SALVADOR BALCELLS

VÍCTOR CAPELLA

Un detall significatiu del tarannà d’en Víctor és que podia haver fet el servei militar a les milícies universitàries però no va voler, perquè les considerava elitistes.

Alguns amics seus havien intentat fer-lo entrar a militar al partit independentista per excel·lència. La seva negativa es basà sempre en la mateixa i única raó: li sobrava el marxisme. Durant els anys vuitanta simpatitzava amb UDC, cosa d’altra banda lògica en un catòlic practicant com ell amb fortes conviccions catalanistes. Però quan es decidí a militar, ho va fer a CDC. No li van demanar cap explicació, però tot i així ell va voler justificar-se. Però ningú no va acabar d’entendre les raons que donava. Considerava el primer un partit a la deriva, cada cop més allunyat dels seus orígens i dominat per infiltrats de l’Opus, una secta, afirmava, que el treia de polleguera. També deia que a Girona, d’on era ell, els democristians pràcticament no hi pintaven res, que tot ho controlava Convergència. És a dir, que el seu decantament podia obeir tant a motius ideològics com pràctics. Bé, el pas del temps va demostrar que l’elecció fou encertada, si més no des d’un punt de vista pragmàtic. Va ocupar successivament els càrrecs de delegat d’Ensenyament, tinent d’alcalde, president del Consell Comarcal i diputat al Parlament. En una època el seu nom sonà fins i tot com a possible Conseller de Cultura. Si no ho va arribar a ser fou més que res per la seva independència de criteri, que el feia poc manejable per part dels presidents de torn, ja fossin de govern o de partit, o ambdues coses alhora.

Víctor Capella va ser sempre un amic dels seus amics. Alguns independentistes van tenir ocasió de comprovar-ho en moment difícils, com ara una detenció. En aquests casos ell donava la cara com el primer, posant-se en evidència de manera perillosa per als seus interessos. En una ocasió va tenir una forta discussió amb el governador civil de torn i el president Pujol li va haver de fer un toc d’atenció.

La cosa va anar de la següent manera: des de feia alguns mesos tenia lloc una campanya d’atemptats per part de l’organització armada contra instal·lacions i interessos de l’estat espanyol al nostre país, alhora que els partits independentistes que li donaven suport no parava de créixer en militants i presència al carrer. Tot plegat devia fer que comencessin a sonar les alarmes en els serveis estatals de seguretat. Un dia, a la seu barcelonina d’un d’aquests partits hi hagué un petit i misteriós incendi durant la nit i els veïns de l’immoble, alarmats, van avisar els bombers. Amb ells va arribar la policia, la qual, un cop apagat el foc, encara va estar-se una bona estona a l’interior. L’endemà, a banda de les tasques de neteja, els militants van inspeccionar-ho tot per veure que s’havien endut. Fou una tasca pràcticament impossible, tant pel desordre habitual que hi havia com perquè s’havia cremat molt de paper.

Pocs dies després d’aquells fets, arribà de nou la policia amb una ordre d’escorcoll. Probablement estaven molt ben informats, perquè van anar directament a una dependència que feia de magatzem i, després de remenar una estona, per a sorpresa de tothom va aparèixer un paquet ple d’exemplars del butlletí informatiu de l’organització armada, un número en el qual es reivindicaven algunes accions violentes, així com també una mena de despertador que, segons afirmà la policia, era un rellotge temporitzador per a explosius. Ningú no sabia que hi hagués aquell material…

El local fou precintat i els tres militants que hi havia en aquell moment detinguts sota l’acusació de col·laboració amb banda armada. Se’ls aplicà immediatament la llei antiterrorista i després d’uns dies a comissaria, on van rebre de valent, els enviaren a la presó. La campanya al carrer en favor del seu alliberament va ser molt forta, amb centenars de pintades arreu exigint la seva llibertat.

Víctor Capella va estar molts dies fent gestions a tots els nivells i sembla que les seves aportacions foren decisives per a la resolució favorable del cas. Almenys així ho creu Domènec Garcia, l’advocat dels independentistes empresonats, que estigué en contacte permanent amb ell al llarg de tot el procés, fins la retirada dels càrrecs més greus i la seva posada en llibertat provisional, un mes després.

