució. Només tenen previst portar-lo a algunes llibreries. He demanat la llista i m’han promès que me la faran arribar…

M’acaben de comunicar que, de moment, l’únic lloc on es pot trobar el llibre és a Barcelona, a la Cooperativa del Col·legi d’Arquitectes, tocant a la plaça de la Catedral. A part, és clar, de poder-los demanar als propis autors.

Caminada per la Vall d’Incles (Andorra)

Aprofitant una estada de cap de setmana a Andorra, hem fet una escapada fins la Vall d’Incles. Ens han dit que és una de les valls més boniques del Principat i volem conèixer-la.

InclesL’entrada a la vall és espectacular, amb l’alt de Xuclar (2.541 m.) al fons. El poble d’Incles el formen quatre cases mal comptades, amb una esglesiola molt bonica.
L'esglesiolaHem deixat el cotxe a mitja carretera d’accés des de Soldeu. Com que no portem mapes ni guies, ens hem de refiar de l’instint i de la retolació. Així que agafem un camí que indica l’estany de l’Isla i que s’enfila per la solana.

La pujada, seguint uns senyals grocs, té trams força costaruts però asequibles, tot i que no anem gaire preparats. El problema és en arribar al cap de munt, quan ja esperem trobar el llac. Això és el que hem trobat:

Un bon gruix de neu glaçada i cap estany a la vista. Amb prou feines som a mig camí. Com que no portem calçat adient per trepitjar neu dura i ja falta poc per les dues, ens cruspim els entrepans que portem per dinar i ho deixem per un altre dia.

El camí de tornada el fem per un senderò diferent, que discorre per l’obaga, a l’altra banda del riu d’Incles. Cal anar en compte, ja que hi ha algunes clapes de gel.
Un cop arribats a Incles ens assabentem que hi ha dues excursions més boniques i més fàcils que la que acabem d’intentar: la de l’estany de la Cabana Sorda, cap a l’esquerra, i la del llac de Juclar, cap a la dreta.
Què hi farem… haurem de tornar un altre dia. Cosa que serà un plaer.

LA MARXA DEL LLOBREGAT

Entre els mesos d’agost i setembre de 1978 tingué lloc una de les mobilitzacions ecologistes més importants d’aquells anys de transició: la Marxa del Llobregat. Des del seu naixement a Castellar de N’Hug fins a la desembocadura al Prat de Llobregat, la Marxa esdevingué una riuada de veïns que protestaven per l’estat del riu i del seu entorn i n’exigien solucions.
Aquest esdeveniment està recollit en un llibre de pròxima aparició (si és que trobem els suports necessaris). El cos principal de l’obra, farcida també de documents i fotografies, el formarà el Dietari de la Marxa, escrit per Jordi Moners i Sinyol. A continuació trobareu un resum de la Introducció, que és obra meva:

El mes d’abril de 1976 aparegué el llibre ‘Natura, us o abús: Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans’, coordinat per Ramon Folch i Guillen. La seva lectura contribuí a despertar moltes consciències ecològiques i ecologistes. El 17 de setembre del mateix any, la població del Prat de Llobregat es manifestava en massa contra el projecte de desviament del tram final del riu. I dos mesos després, al novembre, s’inicià la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural en el marc del Congrés de Cultura Catalana.

Aquests tres esdeveniments foren la inspiració del Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, la gestació i origen del qual s’esdevingué a primers de 1977.

L’agost de 1977, amb la Núria Codina vàrem participar en l’ocupació i defensa dels Aiguamolls de l’Empordà, una mobilització que aconseguí, després d’una batalla dura i desproporcionada contra bancs, immobiliàries i algun economista de “prestigi”, aturar les màquines que anaven a convertir aquest patrimoni natural excepcional en una zona residencial a l’estil de la veïna Empuriabrava.

Un any després, des d’aquest grup tinguérem la idea d’organitzar la Marxa del Llobregat.

El Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat va tenir, ja des dels seus inicis, un triple vessant: exercir de consciència crítica enfront de les agressions que patia el medi natural i humà del Baix Llobregat, fer aportacions positives adreçades a donar a conèixer la riquesa natural del Delta i col·laborar activament en les mogudes ecologistes d’arreu dels Països Catalans.

En el primer d’aquests objectius s’han d’incloure des d’innombrables escrits públics de denúncia fins a murals pintats en parets del poble passant per exposicions i cicles de conferències.
En el segon vessant, les aportacions més importants del Grup foren la publicació de l’Itinerari per l’Estany de la Ricarda, una guia pensada per a escolars i públic en general, realitzada amb la col·laboració d’un equip de biòlegs, així com la publicació del llibre ‘Visca la terra. Manual de l’ecologista català’.
I la participació en altres activitats ecologistes d’arreu es concretà en la nostra presència activa a manifestacions i a coordinadores ecologistes i antinuclears. També en qualitat de conferenciants i col·laboradors en programes de ràdio.

La idea de fer la Marxa del Llobregat sota el lema “Lluitem per un riu viu”, sorgí de forma natural en constatar que els problemes de degradació i contaminació del riu eren comuns a tota la conca i s’anaven acumulant ja des del seu naixement a Castellar de N’Hug. Però una cosa era tenir la idea i una altra dur-la a la pràctica. Com que no ho podíem fer tot des del Prat vam haver de cercar complicitats i col·laboracions. I les vam trobar en primer lloc en els companys del PSAN de les diverses poblacions de la conca del Llobregat.

