SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 3) Conrad Baldó

CONRAD BALDÓ

Ningú no entenia com un home gris i tant poc engrescador podia haver estat líder de res. En canvi, Conrad Baldó portava anys encapçalant una destacable fracció del moviment independentista. Professionalment va començar de bancari, però ben aviat ho deixà per dedicar-se al periodisme. Va treballar a diversos mitjans fins la seva fugida a l’exili, l’any setanta dos, perseguit per la policia franquista arran de veure’s implicat en l’intent de creació d’un grup armat que no arribà a quallar. Es pot qualificar de temptativa romàntica, ja que tenia molt d’aventura personal, es feu a esquenes de la direcció política i responia més que res al gust per l’acció d’alguns elements poc reflexius.

De la Catalunya Nord estant, encapçalà la primera de les escissions que patí al llarg de la seva història el partit independentista per excel·lència, i va fundar una nova organització feta a la seva mida, ideològicament poc definida i amb una estructura organitzativa de caire més militar que no pas polític. Cal dir que en el context de l’obligada clandestinitat que en aquells anys havia de moure’s tothom i tot plegat, aquestes matisacions tenien escassa o nul·la repercussió exterior. En canvi, de dins estant, uns i altres les vivien amb extraordinari apassionament. Aquell trencament va representà d’alguna manera la pèrdua de la innocència per als homes i dones que havien iniciat l’excitant aventura de crear un partit modern inspirat en els moviments revolucionaris mundials de l’època, però que alhora feia seva l’herència del separatisme històric català.

 El bateig de foc en relació a aquella ruptura traumàtica va ser, per a molts joves militants, en un recital de Lluís Llach. Hi anaren una bona colla i, com era d’esperar, s’hi trobaren molta altra gent coneguda. Un dels tals, jove i fatxenda, que militava al nou grup d’en Baldó, va començar a malparlar davant d’ells d’en Miquel Fontanillas, un dels “pares” fundadors del partit. En sentir les coses que sobre ell deixava anar, no van poder estar-se de preguntar-li de què el coneixia, a Fontanillas, i què li havia fet. Resultà que no l’havia vist mai, només n’havia sentit a parlar. Vet aquí el resultat de l’obra d’en Conrad.

Uns quants anys després, tornat ja d’un exili no gaire llarg, els mateixos joves militants van haver de tractar-lo força, en una època d’acostament i de projectes comuns entre els dos partits -que finalment també acabaria de mala manera-. Per a molts, tot fou conèixer-lo personalment i trencar-se la imatge idealitzada que se n’havien fet, generalment en sentit negatiu, però idealitzada, al cap i a la fi. En veure’l imperfecte van trobar-lo més humà. En aquests casos, la relació que es conreà posteriorment potser no es podria definir com d’amistat, però sí de respecte mutu.

Els contactes entre els dos partits havien començat a principis dels vuitanta, quan els  independentistes tancats en presons espanyoles reclamaven insistentment la unitat de les forces polítiques que els donàvem suport. Al mateix temps, alguns col·lectius obrers radicalitzats, enfrontats als sindicats majoritaris, havien iniciat un apropament a l’independentisme i també demanaven més unitat. Tot plegat va fer que es formessin coordinadores i es comencessin a programar activitats conjuntes, superant reticències històriques i velles rancúnies personals. En aquest procés hi jugà també un paper important el col·lectiu d’advocats defensors dels presos, alguns dels quals eren alhora laboralistes i estaven vinculats als esmentats col·lectius obrers.

Aleshores tocà establir converses conjuntes amb un d’aquells grups, que feia poc havia protagonitzat una vaga molt dura en una coneguda empresa metal·lúrgica i que havia demanat l’entrevista. El resultat d’aquella trobada no fou tant bo com esperaven per culpa d’unes frases inoportunes deixades anar per un membre de la delegació dels dos partits, que no fou el mateix Baldó, però si un dels seus.

Un temps després tornaven a partir peres, entre mig d’una veritable trifulga que va tenir àmplia repercussió als diaris de l’època, sempre atents a tot el que fossin informacions negatives del moviment català d’alliberament nacional. Cal dir, de totes maneres, que es van donar situacions que sí que mereixien sortir a la premsa, però no a les pàgines de política, sinó a les de successos, com ara les agressions físiques que van patir alguns militant. Els governadors civils de torn es devien fregar les mans de satisfacció.