MARIA ANTÒNIA CANDELER

Hi ha persones que semblen haver vençut el desgast del temps, perquè passen els anys i sempre es veuen igual de joves. Maria Antònia Candeler era un exemple acabat d’aquest fenomen tan interessant, més encara tenint en compte que havia estat mare dues vegades.

Originària de Gandia, on s’inicià de molt jove en la política, va exercir posteriorment el seu magisteri a Eivissa, com a catedràtica de física i química en un institut de batxillerat. Malgrat el treball a l’illa i el temps dedicat a la família, no va perdre mai el contacte amb la seva comarca d’origen ni amb els seus companys de sempre de militància independentista. D’altra banda era una excel·lent investigadora en la seva especialitat i la tesi doctoral que va escriure, sobre la repercussió de certs contaminants artificials presents a l’aire en el desenvolupament de determinades alèrgies, fou destacada fins i tot per publicacions científiques estrangeres.

Fins i tot en ple procés de redacció d’aquella tesi, rebia a la seva casa de la Safor el comitè executiu del partit i en feia d’amfitriona perfecta. I malgrat les molèsties que li devia ocasionar, no es va queixar mai. Amb el seu marit vivien en una casa força gran als afores de Gandia, que es feia servir sovint per a les reunions. Els reunits també s’hi quedaven a sopar i dormir. Així, fent-ho tot al mateix lloc, es podien allargar les trobades fins la matinada sense haver de desplaçar-se ni donar explicacions a ningú. Tot i no pertànyer a l’executiu, La Maria Antònia i el seu marit eren presents a bona part de la reunió, però quan calia fer el sopar o preparar els llits, qui s’aixecava era sempre ella. Bé, al menys el marit l’ajudava a fregar els plats. Alguns dels reunits s’hi havien ofert, però ella sempre s’hi negà.

Després van venir les oposicions a càtedra, el trasllat a Eivissa i, al cap d’un temps, el divorci de la parella. D’ell no se n’ha tornat a saber res.

La Maria Antònia, a més de quedar-se amb els fills, va seguit militant a la seva manera tranquil·la. Només se la va veure amoïnada quan li van demanar de fer-se càrrec de la recomposició del partit a les Illes, després d’una escissió, i no va gosar dir que no. Però amb un viatge a Palma en va tenir prou per deixar-ho córrer. Ella es movia entre Eivissa i la Safor, aquest era el seu món, anar a Mallorca era com si la enviessin a les antípodes.

Durant uns quants anys va assistir com a professora a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, en cursos organitzats per la Universitat de les Illes Balears. I és que, malgrat la prevenció cap a Palma i Mallorca, va acabar anant-hi a viure. Havia deixat l’institut per la universitat, car ja feia temps que li anaven al darrera.

No va tornar a casar-se, però ha mantingut fins avui una tranquil·la relació de parella amb un company de claustre. A més d’un dels membres del comitè executiu li hauria agradat ser l’afortunat.

XAVIER CALLÍS

Quan tenia uns cinquanta anys, cap finals de la dècada dels setanta del segle XX, ja era considerat una patum. Encara no havia publicat cap llibre i la popularitat li venia d’algunes actuacions cridaneres en favor de les llibertats, només iniciar-se la transició postfranquista. També se’l coneixia per haver estat un dels promotors de l’Enciclopèdia dels Països Catalans. Una persona com ell hauria estat un bon fitxatge per a qualsevol partit, però en aquest cas es pot dir que va ser ell qui va fitxà un partit.

La cosa anà de la següent manera: s’acostaven unes eleccions generals anticipades que havien agafat tothom una mica de trascantó. D’una banda si havia de participar si no es volia quedar despenjat del procés polític i exposat a la marginalitat. De l’altra, encara era vigent la dialèctica reforma-ruptura i un sector gens menyspreable de la militància independentista no volia saber res d’aquelles eleccions, car considerava que només servirien per legitimar l’estat opressor i integrar-se a la reforma.

Així era com estaven les coses quan arribà la proposta de Xavier Callís i el seu grup d’independents. Es tractava de configurar una candidatura unitària d’esquerres i d’alliberament nacional que integrés en el seu si les diverses sensibilitats independentistes i progressistes. L’única condició era que Callís havia d’anar de cap de llista.