Els mesos previs van ser d’una activitat frenètica. Després de constituir el Secretariat general, bàsicament amb gent del Prat, de Sant Boi i de Gavà, es va elaborar l’itinerari de la Marxa en paral·lel a l’establiment dels Secretariats locals a moltes poblacions del llarg del riu, cosa que obligà a fer innombrables desplaçaments per tal d’engrescar la gent en el projecte. L’equip tècnic i artístic del Secretariat, encapçalat per l’arquitecte samboià Pere Pugès, s’encarregà de la realització del material gràfic i de promoció (cartelleria, mapes dels itineraris, adhesius, samarretes…), mentre que d’altres membres elaboràvem el Manifest General, que s’hauria de llegir al llarg de la Marxa junt amb els respectius manifestos locals redactats pels diferents secretariats. També es cercaren estudis i treballs tècnics i científics sobre l’estat del riu, no només de l’aigua sinó també dels seu entorn.

Amb tot aquest bagatge en marxa, arribà el moment de sol·licitar els permisos corresponents i aquí van començar els problemes. A finals de juliol es demanà l’autorització al Govern Civil per part de l’entitat impulsora, el Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat. Però el 12 d’agost se’ns comunicà que no havia estat admesa a tràmit perquè l’esmentat Grup no estava inscrit en el registre d’associacions del mateix Govern Civil.
Immediatament, el dia 14 d’agost, es tornà a demanar el permís, aquest cop per part del PSAN. Signaven la petició dos membres del seu Comitè Executiu, Jordi Moners i Sinyol, del Prat, i Josep Huguet i Biosca, de Manresa.
La petició fou de nou rebutjada. Aquest cop el Govern Civil al·legà que havia estat presentada fora de termini.
Reunits d’urgència els secretariats general i locals s’acordà, malgrat tot, seguir amb els preparatius de la Marxa, donat que les traves burocràtiques no podien frenar un projecte tant necessari, que havia despertat tanta expectació i en el que hi havia tanta gent implicada. Si de cas, una assemblea a Castellar de N’Hug, el primer dia, decidiria si seguíem endavant.

A partit d’aquí, el ‘Diari de la Marxa del Llobregat’, escrit per Jordi Moners, explica, dia a dia, com va anar tot. Només afegir que, en la meva entrevista del 22 d’agost amb el governador civil de l’època, José Maria Belloch Puig, aquest, amb un aire més aviat paternalista, després d’esbroncar-me per organitzar mobilitzacions sense permís, acabà autoritzant la Marxa i, fins i tot, em donà un número de telèfon directe per si de cas teníem problemes (?). Suposo que algú el devia aconsellar bé ja que, d’haver-se mantingut la prohibició, encara ens haurien fet més propaganda.

Entre les diverses personalitats i col·lectius que van donar suport a la Marxa cal destacar, en lloc preferent, l’aleshores senador Lluís Maria Xirinacs. I en el terreny de la comunicació el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya (Santi Vilanova, Jaume Reixac, Xavier Garcia, Josep Català, etc.).

El 9 de setembre de 1978, en el context dels actes finals de la Marxa del Llobregat va tenir lloc al Prat de Llobregat la 2ª Assemblea dels Ecologistes Catalans, amb la participació de més de 25 grups. Com a cloenda de la Marxa, al capvespre es celebrà una festa a la desembocadura del riu, amb música, ball, fogueres i llançament simbòlic al mar d’una ampolla d’aigua neta recollida a les Fonts del Llobregat.

Deu anys després, el 1988, el Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat promogué la Segona Marxa del Llobregat, en constatar el poc que s’havia fet per tal de millorar l’estat de degradació del riu i el seu entorn.

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 21 de novembre de 2011 sobre LA TACA NEGRA, de Salvador Balcells