Quan s’enfadava tenia molt males puces i no controlava les paraules, s’embarbussa i se li posava la cara tota vermella. Això el feia una persona molt previsible pels que seguien de prop la seva trajectòria. Hi hagué una època que per tal de mantenir viva la flama de l’enfrontament entre els dos partits escrivia molts pamflets, on tergiversava les posicions contràries tot fent-ne una caricatura rebutjable per després, carregar-se-la. Un joc brut que no contribuïa precisament a l’entesa. I això en els temps de les bones relacions i dels intents de col·laboració.

 El principal mèrit de Conrad Baldó era alhora l’origen dels seus fracassos: la seva gran capacitat de fer coses. Si hagués estat un home menys actiu, potser hores d’ara l’independentisme encara no hagués triomfat, però si que probablement estaria més ben situat. Perquè en Baldó portava malastrugança. Tots els seus projectes i preses de posició fracassaven de manera estrepitosa. Tant era així que durant molts anys, quan destacava en alguna cosa o en algun sector, polític o no, començava a córrer la veu que allò no podia durar, que havent-hi en Baldó pel mig tard o d’hora havia de petar o fer figa.

Devia ser per això que cada cop se’n sentís parlar menys com a líder polític. Les darreres notícies d’ell com a figura pública el situaven de cap de redacció d’una nova revista d’història que era a punt de sortir. El sorprenent és que la revista encara s’aguanta.

 

 

LA COLLA VELLA – 2) Maria Asensio

MARIA ASENSIO

No se’n sabia pràcticament res de la vida privada de la Maria. Ni si era casada o soltera, si tenia fills, si vivia sola o acompanyada… Només que militava des de feia anys, que era treballadora com ella sola i que cada cop que el partit independentista havia organitzat actes o reunions a Castelló ella era l’encarregada de tot per tal que sortís com calia.

La Maria Asensio era una dona menuda però enèrgica, una energia que posava de manifest en ocasions comptades, quan era estrictament necessari. Sempre havia tingut més relació amb Barcelona que no pas amb València, especialment en l’època del seu acostament ideològic i personal a Claudi Creus, del qual va ser-ne la principal col·laboradora i sobre el qual fins i tot publicà un llibre apologètic. En alguns moments es remorejà que entre ells dos hi havia quelcom més que afinitat política, però d’això ningú no en tenia cap constància. Maria Asensio havia estat també, des de les primeres edicions, un puntal de la Universitat Catalana d’Estiu.

Estava ficada en totes les mogudes culturals de la comarca de la Plana, des de la defensa de la llengua fins la recuperació de danses populars d’aquelles contrades.

Només un cop se l’havia vista realment amoïnada. Fou l’any mil nou-cents vuitanta, arran d’una dura topada dialèctica entre Claudi Creus i Gonçal Neira, els dos companys que més admirava. Ella va jugar un paper fonamental en evitar que l’enfrontament acabés en ruptura. Encara que només fos per això n’hi hauria prou per qualificar-la de dona excepcional, perquè tant Creus com Neira no eren persones que a l’hora del debat se’ls pugui convèncer amb arguments sentimentals o amb bones paraules.

Sorprengué tothom quan, arran de la sortida del partit de Mònica Ors, es feu càrrec de la direcció del sector anomenat de lluita feminista. La Maria no havia destacat precisament per les seves conviccions feministes. En realitat tots pensaven que no en tenia. En canvi, des d’aleshores s’hi dedicà amb entusiasme, redactant alguns dels articles més contundents que havien aparegut mai sobre el tema a la revista del partit. La seva tesi més concurrent fou que la lluita per la igualtat de sexes era mal vista pels homes revolucionaris perquè hi intuïen una pèrdua de privilegis.

En una altra ocasió denunciava errors d’apreciació en molts homes i dones consistents en creure que la lluita per l’alliberament de la dona és un problema específic i no vinculat a la lluita política i social. Acusava de desarrelats els sectors feministes que pensaven què podien fer una lluita al marge, amb la qual cosa es guanyà la crítica d’aquests grups. Ningú, però, fou capaç de rebatre-li els arguments, com quan escrivia que les dones no podien quedar al marge de la història de la societat en què viuen, ni combatre-la com si fossin elements marginals.