D’entrada va sorprendre la facilitat amb que el partit es posà d’acord a acceptar la proposta. Però un cop passades les eleccions es van veure els motius. El sector contrari a participar preveia, i potser desitjava, un fracàs que els donaria la raó. I, efectivament, els resultats foren molt pobres. Les candidatures, arreu de Catalunya, van obtenir pocs vots, menys fins i tot dels que obtindria el partit anant tot sol en una contesa posterior. Ningú no s’ho explicava i menys que ningú Xavier Callís.

Al si del partit ha va haver unes setmanes difícils, amb retrets i acusacions mútues que acabarien amb la fugida d’alguns companys, els més aferrissats defensors de la participació i del lideratge d’en Callís. Volien donar continuïtat al projecte tot convertint la candidatura en una organització estable, dins de la qual s’haurien de dissoldre els grups integrants. Tal proposta fou rebutjada per la majoria de militants i els seus promotors se n’anaren sense fer gaire soroll. L’invent els aguantà un any escàs, fins que Xavier Callís va agafar una depressió que el va tenir allunyat de la vida pública una temporada.

Posteriorment es va saber que havia anat al Nepal a meditar, d’on va tornar pocs anys després convertit en una mena d’anacoreta, molt prim i amb una barba d’allò més llarga, que ja no es va treure mai.

Des d’aleshores s’ha dedicat a escriure i a fer conferències amb la sana intenció de fondre les cultures occidental i oriental. També s’ha convertit en un gran practicant del muntanyisme. Cada any participa de manera destacada en l’Aplec Excursionista dels Països Catalans.

No se li coneixien públicament afers de sexe, però resultava evident que era un home ben normal, amb les seves febleses i apetències. Quan van obrir a Barcelona els primers cinemes “essa” i posteriorment “ix”, abans de la generalització dels vídeos domèstics, en Callís era conegut com un habitual d’aquelles sales. És possible que després de l’experiència nepal·lí tot això hagués passat a la història, però sembla força versemblant el rumor que tenia alguns fills, ja crescudets, repartits ací i allà.

Va morir fa uns deu anys i el seu enterrament fou sonat, per la quantitat de gent que va anar-hi i perquè havia deixat instruccions precises de com volia que fos la cerimònia. 

SALVADOR BONET

En Salvador era hiperactiu, però tenia un caràcter fort i amb una considerable mala bava. El seu esperit crític es manifestava sobre tot a l’hora de qualificar el treball dels altres. Solia carregar-se amb duresa ponències i escrits i, en canvi, no acceptava que ningú li critiqués els seus treballs. Això feia que no tingués gaires amics entre els companys de militància independentista. També presumia de les seves relacions, com si conegués tothom i hagués estat a tot arreu. Se l’havia vist els estius a Canet de Mar, a les sis hores de cançó, fent ostentació de les seves activitats polítiques amb la clara intenció de lligar-se alguna noia.

Havia estudiat filologia catalana i li havien premiat un llibre de poemes als Jocs Florals.

Uns fets succeïts arran d’un viatge a València el retrataven a la perfecció. Fou una expedició de barcelonins que s’havia organitzat amb motiu d’un important acte polític i musical que havia de tenir lloc a la plaça de bous. Quan l’autocar enfilava els primers carrers de la capital valenciana una part dels viatgers experimentaren, i no era el primer cop, una certa sensació de neguit. Eren els anys durs de la batalla de València i miraven de passar desapercebuts, que no se’ls notés gaire d’on venien. No acabaven d’entendre el gust que sentien altres companys de viatge a cridar l’atenció i provocar els vianants, cada cop que veien una bandera espanyola o una senyera amb el blau. En un viatge anterior, amb motiu de l’aplec del Puig, un vianant va respondre tirant una pedra i trencant un vidre de l’autocar. Va anar de poc que no passés quelcom de pitjor.

Doncs bé, en aquella ocasió semblava com si els eixelebrats encara cridessin més, tot mostrant per les finestres les senyeres estelades. En Bonet, tot i no ser ja una criatura –tindria aleshores trenta anys– era qui més incitava els ànims. Després de passar el viatge explicant acudits i anècdotes en veu alta, dirigia el grup dels més cridaners. Així era ell.