En línies generals la novel·la de Salvador Balcells va agradar força al Grup de Lectura, fins i tot als lectors que es van declarar no aficionats al gènere negre. Es va elogiar en gran manera la feina de documentació que va haver de fer l’autor, tant dels aspectes forenses i policíacs com del coneixement de les societats rurals russes, del passat minaire de Vorkuta i de la cultura autòctona del poble nenet.
Balcells, davant certa sorpresa dels assistents, va reconèixer que mai no havia estat a Rússia abans d’escriure la novel·la; tampoc no havia consultat directament cap professional de la medicina forense o de la policia; això sí, les seves capbussades a Internet van ser llargues i minucioses, i la xarxa de xarxes va ser la seva gran font documental. Conseqüentment, es va citar el referent de Salgari com a gran autor que no es va moure del seu entorn proper i va ser capaç de crear esplèndis escenaris en llocs ben llunyans i que no havia visitat mai.
Es va comentar que el títol primigeni de l’obra, «Nines russes», potser era més escaient que el definitiu de La taca negra, i Salvador Balcells va respondre que l’havia canviat perquè li semblava argumentalment més metafòric, per la comparació entre el vessament de petroli, la propagació de les màfies i la prostitució, taques negres de la nostra societat. També es va incidir en la voluntat de denúncia de l’abús i la vexació a les dones que significa la prostitució. Així mateix es va valorar la preocupació de Balcells per les llengües en general i per les minories ètniques. L’autor ens va comentar que sempre s’ha interessat en les ètnies i les cultures minoritzades o en clar perill de desaparició, com és el cas dels nenets referits en la novel·la.
També es va coincidir a dir que el gènere negre, com tot avui en dia, es mou per modes, i que la literatura de Balcells és equiparable a moltes obres, per exemple, escandinaves que darrerament han inundat les llibreries, i es va convenir a dir que La taca negra es qualitativament comparable a qualsevol novel·la de Camilla Lackberg o d’altres escriptors per l’estil.
Es va opinar que el llibre té una bona trama argumental i que té voluntat de tocar molts temes, tot i que no sigui un llibre llarg. Les històries que s’obren es van tancant, tot va confluint i no es donen pistes falses per desviar l’atenció del lector. Per alguns, però, s’adverteix amb massa claredat l’interès perquè al final tot lligui. També es va observar que el principi potser és explícit en excés, fet que fa que l’obra no sigui gaire detectivesca i denoti una certa predictibilitat en la trama. També es va retreure que sovint les opinions de l’autor s’escolen en l’obra a través de la veu del narrador.
Va destacar-se també que la novel·la tracta un tema tan actual com és la implantació de les màfies internacionals a Catalunya i, per tant, recorre a un seguit de tòpics, sobretot llegits avui en dia, però que en el moment de la seva escriptura encara no eren de domini públic. Es va comentar també que la novel·la negra demana per part de l’autor una certa llibertat a l’hora de crear arguments, perquè dins el món policíac impera també la monotonia i la rutina, i el creador ha de tenir la facultat de tensar una mica la realitat.
Que la localització de la novel·la fos a Tarragona i el seu entorn (novetat en la literatura negra catalana) va ser considerat com un gran encert perquè fa l’obra molt més propera: es va comentar que ara en aquesta zona hi ha immobiliàries pràcticament dedicades als russos i que aquesta tendència es nota especialment a Salou.
Pel que fa a l’estil de l’obra, va advertir-se poc diàleg tractant-se del gènere negre, però un gran dinamisme narratiu. El ritme de l’obra és molt bo, el text és de ràpida lectura i atrapa, i se’n va destacar l’inici vigorós. Es va copsar també un directisme periodístic, amb gran interès per documentar les diferents accions.
Salvador Balcells va expressar que no va confegir cap plantejament inicial, que la mateixa escriptura va anar creant l’obra i que no tenia una intenció clara de fer més narració que diàleg o a l’inrevés. Va dir també que es va decantar pel gènere negre perque va considerar-lo, des dels seus coneixements, més fàcil d’accedir-hi i va creure que la seva escriptura s’hi trobaria més segura, sobretot perquè li permetia incorporar-hi el vessant social.
Es va considerar un encert la inclusió del valencià com a parla del protagonista i va assenyalarse que de vegades l’ús dels temps verbals fluctuava entre el passat i el present històric, i que això podia crear certa confusió. També es va comentar l’absència d’articles personals i la possible inversemblança d’algunes converses, sobretot les de les prostitutes, on potser el diàleg era massa discursiu i poc genuí.
Quant als personatges, l’opinió general va ser molt favorable al sotsinspector Emili Espinosa, el protagonista de l’obra. Se’l va considerar entranyable, molt humà, real, com si fos de casa, amb sentiments masculins molt propis (com quan compara Pilar i Cinta) i amb un rerefons familiar molt important, es podria dir que a la manera d’un Guido Brunetti més nostrat. La seva esposa tortosina i les dues filles situades a l’altre extrem dels plantejaments del pare creen un entorn argumental familiar que ofereix un contrapunt a la sordidesa i la crueltat del tema central. El còctel exguàrdia civil + mosso + valencià configura un personatge molt creïble, amb un toc de «català ampli» que sempre és d’agrair. Una assídua lectora del gènere va dir que era el millor mosso de la novel·la negra catalana.
Balcells va concretar que havia volgut crear un antiheroi, amb una manera de ser casolana, de maneres rudes, primàries, però del tot lleial. Es va advertir el contrast amb el forense Murgades de Franch, molt més boirós i circumspecte. Va elogiar-se l’intent de crear personatges amb vida més enllà de l’ambient policíac, gairebé tots amb antecedents i vida pròpia.
Es va preguntar el perquè de la coincidència entre el personatge polític i l’assassí, i Balcells va respondre que havia volgut crear un personatge pervers, malalt, que en el context de l’excitació perd el món de vista, i va justificar la tria dient que els clubs d’ambient es veuen sovint freqüentats per personatges públics com polítics, jutges, empresaris, etc.
El personatge de Tatiana va entendre’s com un desdoblament d’Irina, ja que tanca el cercle que la seva companya no conclou. Es va assenyalar la clara intenció per part de Balcells de crear saga, sobretot en els personatges principals, que indiquen que seran ampliats en obres futures.
El final de la novel·la també va rebre un elogi general. Fa la impressió d’avançar amb rapidesa cap a un tancament complet, però en els últims paràgrafs el final fa un tomb molt potent que produeix un bucle que sacseja el lector. És un final amarg, dur, i amb molt de gruix argumental.
Balcells va justificar l’ús d’una Fundació en la cloenda de l’argument com a sortida natural i lícita per a les activitats de les màfies; és la manera de redireccionar o fins i tot blanquejar molts dels diners obtinguts il·legalment per aquestes associacions criminals. També va apuntar, com a conclusió, que malgrat que la caiguda del règim soviètic havia propiciat l’aparició de les màfies, actualment a la societat russa està apareixent una burgesia benestant que respecta la legalitat.

Com sempre, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat. Us esperem a la nostra pròxima cita:
• ‘Brooklyn’, de Colm Tóibín; Amsterdam (Ara Llibres) / Lumen 
(Dilluns, 19 de desembre de 2011, a les 7 de la tarda)

(Pel resum: Jordi Fernando)