En aquesta època va obrir una llibreria feminista a Castelló amb l’objectiu que fos un centre d’activitats i de recolzament del moviment. Per part de molta gent, fins i tot de companys seus del partit, la iniciativa va ser acollida amb recel. Toleraven què hi hagués llibres feministes, però els era més difícil d’acceptar una iniciativa tan radical, almenys per l’època. El projecte de Maria no era que la dona participés de la cultura, sinó que creés la seva pròpia cultura. Una proposta massa ambiciosa o massa agosarada per a una ciutat com Castelló de la Plana, amb predomini de l’element conservador. Al cap d’un parell d’anys va haver de tancar per raons econòmiques.

Si en algun indret, tanmateix, van agrair el fet que Maria Asensio plegués de llibretera, que es deslliurés d’aquest compromís tant absorbent, fou a l’administració de la Universitat Catalana d’Estiu, que s’havia ressentit de la seva absència. Estem parlant de principis dels vuitanta. Aquells anys, una forta crisi d’identitat de l’UCE feia perillar fins i tot la seva continuïtat. No era només la nova situació generada per la transició política a l’Estat espanyol, la causant del daltabaix. Es van afegir divergències entre els organitzadors del nord i sud de la frontera estatal, un considerable caos organitzatiu, el poc rigor en la despesa i la improvisació generalitzada. La reincorporació de la Maria a les tasques preparatòries de l’edició del vuitanta-dos va servir per posar ordre i professionalitat a la convocatòria d’aquell any. No es pot dir que l’UCE se salvés gràcies a ella, però és evident que la seva manera de ser i d’actuar va contribuir decisivament a la continuïtat d’un fòrum importantíssim per al projecte d’unitat nacional, l’originalitat del qual consisteix en equilibrar l’espontaneïtat i l’antiacademicisme amb uns continguts d’alt nivell cultural i científic i amb una filosofia i una ètica molt clares. Tot, tanmateix, necessitat d’una organització seriosa.

 