Durant uns anys fou membre destacat del comitè executiu del partit independentista per excel·lència. Aleshores era conegut per la seva posició contrària a qualsevol col·laboració amb el que anomenava la burgesia clerical, referint-se al pujolisme primerenc. En canvi no feia fàstics als calerons que indirectament els feien arribar.

Anys després de deixar la militància independentista, va arribar a ostentar una direcció general del Departament de Cultura de la Generalitat pujolista. Aquí, la seva funció principal semblava consistir a denegar subvencions.

Quan va cessar en el càrrec, es traslladà a viure a Mallorca. Sempre havia estat molt enamoradís i acabava de casar-se per tercera o quarta vegada, aquest cop amb una al·lota de Manacor, que se l’endugué a ses Illes. Al poc de ser-hi, feu públic el seu projecte de muntar una empresa de comunicació que cobrís la part forana, és a dir, tota l’illa menys la capital. Argumentava que a Palma hi havia poc a fer per la saturació del mercat. Volia crear un periòdic i una emissora de ràdio i necessitava, a més de finançament, corresponsals arreu dels Països Catalans.

No feia gaire temps que algun antic company li havia anat a cercar diners sense resultat. I ara era ell qui en demanava, perquè va escriure a tothom exposant el seu projecte comunicatiu. La crida no va tenir gaire èxit. Probablement molts van pensar que, sortint d’ell, el projecte tindrà poc futur. I no anaven errats. No va arribar a l’any. I és que Salvador Bonet tenia aquella manera de ser tan particular que feia que li creixessin els enemics com bolets. Si volia, podia ser una persona encisadora, però generalment resultava pesat i cregut.

Després de l’aventura illenca, retornat a Barcelona, li va donar per publicar articles d’opinió als diaris. No passava setmana que no aparegués alguna cosa seva. Sempre signava ‘Salvador Bonet periodista i escriptor’, tot i que pròpiament no és ni una cosa ni l’altra. Tan aviat comentava la situació del tercer món com la crisi de l’olivera o el que ell anomenava idees obsoletes, tot referint-se a les d’alliberament nacional i social que abans havien estat les seves.

No importava que sovint la realitat se li resistís o fins i tot li portés la contrària, com quan va assegurar que a Europa les fronteres eren immutables… i a les poques setmanes començaven a trontollar per la banda de l’est. O un altre cop que afirmà que calia deixar de banda per inútil la identificació entre llengua, cultura i país.

També va arribar a ser habitual de les tertúlies a la ràdio, compartint sovint micròfon amb un director adjunt de La Vanguardia i un diputat socialista. Si s’ha de fer cas de les prèdiques que feia, al seu costat els altres dos semblaven extremistes d’esquerra.

Sembla que darrerament està moderant el seu discurs i vol aproximar-se als nous corrents sobiranistes.

VICENÇ BISBE

Fou a mitjans anys setanta, en una reunió plenària clandestina de l’Assemblea de Catalunya que es trobaren per primer cop Vicenç Bisbe i Horaci Mir. L’Assemblea, amb les seves històriques reivindicacions resumides en el famós lema de “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, era l’organisme unitari per excel·lència a Catalunya els darrers anys de la dictadura franquista, i feia sessions plenàries quan i on podia, en un context de forta repressió que, malgrat tot, ja s’intuïa que formava part de les darreres alenades d’un règim agonitzant.

L’Horaci era el representant habitual del partit independentista per excel·lència i en Vicenç, que n’era militant de base, formava part de la delegació del Vallès Oriental. L’Assemblea funcionava així, amb representacions polítiques, territorials i també sectorials.

Aleshores en Bisbe donava classes de català, mal pagades per Òmnium Cultural, alhora que estudiava matemàtiques a la universitat. Més tard va treure’s també la carrera de magisteri.

Aquella reunió de principis del setanta quatre portaria cua. La policia va irrompre sobtadament a les dependències de l’església on tenia lloc i un centenar llarg dels assistents van ser detinguts i empresonats. Uns quants més, entre ells Vicenç, van poder fugir barrejant-se amb la gent que havia anat a missa. Després d’algunes trucades per tal d’alertar del que havia passat, quedà una bona estona aturat al carrer sense saber massa bé què fer i on anar, com si li sabés greu haver-se escapat.