EL CONTE DEL SENYOR MERCAT I EL SEU SERVEI DOMÈSTIC

Les crisis li proven, al senyor Mercat. Cada dia que passa se’l veu més saludable, si per salut entenem lluïssor de cara i panxa prominent. No se li coneix cap treball productiu, només especulació pura i dura, aprofitant totes les oportunitats per continuar engreixant el cos i la cartera. Que això ho aconsegueixi a costa de deixar en la misèria milions de persones no li treu la son. Pensa que s’ho té ben guanyat després que, fa més de tres dècades, va eliminar del tot la competència.
En canvi, en el que no acaba de trobar la solució definitiva és en els afers domèstics. Les criades no li duren gaire.
La primera que va tenir, la Dictadura, era tan lletja que quan tenia visites l’havia d’amagar. Però feia bon servei. No li importava gens de fer les feines més brutes. Fins i tot semblava que s’ho passés bé. Però la realitat era que deixava molta porqueria a sota de les catifes. Algun cop el senyor Mercat havia cardat amb ella, a les fosques o tapant-li la cara, això sí. Perquè resulta que al llit tenien els mateixos gustos, més aviat sadomasoquistes.
Però va arribar un dia que va haver de prescindir-ne. Perquè a la llarga tot se sap. I, d’altra banda, en els nous temps que corrien li convenia donar una millor imatge. Així que va contractar una nova criada, la Democràcia, bonica i eficient però una mica bleda, per al seu gust. I també perapunyetes: per recomanació de la Constitució, una amiga seva, la Democràcia va exigir al senyor Mercat un contracte de treball.
La feina la feia bé. Tot estava net i endreçat i tothom en deia excel·lències. Però al senyor Mercat no li va fer gaire gràcia quan algú li va dir que era tan bona que no se la mereixia.
La cosa va començar a anar de mal borràs quan ell va intentar grapejar-la i ella hi va oposar resistència. I la relació s’ha espatllat definitivament quan la noia li ha retret que per culpa de les seves pràctiques mercantils (males arts, n’ha dit) hi hagi tanta gent a l’atur i que s’ho està passant malament.
Una amiga i consellera del senyor Mercat, la senyora Agència de Qualificació de Riscs, fa algun temps que es troba al cim de la popularitat. S’ha fet un nom gràcies a una petita trampa, que encara contribueix a fer-la més famosa: es dedica a fer prediccions econòmiques fen servir l’efecte Pigmalió, el de la profecia autocomplerta. Aquell que diu que una expectativa incita a actuar en forma que fa que l’expectativa es torni certa.
Gràcies a la seva amistat amb aquesta senyora, el senyor Mercat n’ha tret grans beneficis, de les profecies tramposes. Saber prèviament quines seran li dóna grans avantatges.
Ara, però, ell té el problema del servei domèstic i li demana consell a la seva amiga.
–Què puc fer? Ja no sé on buscar. Tampoc no puc tornar a contractar la Dictadura, estaria mal vist…
–No pateixis –li diu ella – Jo tinc la persona que necessites. Qualsevol dels germans Govern Tècnic, pot ser el criat perfecte. Són molt espavilats i disposats a tot per servir-te…
I efectivament, la família Govern Tècnic, recomanada per la senyora Agència de Qualificació de Riscs, està resultant una mina per al Sr. Mercat. Són tres germans bessons que s’acaben d’incorporar a la vida laboral amb ganes de menjar-se el món. Els seus pares, l’Economista i la Borsa, els han preparat a consciència per a qualsevol feina que se’ls presenti. Ja n’han col·locat dos, Karolos i Giorgio, com a majordoms en sengles palaus de l’altra banda del mar, propietat també del Sr. Mercat. El petit, Juan Carlos, és el més justet dels tres, però sembla que també té el futur assegurat.
Però quan la Democràcia ha sabut que el Sr. Mercat la volia fer fora per substituir-la pel petit de la família Govern Tècnic, s’ha posat a plorar i li ha demanat una altra oportunitat. Està disposada a deixar-se palpejar i magrejar, sempre que no li’n quedin senyals.
Un oferiment així no pot rebutjar-lo un mascle tan afamat com el Sr. Mercat. Ella és bufona de cara i té un cos desitjable. De manera que, fent-se pregar encara una mica, finalment accepta mantenir-la un temps més a prova.
Com que qualsevol cosa és millor que l’atur, ara la Democràcia fa veure que està contenta. Per demostrar-li el seu agraïment per la confiança, en un moment de descans al llit, li explica al Sr. Mercat intimitats de la seva nombrosa família:
–Alguns parents s’havien indignat molt per com van les coses, però ara sembla que estan una mica més tranquils. I és perquè fa poc temps, un cap de setmana de novembre, vam fer una gran festa familiar. Jugarem a un joc que ens agrada molt a tots. Es diu l’alternança al poder, i consisteix en que el que guanya dona ordres i els altres les obeïm. Ens ho passem d’allò més bé!
El Sr. Mercat ha de fer un esforç per no petar-se de riure.
“Que innocent, la Democràcia! –pensa– Si sabés que ara aquestes festes també les controlo jo… El més bo de tot és aquest joc de l’alternança. Molt millor que el dels trilers! He creat un curiós efecte òptic, de manera que la gent es pensa que juga amb boles de colors diferents quan en realitat son totes iguals, del meu color. I també tenen unes altres coses bones, les festes de la Democràcia. Durant un temps, fan que la gent s’oblidi de les retallades i, a més, fomenten el consum. Tot això és molt profitós per a mi. Clar que també en trec bons rèdits de les crisis, però posats a triar, i guany per guany, prefereixo que la gent estigui contenta. No sóc tant dolent, jo”.

Ara, mentre ell pensa coses com aquestes, s’ho passa bé abusant –amb cura– de la innocent Democràcia. Fins i tot comença a sentir un cert sentiment d’afecte cap a aquesta noia.
Però poc després li arriba al Sr. Mercat una notícia inesperada que ho pot capgirar tot. La seva anterior criada per a tot, la Dictadura, va quedar prenyada d’ell i acaba d’infantar una nena. Podria desentendre-se’n i no passaria absolutament res. També podria casar-se amb ella, però és massa basta i lletjota. La nena, en canvi, resulta que no té cap defecte visible. El Sr. Mercat pensa que amb una bona formació…
I és aleshores que pren una decisió de futur: adoptarà aquesta nena, sang de la seva sang, li donarà el seu nom i serà la seva successora. L’únic premi de consolació per a la mare és que li posarà també el seu nom a la xiqueta: es dirà Dictadura del Mercat.