LA COLLA VELLA · 1) Agustí Amell


Era apreciat, l’Agustí, tot i la seva incomprensible vocació de buròcrata i el tuf que feien els seus cigars. Sempre havia semblat un xicot feble, físicament parlant, amb predisposició a les malalties més terribles, tot i que ningú no recordava haver-lo vist mai malalt. Devia ser el seu aspecte, tant pàl·lid i escanyolit, el que produïa aquesta sensació.
A mitjans anys setanta va participar en alguns festivals de música folc. Militava a les joventuts del partit independentista per excel·lència d’aleshores, tocava molt bé la guitarra i cantava de forma força digna. Després es va pelar quasi al zero, però en aquella època lluïa una bona mata de cabell. I sempre rodejat de noietes que l’idolatraven.
El cas és que no va seguir amb la música, on podia haver florit, tot i que abans de deixar-ho gravaria, a instància dels companys, una maqueta amb cançons revolucionàries i patriòtiques, còpies de la qual es venien a les parades. No era el que es podria dir un teòric, però en canvi escrivia força bé sobre qüestions de política quotidiana i per això s’encarregà, durant bastants anys, de coordinar la revista del seu partit, on feia també la crònica d’actualitat. Això succeïa poc després que molts dels militants que eren escriptors professionals haguessin començat a trobar-li gust a la ficció literària i s’anessin deslliurant del pes de la teorització política, quan no de la militància, deixant les tasques intel·lectuals de l’organització en mans més inexpertes. També va coincidir amb el decantament del partit cap a posicions més radicals, com ara l’acceptació teòrica de la legitimitat de la lluita armada d’alliberament, posició que aleshores l’Agustí també defensava.
Així com políticament no era gaire brillant, com a persona es feia estimar, potser per aquella imatge de xicot desemparat, accentuada pel fet de viure tot sol. Al llarg dels anys de militància no va faltar mai qui li posés el plat a taula o li rentés la roba, generalment famílies benestants properes al partit.
A principis dels anys vuitanta ja havia escrit força sobre el món casteller, esdevenint amb el temps un dels seus millors divulgadors. D’ell fou la idea de fer de la difícil construcció castellera anomenada “cinc de vuit amb l’agulla” el símbol del moviment independentista català. Les raons d’aquesta pensada, que no es cansava mai de repetir, eren les següents: “La base o pinya, formada per molta gent, com més millor, representa el poble català conscient, el qual fa possible la construcció, li dóna estabilitat i fa de coixí en cas de caiguda. Els diferents pisos (dosos, terços, quarts,…) són els grups organitzats (partits, sindicats, …) que aixequen el castell des de posicions cada cop més compromeses, recolzats en la pinya, però també entre ells, en un difícil equilibri fet a base de sacrificis i renúncies, esforços i recolzaments mutus en bé del projecte global. L’arribada al cim de l’acotxador i l’anxeneta representa la culminació dels ideals que han fet possible tot aquest esforç col·lectiu, però també és el símbol de la joventut, de les immenses possibilitats de futur que s’obren amb la independència”. Finalment hi havia l’agulla, també anomenada pilar al mig. Segons l’Agustí d’aleshores, representava l’organització armada, una construcció independent sorgida directament de la base, però protegida en el seu ascens pels sectors polítics organitzats. (Arran de la seva marxa del partit i d’haver assumit uns plantejaments de caràcter més pacifista, l’agulla va desaparèixer del seu model simbòlic, restant només el cinc de vuit).
També, producte de la imaginació desbordant de l’Agustí, fou la versió independentista del monument barceloní a Francesc Macià, el de la plaça de Catalunya. El considerava una imatge perfecta del tou nacionalisme que governava i encara governa Catalunya. La interpretació que feia d’aquella escultura de Subirats, que representa el Principat en forma d’escala invertida, és que amb la política oficial de la Generalitat, els catalans vivim una situació esquizofrènica: ens han volgut fer creure que anem cap amunt, nacionalment parlant, quan en realitat baixem, davallem en quasi tots els terrenys.
L’Agustí Amell va sorprendre tothom quan aprofità l’escissió de l’any noranta per deixar el seu partit de sempre, ell que semblava immune a aquestes sotragades. Sembla que el seu abandó fou degut en gran part a la tensió psicològica que va patir en adonar-se, abans que ningú, de les activitats econòmiques fraudulentes d’en Guillem Deulofeu, aleshores tresorer de l’organització, a qui probablement no va denunciar per l’amistat que els unia, però també per la seva situació personal de dependència respecte de la família Deulofeu, que el tractava com un fill. Potser també hi contribuïren altres factors, com ara el famós desencís o el cansament personal, o qui sap si voler prosperar políticament… com així va ser en apuntar-se a un partit dels grans i arribar pocs anys després a diputat.
Fins i tot podria haver-hi contribuït el procés de construcció de la unió europea, que en un moment determinat va fascinar molts nacionalistes catalans fent-los creure que seria una manera de reduir el pes dels estats, fins que s’adonaren que no era així i que la tenalla espanyola ens seguiria estrenyent com sempre.

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.

…. PER LA INDEPENDÈNCIA

En la perspectiva del 2014 o 2015, en què Catalunya hauria de proclamar la independència, hi ha molta feina per fer i cal que tots i totes estiguem amatens ja des d‘ara.
És necessari anar creant les estructures que facin possible l’esperada proclamació de l’Estat català i, en aquest sentit, tot seguint la crida de l’Assemblea Nacional Catalana i a semblança de la recent constituïda plataforma Municipis per la Independència o d‘altres de ja existents de caràcter territorial (Osona per la Independència, Sant Cugat per la Independència, …) i sectorial (Economistes per la Independència, Joves per la Independència, …), cal que tota mena de col·lectius tinguin també el seu …per la Independència (Escriptors, Metges, Pagesos, Advocats, Cuiners, Periodistes, Funcionaris, Taxistes, Botiguers, Arquitectes, Aturats, Mecànics, Enginyers, Paletes, Mestres, Dones, Policies, Estudiants, Transexuals, Actors i Actrius, Informàtics, Jubilats, etc. etc. etc.). 
D’aquesta manera, bona part del poble català restarà compromès amb el projecte independentista i aquest no quedarà només en mans del polítics. D’altra banda, i tenint en compte que molta gent respon especialment als estímuls audiovisuals, cal incrementar els treballs en aquest àmbit, tot seguint l’exemple de documentals com ara Catalunya-Espanya, d’Isona Passola i Adéu, Espanya, de Dolors Genovès. I no només de cara a la nostra gent, sinó també pensant en un públic internacional. Hauran de servir perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació, així com de les vies per a dur-la a terme.
En aquest mateix sentit, a finals de novembre es posà en marxa, des de Berga, el web Dóna la cara per la Independència, a través del domini: www.donalacara.com  L’objectiu és igualment de fer força per a avançar en l’assoliment d’un estat propi. I la manera de fer-ho, en aquest cas, és molt fàcil: només cal que hi poseu la foto, el nom i la localitat. Ja n’hi ha més de deu mil que ho han fet.