Sembla que hom no es pot considerar progressista si no va patir la repressió del franquisme. I per això, el que no assegura que fou detingut en aquella ocasió dui que ho va ser amb motiu de la Caputxinada. I els més espavilats, a totes dues.

Amb motiu d’una de les primeres eleccions municipals, en què el partit presentà moltes candidatures, en Vicenç Bisbe anà de cap de llista pel seu poble. No va ser elegit regidor per poc, només li faltaren una cinquantena de vots. Per a sorpresa de molts companys, van aconseguir millors resultats altres partits de recent formació amb candidats que havien tingut escassa o nul·la participació en les lluites antifranquistes. En qualsevol cas i en aquella època, treure un regidor independentista en una població important del Vallès, encara que fos l’Oriental, hauria estat notícia de primera plana, de manera que el nombre de vots assolits fou considerat per la majoria de militants com un bon resultat. No així pel propi Vicenç, que estava convençut d’arribar a l’ajuntament i ho considerà un fracàs polític i personal. Però la seva vocació municipalista tindria ocasió d’exercir-la més endavant. 

Poc abans de la segona escissió, quan se n’anaren els contraris a la definició leninista del partit, Vicenç Bisbe tingué una llarga conversa amb un company de confiança. En ella li exposà la seva decisió de restar al marge dels dos sectors enfrontats, així com la seva intenció de dedicar-se a la política “seriosa”, “la que influeix de veritat en la vida de la gent”, va dir-li textualment. L’altre va interpretar, correctament com es veié després, que tenia vocació de polític professional, és a dir, que tenia poc a fer en un partit independentista revolucionari.

Després d’aquell dia, els companys li van perdre el rastre durant una bona temporada, fins que els sorprengué —relativament, val a dir-ho— la notícia que es tornava a presentar a les eleccions municipals, però en aquesta ocasió de número u en la candidatura del partit socialista.

Es demostrava així, efectivament, la seva clara vocació per la política entesa com a professió, entre altres coses perquè no és habitual ingressar en un partit amb centenars d’afiliats a la localitat i arribar a ser-ne el cap de llista en menys d’un any. Però la cosa no acabà aquí. Va guanyar les eleccions i exercí de flamant alcalde dues legislatures. De tant en tant la premsa es feia ressò de les seves actuacions, sovint polèmiques, com quan va voler fer de mediador en un conflicte laboral i encara ho espatllà més. En altres casos, tanmateix, tingué èxit i assolí força prestigi, sobretot arran d’una llarga lluita que mantingué amb el govern de la Generalitat per la reforma d’un barri heretat de l’antiga “Obra Sindical del Hogar”, que es trobava en un estat lamentable. Poc després d’això era nomenat vicepresident de la Diputació.

Quan ja havia pres possessió de l’alcaldia per segon cop, havent passat més de cinc anys, encara deia que mai no havia deixat de considerar-se independentista.

Els anys següents la seva estrella va anar declinant. El seu partit perdé l’alcaldia i ell esdevingué només un regidor de l’oposició, amb la qual cosa s’esfumà bona part del seu pes polític.

Va haver de tornar a l’ensenyament, cosa que li representà un trauma després de prop de quinze anys de dedicació exclusiva a la política “seriosa”.

Per les darreres notícies que se’n tenen sembla que ha tornat als orígens. Ara, a punt de jubilar-se, és un element destacat de l’Assemblea Nacional Catalana.

BALDIRI BATET

Baldiri Batet feia de llibreter a Vilafranca del Penedès, fins que un monopoli de llibreries sense cap altra vocació que no fos la de fer negoci, li va comprar la botiga i el va fer fora, malgrat la promesa de deixar-lo continuar com a encarregat. És probable que de totes maneres hagués hagut de tancar, perquè feia temps que hi perdia diners, però va ser molt lletja la jugada que li van fer. Sobretot si tenim en compte que la llibreria d’en Batet havia estat, durant anys, en dels focus principals d’activitats cíviques i culturals de la seva ciutat.