VOTAR O NO VOTAR?

Sense que serveixi de precedent, reprodueixo literalment un article procedent d’un bloc aliè. Es tracta del que ha publicat avui mateix Víctor Alexandre, perquè em sembla molt aclaridor en aquests moments. Val la pena llegir-lo, si estigui o no d’acord. El trobareu clicant a sota ‘Vull llegir la resta de l’article’. El seu títol:

‘L’independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya’

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l’èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l’esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d’arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. “És molt important”, diuen. “És vital”, afegeixen. “Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols”, conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l’Estat que inclouen l’espoliació de 22.000 milions d’euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. “Anirem a Madrid a defensar Catalunya”, és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D’Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d’aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s’encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l’estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n’ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s’ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s’empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l’aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: “Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres”. PP i PSOE fan el mateix: “Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes”. I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d’anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l’esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d’ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d’aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l’ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre’s per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se’ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d’ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l’obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s’exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l’autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.
Víctor Alexandre

El retrat dels vells novells

Ahir, en un parèntesi de la pluja que va caure amb insistència sobre Barcelona, vaig ser a la redacció del setmanari El Temps, a la Rambla de Catalunya, on m’havia convocat en Lluís Bonada, crític literari i membre de la redacció de la revista, per a una sessió fotogràfica de cara a un proper reportatge que està preparant.
Tractarà dels escriptors que han començat, o reprès, la publicació d’obres de narrativa a edats avançades, quan molta gent ja només pensa en el descans de la jubilació.
Ens vam trobar onze escriptors i escriptores seniors, com se’n diu ara, per fer la fotografia de grup. De la colla en coneixia tres, que admiro: la Lluïsa Forrellat, la Sílvia Alcàntara i el Jordi Bordas. No cal dir l’honor i la satisfacció que em va produïr ser al seu costat.
Fa alguns mesos, en el Grup de Lectura d’Editorial Meteora, on vaig habitualment, vàrem llegir el llibre de la Sílvia Alcàntara ‘Olor de colonia’. En general, vam quedar gratament impressionats per aquesta novel·la, que vam considerar tota una descoberta. Hi ha qui va interpretar la història com una metàfora del país en l’època franquista. Es va valorar positivament la descripció del món fabril i es va comentar la importància del riu Llobregat —un riu treballador, es va dir— en el desenvolupament industrial del país, amb una etapa final de diàspora cap a la gran urbs de Barcelona un cop les fàbriques de les colònies no van resistir la reconversió. També es va dir, entre moltes altres coses, que l’obra tenia tocs de realisme, naturalisme i costumisme.
A la resta de l’article hi trobareu un resum del que es va parlar, recopilat per en Jordi Fernando, de Meteora:

“Es va acordar que la trama argumental enganxa i que descriu perfectament les misèries personals enquistades en un cercle tancat, en un món opressiu que recorda vivament l’estructura d’una societat feudal. S’habita en un ambient de por, tant de l’amo —la por directa— com del què diran, una por més boriosa, però omnipresent. Els personatges de la novel·la pateixen el fet paradoxal de viure protegits per un entorn que no els deixa sortir; un lloc, la colònia, que és alhora castell protector i presó indefugible. És rellevant en l’obra també l’ambient de claustrofòbia, creat expressament i de forma reeixida, aquesta mena de teranyina en què es converteix el modus vivendi dels habitants de la colònia. La novel·la desperta interès perquè en el seu argument hi ha elements d’intriga que aboquen a una solució. L’argumentació es va trobar arrodonida, sense fils sobrers, però també es va dir que el final semblava un pèl forçat. Tot i que l’obra no és biogràfica, està fora de dubtes la inspiració de l’autora en les vivències de gent vinculada a les colònies del Bages. També es va assenyalar la importància donada al control de l’escola a fi i efecte que les generacions que anessin creixent a la colònia tinguessin els paràmetres de la jerarquia ben assumits. La influència i l’acció directa de l’Església catòlica en aquest fet queden sobradament demostrades en la novel·la d’Alcántara.
El text estableix un seguit de jocs formals, com per exemple la coincidència de les frases en el final i el principi de cada capítol, i es presenta amb una literatura acceptable —algunes opinions van parlar de “no tan fluixa com m’esperava”—, amb monòlegs entrellaçats i una estructura narrativa bona. El lector no es perd en les situacions temporals i es va valorar també el registre del llenguatge, que es va trobar encertat.
Sobre l’autora “plana l’ombra” de l’escola d’escriptura d’on va sortir, però els parers van coincidir a dir que Sílvia Alcántara té el do de l’escriptura i que els artificis apresos a l’escola han estat ben traslladats al llibre, tot i que les pautes escolars de vegades sobresurten inevitablement. Una membre del Grup va referir-se als comentaris d’Alcántara sobre la part més simbòlica de l’obra i va esmentar la xemeneia (fermesa), el pont (reconciliació), la sirena, la resclosa i altres referents de l’obra en què el valor del símbol es fa ben palès.
L’obra conté moltes històries i molt personatges diferents. Del Climent que neix a la colònia als que s’hi integren per raons laborals o de parentiu. Els personatges es van trobar pròxims i alguns arriben a commoure el lector, sobretot els casos d’unes vides completament marcades, gairebé sense destí possible, sense marge de maniobra per l’exigència social de la colònia. Entre els personatges hi ha un munt de conflictes personals gairebé sempre fonamentats per la diferència de classe, per una jerarquia ineludible que s’imposa a tota ultrança.
Els membres del Grup van concloure que no era d’estranyar l’èxit de la novel·la i els molts exemplars que se n’han venut, ja que el seu argument ha arribat en un moment en què interessava socialment la recuperació de la memòria del món de les colònies, un entorn sens dubte fascinador per a novel·lar. Es va opinar que l’autora ha pogut rebre influències de Rodoreda o Cabré i també es va comentar l’anècdota segons la qual el llibre primer es referia a “les pudors” de les colònies i, segons sembla, algú relacionat amb el procés d’edició va influir perquè es transformessin en “olors” per poder positivar el títol del llibre i crear un joc de paraules que sens dubte ha beneficiat l’obra en gran manera.”