QUI ÉS EMILI ESPINOSA?

Emili Espinosa, nascut a València, al barri del Cabanyal, es va fer guàrdia civil de molt jove perquè li havien dit que tindria un sou segur i per a tota la vida. Casat amb una tortosina i amb dues filles petites, a la casa caserna un vivien els miraven malament perquè parlaven en català entre ells, tot i que l’Emili tenia una certa fama de bon investigador. De manera que, aprofitant una convocatòria dels Mossos d’Esquadra, extensiva a membres d’altres cossos de seguretat, s’hi va apuntar i ja el tenim a l’Escola de Policia de Catalunya fent el curs de reciclatge i posteriorment en diversos destins fins que s’instal·la, per ara, a Tarragona.
Les filles, Núria i Empar, s’han anat fent grans en tot aquest procés de canvis i se li han tornat independentistes. Això, a Espinosa, un home d’idees més aviat conservadores, no li importaria, si no fos perquè cada cop més es fiquen amb la seva feina, considerant-la un servei al poder i no als ciutadans, acusant els Mossos de practicar la repressió contra els moviments socials i populars i recordant-li l’origen tèrbol i botifler del cos al que pertany, que defineixen com a policia d’un govern titella al servei de l’estat opressor. Tot plegat la fa pensar algunes vegades que és com tenir l’enemic a casa. De fet, vol i dol, perquè si li haguessin sortit passotes, punquis o discotequeres, encara se sentiria pitjor.
A mesura que es fan grans, les filles van agafant camins diferents sense renunciar a les seves conviccions. Núria serà professora d’institut i tindrà problemes amb alguns col·legues botiflers per la seva aferrissada defensa del català. En la seva vida privada serà més convencional, aparellant-se amb un company de claustre. Empar, la petita, es tornarà ocupa i es vincularà a moviments antisistema. A Barcelona participarà en mogudes i manifestacions, on és coneguda per cridar l’eslògan: “Sense València, no hi ha independència”.
A la feina, Espinosa és bo, tot i els seus defectes: malparlat, individualista, i amb tendència a l’enfrontament amb els superiors, probablement la causa que no hagi ascendint més enllà de sotsinspector. També és molt intuïtiu, cosa que li ha comportat èxits però també algun fracàs, quan s’ha refiat massa del seu instint. Temps enrere s’havia mig enamorat d’una companya de feina, la caporal Pilar Surroca, però va reprimir l’impuls per evitar un conflicte familiar. 

D’Emili Espinosa s’ha dir que potser li falta un pèl més de cinisme per homologar-lo als models típics de la novel·la negra, tret propi que sembla que ha caigut bé i que l’ha fet un personatge estimat pels que l’han llegit, en els dos llibres que hi ha fins ara al mercat.

Quan parla, li agrada farcir el que diu amb paraules i frases fetes procedents de la saviesa popular que havia mamat de petit al País Valencià.
A qui no pot veure és als polítics professionals. Sempre li han semblat, la majoria d’ells, un aprofitats i una inútils que no serveixen per a res més.
I, pel que fa als seus problemes familiars, confia més en el seny de la Cinta, la seva dona, que no pas en el criteri propi, poc propens als matisos.
La dona és des de sempre la mediadora entre ell i les filles. Els coneix molt bé a tots tres i sap quan ha d’intervenir per evitat mals majors, com ara que ell aixequi la mà (no ho ha fet mai, fora de la feina) o que les nenes se’n vagin de casa. En qualsevol cas, això darrer no ho podran evitar i es quedaran sols, ell i la seva dona, amb la síndrome del niu buit i en un moment difícil per a tots dos. La Cinta, que comença a notar els efectes de la premenopausa, buscarà fora de casa, en una escola d’adults i en un gimnàs, altres al·licients per seguir viva i activa.