Tot i ser militant independentista, ell afirmava sempre que la llibreria estava al servei de tothom que fos demòcrata i antifeixista. Hi organitzava conferències, tertúlies i exposicions, s’hi muntaven festes populars… Molts dels dirigents polítics i veïnals vilafranquins, dels diversos partits, havien començat les seves activitats públiques al voltant de la llibreria.

La seva militància política va començar a casa d’en Frederic Castells, on va coincidir amb d’altres companys en xerrades clandestines de formació de nous militants, a principis dels anys setanta, quan feia poc que havia obert la llibreria. Explicava amb satisfacció que s’havia proposat tenir-hi només llibres en català. Si ara això resulta difícil, aleshores encara ho era més. Molt aviat va haver de fer les primeres concessions i, tot i així, la botiga sempre fou un negoci ruïnós. Clar que també influïa el caràcter d’en Baldiri, poc agressiu i escassament dotat com a venedor. Li havien robat molts llibres i tampoc no sabia dir que no quan algú li demanava descompte. Si a això s’hi afegeix que la comptabilitat no era precisament el seu fort i que es passava el dia llegint, parlant de les seves lectures i organitzant activitats no lucratives, heus aquí el retrat perfecte del millor llibreter i del pitjor botiguer.

Quan va quedar-se sense feina va passar una temporada dedicat al seu partit de sempre, organitzant els arxius de la seu de Barcelona i controlant la distribució de les publicacions. Solter, havia viscut amb la seva mare fins la mort sobtada d’aquesta. Aleshores va patir el que podia semblar una crisi, en perdre quasi de cop, als quaranta cinc anys, el treball de la seva vida i la persona que sempre havia tingut cura d’ell. Fos com fos, allò representà un canvi radical en molts altres aspectes, talment com si s’hagués deslliurat de quelcom que l’oprimia. La transformació fou fins i tot física. Sempre havia estat un home gros i en poc temps s’aprimà de forma ostensible. No se li havia conegut cap relació afectiva i a partir d’aleshores no va tenir aturador. S’ha casat dues vegades i, malgrat això, sempre ha tingut embolics per qüestions de faldilles. Però en cap d’ells la sang no ha arribat al riu.

Professionalment se’n va sortir força bé. Després d’intentar diversos treballs en empreses editores va donar un tomb espectacular a tot el que havia fet fins al moment aconseguint, no se sap com, ser contractat com a crític de cinema a les emissores de la Generalitat.

No ho feia pas malament, tot i que les seves crítiques no eren cap cosa de l’altre món. Però quan parlava tenia gràcia i queia bé a la gent. Davant la sorpresa de molts companys de militància per aquesta activitat, els explicava que sempre havia estat un estudiós del cinema i que en l’època daurada de la llibreria era l’impulsor d’un cineclub local. Era tan discret, que ningú de fora de Vilafranca no en sabia res. I és que els anys setanta certes activitats es feien amb molta discreció per esquivar la censura o la repressió. I els cineclubs eren una bona excusa per reunir-se i parlar de tot.

Com molts altres, ell també va anar relaxant la seva militància política, sense donar-se formalment de baixa. Hi ha un aspecte de la seva trajectòria que per si sol hauria merescut el reconeixement de companys i companyes, però, en canvi, degut a la seva peculiar manera de ser, ha passat pràcticament desapercebut. Durant quaranta anys s’havia ocupat d’organitzar la parada de llibres i material del partit a les Rambles de Barcelona, el dia de Sant Jordi. La història d’aquesta parada anual constitueix un reflex de com han evolucionat les coses; els primers temps s’hi venien llibres de tota mena i estava camuflada sota el paraigües d’una entitat cultural. A partir de l’any setanta-set ja va poder lluir una gran pancarta amb les sigles del partit i posar a la venda llibres i material propi. I els darrers temps sembla la parada d’un llibreter de vell, només amb les obres editades en aquella època. En Baldiri, que s’acaba de jubilar, sempre ha insistit a donar-li continuïtat, convençut que tornaran els bons temps, tot i que els seus companys creuen que és més aviat per raons nostàlgiques, ja que la resta de l’any no se li veu el pèl.

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.