Per cert, el proper dilluns dia 21, en aquest Grup de Lectura, que es fa el tercer dilluns de cada mes a la seu de l’editorial, toca parlar del meu llibre ‘La taca negra’. La participació és lliure, només cal que vingueu.

SOBRE CENTRALS NUCLEARS

El recentíssim, en termes d’activitat radioactiva, accident nuclear de la central japonesa de Fukushima, tindrà efectes a llarg termini sobre els éssers vius, comparables als de les bombes atòmiques. Serà així, com ha estat, és i serà a Txernòbil, encara que les autoritats s’entestin a negar-ho o a restar-li importància.

El terratrèmol i la catàstrofe nuclear del passat mes de març em van retornar a la memòria que, a finals de l’any 1979, el pintor valencià Just Quadrado em demanà si podia fer algunes reflexions sobre centrals nuclears per tal d’acompanyar una carpeta de litografies esfereïdores que estava preparant amb la temàtica de la central nuclear de Cofrents. Això és el que vaig escriure aleshores:

Cofrents
Inici d’horror al país Valencià

En construir una central nuclear, la companyia elèctrica extractora de plusvàlua dóna prioritat  a la reducció de costos. El resultat és l’augment de la perillositat, complementat amb l’increment de l’aparell repressiu i el control de l’opinió pública.

El reactor BWR que Hidroelectrica Española ha instal·lat a Cofrents està prohibit a molts països a causa del seu alt risc d’accidents.

L’aliança de la ciència i el capital no té (imagine) el proposit de matar, ni molt menys el de morir. Tan sols aprofita la circumstància que els efectes de la radioactivitat en els éssers vius no es manifesten fins passat un temps, i impedeix així que l’observador comú establixca una relació causa-efecte; l’empresa explotadora de la central i els anomenats poders públics acorden un pacte de silenci “para evitar que cunda el pánico”.

En cas d’accident màxim (loss of coolant accident) l’expulsió de radioactivitat a l’atmosfera seria equivalent a la d’una bomba atòmica.
L’aigua del Xuquer, després de refrigerar els circuits del nucli atòmic de Cofrents, regarà l’horta i serà beguda pels valencians.

S’incorpora d’eixa forma el cicle nuclear a la “normal” anormalitat pròpia de les modernes formes de barbàrie capitalista.

La sensibilitat a les radiacions és major en els mamífers que en qualsevol altra espècie animal o vegetal.
L’isòtop del plutoni, dipositat en qualsevol punt de l’organisme humà, irradia mort en totes direccions.

L’imposició de l’opció nuclear sotmet la població actual i les generacions futures a uns riscos inacceptables.

Esterilitat, anèmia, disminució de la immunitat, lesions genètiques, mutacions, leucèmia… són alguns dels efectes de les dosis no mortals de radioactivitat.

La nuclearització dels Països Catalans és un clar exponent de la penetració imperialista, ens hipoteca el futur i dificultarà enormement qualsevol temptativa d’alliberament social i nacional.

A partir de la ruptura de l’àtom d’urani, la fisió origina nous àtoms, també radioactius. Eixos, es desintegren per produïr nova irradiació.
Però la desintegració secundària no és immediata; el període de radioactivitat és prolongat; dotzenes, centenars i milers d’anys després de sortir del reactor, continua la irradiació mortal.

……………………………………….
En el número del 12 d’abril de 1980, la revista Canigó, dirigida per Isabel Clara Simó, es feia ressò de a tota plana d’aquest escrit, amb motiu d’una exposició d’aquestes mateixes litografies a la sala “Canigó” d’Alcoi.
Trenta dos anys després i aquelles terribles frases no han perdut actualitat! Potser que ens ho fem mirar…

Caminada remullada

Aquest diumenge, la colla d’Amics dels GR va organitzar una caminada d’Arbúcies a Breda passant pel castell de Montsoriu, amb visita guiada a aquest recinte medieval.
L’aproximació des de Barcelona, amb tot de núvols negres cap al Montseny, ja feia preveure un dia passat per aigua. La realitat, tanmateix, fou bastant pitjor del què esperàvem. La pujada al castell, la visita i bona part de la baixada tingueren lloc sota una intensa pluja, barrejada a dalt de tot amb boira espessa. Malgrat les capelines, impermeables i, fins i tot, paraigües, vam quedar ben xops.
Però tot i així, va valer la pena anar-hi. L’encontre amb amics i amigues, l’entusiasme que va posar el guia del castell en les seves explicacions, el dinar final a Breda… ens van deixar molt bon record. Amb bon temps i bona visibilitat ha de ser una caminada fantàstica!