Les raons que m’han mogut a donar vida a aquests personatges en novel·les policíaques són, en principi, les de quasi tots els conreadors catalans del gènere. Sempre m’ha agradat llegir-ne i és una manera tan bona com una altra de servir la llengua. Però també, perquè amagar-ho, per la meva formació insuficient en el terreny de l’alta cultura, que no em permet escriure obres de més tonatge literari, com diria Manuel de Pedrolo.
D’altra banda, en un context quasi exclusivament format per autors estrangers, amb escenaris i protagonistes molt allunyats de la nostra quotidianitat, em sembla una aportació necessària que hi hagi personatges propers amb els quals ens puguem sentir identificats, que els preocupin les mateixes coses que a nosaltres i es moguin per paisatges coneguts.
I també em sembla important que en aquest tipus de literatura, o de subliteratura, si voleu, hi aparegui sense complexos tot l’àmbit nacional dels Països Catalans. Per desgràcia, aquest és un aspecte descuidat en altres autors del gènere, de Barcelona, de València o de Palma. En el cas d’Espinosa, sense que ni ell mateix se n’adoni, ho viu de la manera més natural. I ja no diguem les seves filles, que en fan militància activa!

He escrit, fins ara, aquestes tres novel·les:

La taca negra. Aquí Espinosa malda per dur a la presó els caps d’una xarxa de prostitució procedent de l’Europa oriental que opera a la costa tarragonina. També hi estan implicats un magnat rus de les finances i un destacat polític local. La novel·la culmina amb un final obert i sorprenent.

El vi fa sang. Arran d’una mort misteriosa, el nostre policia ha de bregar contra odis acadèmics, complicitats sospitoses i malfactors infiltrats en empreses de seguretat, en un context en el que el conreu ecològic i l’estudi del vi xoquen amb la poderosa indústria química tarragonina.

Dur de pair. En aquesta obra, que sortirà molt aviat també editada per Meteora, es veu embolicat en una història familiar d’abusos sexuals que acaba dramàticament, mentre ha de resoldre un cas de tràfic de drogues també amb seqüela tràgica, alhora que la seva pròpia família fa aigües per tot arreu.

(Considereu aquest escrit la meva modesta aportació a la setmana de la BCNegra)

JO CONFESSO de Jaume Cabré

M’ha costat una setmana de concentració absoluta, sense agafar cap altre llibre, però ha valgut la pena. Avui he acabat la lectura de les 1005 pàgines de JO CONFESSO, inclosos els seus prop de dos-cents dramatis personae, i he de confessar que estic impressionat per la capacitat de l’autor a l’hora de fer una obra total. El llibre parla de les misèries humanes, però sobre tot fa un retrat de les misèries d’Europa (i potser també de les seves grandeses, però aquestes no les he sabut veure gaire). En resum: la nostra història i la nostra cultura.
La narració està feta d’una manera molt original i enrevessada, amb continus canvis d’època i de persones, fins i tot entre mig d’una frase o d’un monòleg. Això dificulta una mica la lectura, sobretot al principi, però li dóna una riquesa enorme i, un cop has entrat en el joc de l’autor, ja no presenta cap dificultat. Un bon exercici de comprensió lectora.
El llibre és com una llarga carta, no gosaria dir d’amor, adreçada a la dona estimada i absent, que repassa tota la vida del protagonista, l’Adrià Ardèvol, des de molt abans de néixer. I m’ha semblat com si la intenció de Jaume Cabré hagués estat de d’escriure la narració dels fets tal com ho faria una persona superdotada intel·lectualment que hagués començat a patir lapsus i confusions de memòria, com a conseqüència de la seva sentència de mort lenta provocada per l’Alzheimer, per l’emperador Alzheimer el Gran, com l’anomena.
Hi ha moments que, per això, l’engegaries a dida, però pot molt més la fascinació de les històries que t’explica i, especialment la de resseguir la trajectòria del violí que en fa de fil conductor. Aquest violí és, juntament amb l’Adrià i la Sara, el veritable protagonista d’una obra coral i complexa sobre el mal que, segons ens explica l’autor, va donar per definitivament INACABADA després de vuit anys d’haver-la començat.
Absolutament recomanable des del meu punt de vista. I amb un català perfecte: ric i entenedor alhora.