 

Govern de la República Catalana 2014

El mes de març de 1988 va aparèixer el número zero de la revista d’humor EL DRALL, promoguda i dirigida per Ramon Barnils. La revista no va durar gaire, un any escàs, però va esdevenir una de les darreres experiències de premsa humorística i satírica al nostre país. El primer número va comptar amb la col·laboració d’un misteriós Doctor Livingston que feia una expedició a 1992, l’any de les meravelles, i n’explicava les barbaritats que havia vist.
Ara es tracta de fer el mateix, però seriosament, i arribar-nos fins l’any 2014 per veure les persones que podrien formar el primer govern de la república catalana independent. Aquí en teniu la llista i els mèrits:

President de la República: Valentí Fuster i Carulla
Primer ministre: Salvador Cardús i Ros
Ministra d’Economia i Finançes: Elisenda Paluzie i Hernàndez
Ministre de Defensa: Miquel Sellarès i Perelló
Ministre d’Afers Exteriors: Alfred Bosch i Pascual
Ministra de Relacions amb Espanya: Pilar Rahola i Martínez
Ministre de Relacions amb Europa: Ramon Tremosa i Balcells
Ministre d’Interior: Joan Carretero i Grau
Ministre de Governació i Administracions Públiques: Xavier Sala-i-Martin
Ministre de Justícia: Alfons López i Tena
Ministra d’Ensenyament: Muriel Casals i Couturier
Ministre d’Indústria i Energia: Josep Puig i Boix
Ministre de Territori i Sostenibilitat: Ramon Folch i Guillèn
Ministra d’Habitatge i Urbanisme: Patricia Gabancho i Ghielmetti
Ministra de Comerç, Consum i Turisme: Mònica Terribas i Sala
Ministre d’Agricultura i Alimentació: Josep Maria Vila d’Abadal i Serra
Ministre de Cultura: Víctor Alexandre i Benet
Ministre de Salut i Esports:  Josep Guardiola i Sala
Ministre de Solidaritat i Assistència Social: Francesc de Dalmases i Thió
Ministra de Treball i Seguretat Social: Rut Carandell i Rieradevall
Ministre de la Perifèria Catalana: Josep Guia i Marín
Ministre Sense Cartera i Portaveu del Govern: Vicent Partal i Montesinos

Es tracta un govern d’ampli espectre format per personalitats de reconegut prestigi, amb una àmplia representació d’economistes, amb la missió d’encetar un nou període històric al nostre país. No cal dir que si algun nom no us fa el pes, sou a temps de suggerir-ne un altre.

A continuació trobareu un resum dels mèrits i raons d’aquesta selecció:

Valentí Fuster: Cardiòleg de fama mundial, ha destacat per les seves recomanacions envers una vida més saludable. La presidència de la república és un càrrec gairebé cerimonial, no executiu, exercit per una persona que no ha de ser necessàriament un polític, però de reconegut prestigi arreu del món.
Salvador Cardús: Doctor en ciències econòmiques, professor de sociologia, periodista i escriptor. Persona polifacètica i suficientment preparada, res no li és aliè. El seu compromís amb Catalunya i la seva capacitat de treball el fan la persona ideal per al càrrec de cap del govern.
Elisenda Paluzie: Professora d’economia, master per la Yale University i doctorada per la UB, amb estades de postdoctorat a la London School of Economics i a París. Ha publicat articles sobre economia en les revistes més prestigioses d’arreu del món. Vinculada a la majoria de moviments per la independència.
Miquel Sellarès: Un històric del nacionalisme català, expert en seguretat i comunicació. Les forces armades de Catalunya han de ser bàsicament d’autodefensa, una mena de guàrdia nacional. Sellarès té el prestigi i, sobretot, l’autoritat, per exercir aquest càrrec sense defallences.
Alfred Bosch: Doctor en història i escriptor de notable vocació viatgera, ha estat professor a la Universitat de Chicago i testimoni directe en diferents zones conflictives del món. Especialista en política internacional.
Pilar Rahola: Licenciada en filologia hispànica i en filologia catalana, periodista, escriptora i lluitadora aferrissada i mediàtica en favor dels drets humans. Pel seu tarannà i entusiasme és la persona més adequada per afrontar la difícil tasca negociadora amb Espanya. Haurà de fer front al previsible boicot espanyol dels primers temps de la nostra independència.
Ramón Tremosa: Professor de teoria econòmica i investigador. Com a diputat al Parlament Europeu ha desenvolupat una tasca ingent en favor dels interessos de Catalunya, però també en favor d’una millor governança europea.  La seva visió de com ha d’actuar Catalunya a Europa ha estat sempre la de tocar de peus a terra, aprofitar l’impuls de les noves dinàmiques econòmiques i fugir de la marginalitat.
Joan Carretero: Polític i metge, ha demostrat sempre ser un home de caràcter i conviccions fermes, requisits indispensables per al càrrec de responsable de la seguretat interior.
Xavier Sala: Catedràtic d’economia a la Columbia University, amb doble nacionalitat catalana i nord-americana, ha estat membre de la Junta del FCB. Liberalista llibertari, especialitzat en macroeconomia, la seva funció al govern hauria de ser la de racionalitzar les administracions públiques per fer-les més competitives.
Alfons López: Notari i polític, amb un currículum molt extens en el món jurídic, va fundar el Cercle d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència. Autor de nombroses publicacions i conferències sobre temes jurídics i processos d’independència.
Muriel Casals: Professora d’economia i presidenta d’Òmnium Cultural. Amb vocació docent, sempre li ha interessat transmetre coses i educar als joves. Amb capacitat autocrítica i tarannà dialogant.
Josep Puig: Enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques. Professor de la UAB. Amb una llarga i extensa trajectòria política i ecologista, ha exercit, entre altres càrrecs, de president de l’associació europea “Energie-Cités”, reconeguda per la Comissió Europea com interlocutor de les ciutats en el tema de l’energia. Autor d’innombrables treballs sobre energies netes, noves tecnologies i sostenibilitat.
Ramon Folch: Doctor en biologia i consultor ambiental de la Unesco. Expert en gestió territorial i urbanística des de la sostenibilitat. Gran comunicador i impulsor de grups de treball. Autor de nombrosos llibres i treballs sobre territori i natura.
Patricia Gabancho: Periodista i escriptora d’orígen argentí, es traslladà a Catalunya de molt jove atreta per Barcelona i la comprensió d’una nació sense estat. Ha publicat llibres sobre temes culturals, història i urbanisme. Estudiosa del fet urbà, especialment de l’àrea metroplitana de Barcelona.
Mònica Terribas: Periodista, professora de la UPF i doctora en filosofia per la universitat de Stirling (Escòcia). Com a presentadora i directora de Televisió de Catalunya ha demostrat fermesa, dedicació, responsabilitat i vocació de servei. I també habilitat en la gestió d’organitzacions grans i complexes.
Josep Maria Vila d’Abadal: Alcalde de Vic, llicenciat en enginyeria agrícola i empresari ramader. President del Consorci Forestal de Catalunya. Promotor i fundador de Municipis per la Independència.
Víctor Alexandre: Escriptor i periodista. El seu lema és: Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat. D’un patriotisme de pedra picada, té dues passions: escriure i els Països Catalans.
Josep Guardiola: Exfutbolista i entrenador del FCB. Ha demostrat una gran capacitat per traslladar a la gent valors com el treball en equip, l’esforç, la superació personal, el respecte, el seny i la humilitat. El fet d’unificar en un sol ministeri la salut i l’esport, sota la batuta d’en Pep Guardiola, està relacionat amb el nomenament de Valentí Fuster com a president de la República: la pràctica equilibrada de l’esport ajuda a mantenir una bona salut física i mental. En aquest sentit, els esports professionals serien més aviat matèria d’altres ministeris, com ara el de Comerç i Consum.
Francesc de Dalmases: Periodista, president d’Igman-Acció Solidària, director de les revistes ONGC i Catalan International Wiev, ha treballat en la cooperació i l’educació per al desenvolupament a partir del reconeixement dels drets humans, individuals i col·lectius.
Rut Carandell: Advocada i mediadora, professora de dret administratiu a la UAB. Especialista en administració pública. Vetllarà especialment per la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al món del treball.
Josep Guia: Doctor en matemàtiques, professor d’àlgebra a la Universitat de València i investigador literari. Històric militant independentista català nascut a València, ha treballat incansablement per la unitat nacional dels Països Catalans sota la denominació genèrica de Catalunya, basada en la interacció entre centre i perifèria.
Vicent Partal: Periodista, escriptor i professor. Director de Vilaweb i pioner d’Internet als Països Catalans. Especialista en temes de política internacional. Guadonat amb diversos premis de periodisme.