ECOLOGISME I ALLIBERAMENT NACIONAL

Això que coneixem com ecologisme engloba les relacions naturals, socials i culturals, ja que l’esser humà és constituït per natura i cultura i s’integra en societats.

Per tant, la revindicació ecologista actualitza l’antiga lluita de classes en incorporar-hi un coneixement més complert de la realitat planetària i una aspiració de llibertat total, de supressió de tota forma d’opressió i explotació, de l’home i de la natura.

En aquest sentit, el domini d’unes nacions sobre d’altres, qualsevol mena de colonialisme i d’imperialisme, son formes actuals d’aquesta opressió i, per això, incompatibles amb el pensament ecologista.

Cap moviment social que tingui com a objectiu la democracia plena, i menys que cap el moviment ecologista, no pot fer abstracció de l’opressió nacional i fer com si aquesta no existís. Un ecologista que no entengui això i que no incorpori la lluita per l’alliberament de les nacions oprimides com a part fonamental de la seva lluita d’alliberament global, no és realment un ecologista, ja que demostra la seva dependència mental respecte de la ideologia segregada per la nació opressora, dependència camuflada sovint en forma d’un fals internacionalisme o cosmopolitisme.

El projecte feixista d'”España”, amb tot el que comporta la seva història, els seus símbols, i la seva unitat forçada i mantinguda amb violència durant segles, ha coartat el desenvolupament natural de la nostra societat nacional. Hem patit i patim el jou d’una força estrangera que ha volgut imposar-nos els seus signes d’identitat després de destruïr els nostres, en un exemple clar d’atemptat ecològic, si entenem l’ecologia com aquest sistema de relacions que inclou les societats humanes.

També en el terreny de les institucions polítiques veiem reproduïda aquesta agressió, amb estatuts i governs autonòmics fills de la Constitució espanyola i, per tant, espanyols ells també; i igualment en partits d’àmbit estatal, alguns d’ells pretesament progressistes i fins i tot ecologistes que, com a màxima mostra de “generositat”, proposen dotar-se d’una estructura federal.

Per tant, un “partit ecologista espanyol“, per molt federal que fos, no deixaria de ser un contrasentit, ja que ambdós termes són incompatibles i irreconciliables.

(Intervenció meva, l’any 1985, com a resposta a la creació del partit espanyol de “Los Verdes”. Tot i els anys, no ha perdut vigència)

MALETES PERDUDES, de Jordi Puntí

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 16 de gener de 2012 sobre MALETES PERDUDES, de Jordi Puntí
(transcripció a càrrec de Jordi Fernando)