INCREÏBLE PERÒ CERT

Un bon amic meu d’un poble de la conca de Barberà es troba ficat en un embolic que recorda d’alguna manera la novel·la ‘El procés’ de Frank Kafka, ja que la situació li està fent posar en dubte qualsevol punt de referència segur i l’està transportant a un estat gairebé oníric.

A casa seva, de tota la vida, han estat propietaris d’un tros de terra, no gaire gran, però amb una pineda on si fan bons bolets. Aquest terreny fou adquirit per un avantpassat seu l’any 1860 i en conserva l’escriptura de compra (un document notarial manuscrit).
Quan el seu pare va morir sense fer testament i va intentar fer una gestió per regularitzar la situació com a hereu legítim i nou titular, es va trobar amb la sorpresa:
El titular que consta al Cadastre es diu exactament igual que el seu pare difunt però no coincideixen ni l’adreça ni el número de DNI.
Ha intentat aclarir la situació presentant l’esmentada escriptura de compra i uns rebuts de pagament de la Contribució Territorial Rústica de l’any 1963 (els últims que ha trobat), però li han dit que les dades que tenen són les correctes i que no hi ha res a fer.
I pel que fa al Registre de la Propietat ni tant sols això: no els consta cap propietari amb aquest nom en aquella zona.
La darrera cosa que ha fet, de moment, és esbrinar si hi ha cap persona que es digui igual que el seu pare en l’adreça que li han donat al Cadastre. I, efectivament, ha trobat que aquesta persona existeix.
Una hipòtesi del meu amic, en un intent de racionalitzar el que li està passant, és que en algun moment a partir de l’any 1963, algun funcionari es va confondre amb dues persones que es deien igual i va adjudicar la finca a la persona equivocada. Això podia haver estat en traspassar la documentació, fins aleshores manuscrita o mecanoscrita, als primers ordinadors.
Així estan les coses per ara. El meu amic està dubtant si anar a visitar aquesta persona que figura com a titular. Nosaltres li diem que ho faci, però encara s’ho està pensant. Voldria tenir abans algunes dades més, com ara si la persona en qüestió ha rebut al llarg d’aquests anys alguna comunicació del Cadastre, cosa que voldria dir que n’està al cas.
Seguiré informant.

Nova versió del Principi de Peter

Tal com el va formular Laurence J. Peter el 1969, el Principi de Peter diu el següent:

‘En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d’incompetència’.

Tot i que hi ha qui discrepa d’aquesta formulació, són majoria els que hi estan d’acord.

Però la realitat demostra que és un principi incomplert, almenys en determinades circumstàncies.

Caldria afegir-hi com a complement el que podriem anomenar Principi d’Àngel’s:

‘En un departament de l’administració pública, les persones que han assolit el seu nivell d’incompetència continuen sent promocionades a llocs de major responsabilitat en funció de la seva vinculació al partit polític que controla el departament’.