Com sempre que el Grup té el plaer de poder compartir la sessió amb l’escriptor, la tertúlia, a més de les opinions dels assistents, es va veure enriquida pels comentaris i les respostes que Jordi Puntí va tenir la gentilesa d’oferir-nos.
La idea més generalitzada entre els membres del Grup va ser que, com a lectors, s’ho havien passat molt bé llegint l’obra. Van considerar-la una història molt especial, d’argument i estructura força originals, que partia d’una idea inicial certament enginyosa i aquesta originalitat es mantenia al llarg del text, fet que ja era suficient per considerar-la una gran novel·la.
Es va dir que l’obra era un cúmul d’històries teòricament independents, que converteix el llibre en un gran mosaic o puzzle on totes les peces encaixen a la perfecció, on el lector no es perd mai, ja que sempre sap on és malgrat els salts temporals constants que planteja l’estructura de la novel·la.
Els lectors en general van trobar-se també molt identificats amb els personatges i amb els fets de l’obra, ja fos per experiència viscuda o perquè els “Cristòfols”, com a personatges i com a narradors, enganxen al lector. L’estil de l’obra també es va considerar molt ben calculat perquè aconsegueix un equilibri entre l’alta literatura i la senzillesa narrativa, punt, evidentment, difícil de trobar.
També, com a generalitat, es va valorar la clara exposició que fa l’obra del contrast entre la Barcelona franquista de les dècades que tracta amb l’Europa democràtica que Gabriel i els seus companys camioners recorren i observen amb sorpresa, on destaca el paper social de la dona europea de l’època, per a la qual potser no era tan dificultós ni mal vist ser mare soltera i pujar un fill en solitud, com fan les mares dels diferents Cristófols.
Tot i que una lectora va reconèixer que al principi l’obra li havia costat un esforç, després va convenir que l’argument l’havia seduït i que ja va ser una lectura que no va poder deixar; també un altre lector va qualificar l’obra d’impossible d’oblidar.
Va fer-se esment al final de l’obra, quan el protagonista Gabriel explica el per què del nom Cristófol, que majoritàriament es va qualificar de gran història, tot i que s’hi va assenyalar una possible alçada excessiva en el llenguatge de Gabriel.
Jordi Puntí va agrair totes les opinions una per una i va anar comentant i contestant les nostres intervencions. Sobre el registre lingüístic va confessar-nos la dificultat de trobar un to adequat per a cada personatge i també va dir-nos que la tria del nosaltres narrador havia estat tot un repte per a ell, però li va semblar que aglutinava més els Cristófols en la seva recerca i s’acostaven així més al lector.
Es va parlar de tocs en l’obra de surrealisme, tragicomèdia, d’un cert regust caldersià i d’un esperit en el text comparable a les novel·les de cavalleries. Puntí va dir estar-hi molt d’acord i va citar el Tirant com la primera gran novel·la catalana amb un protagonista viatger, en contraposició a les novel·les de les darreres dècades que acostumen a ser bastant estàtiques, i va comentar que comparava els camioners amb uns cavallers moderns, amb el seu camió Pegaso (el cavall alat) que els duia en cerca d’aventures.
També es va valorar en gran manera l’esforç documental que es percep en tota l’obra, ja sigui en la descripció dels anys 1950, 1960 o 1970, o bé en localitzacions de l’època com els orfenats, la Casa de Caritat o la seva impremta. Jordi Puntí va comentar que s’havia informat amb llibres sobre els orfenats barcelonins, i també l’havia ajudat el testimoni de tipògrafs i d’una persona vinculada a una llibreria, que Puntí visitava per documentar-se, que havia crescut precisament a la Casa de Caritat. L’escriptor també va incidir en la lluita que va mantenir perquè la documentació no destaqués per damunt de l’argument.
Sobre Gabriel, el pare dels Cristófols i veritable motor de l’obra, la gent del Grup va dir que era el típic “galtes” que es fa estimar, que tot i ser una mica impresentable per anar escampant fils per mitja Europa, el temps i el bon record dipositat en les mares fan que el possible odi dels fills s’apaivagui. Puntí va precisar que Gabriel és un personatge passiu, tot s’ho troba a partir de girs atzarosos, i ell de fet no inicia cap acció. L’autor, com a fill únic, també va destacar la solitud dels Cristófols quan ignoren l’existència dels altres, i la seva reacció de dur a terme pràcticament un joc de recerca quan veuen que són quatre germans, el primer joc compartit que poden fer: localitzar el seu pare.
Preguntat sobre la tria del nom “Cristófol”, Puntí va explicar que el va preferir perquè era un nom molt semblant en diverses llengües, per la referència a la figura de Cristófol Colom (l’ànima viatgera) i també pel patronatge de Sant Cristófol (el portador de Crist) en el ram dels vehicles de transport i xofers en general.
Sobre el procés de creació de l’obra, Jordi Puntí ens va assegurar que havia trigat set anys a enllestir-la, i que durant els primers tres o quatre anys no sabia pas com l’acabaria. La primera història del llibre, va dir-nos, va ser la de l’aeroport del Prat sota el títol de “La maleta perduda”, i basada en la pèrdua d’una maleta en una mudança real. Puntí va voler que la pregunta principal —on és el pare?— que es fan els Cristófols fos també la gran pregunta del lector, la incertesa que mantingués la tensió del text fins al final.
Puntí també va valorar molt positivament la reacció que l’obra ha suscitat entre el ram dels camioners i ens va assegurar que l’havien informat que havien vist un camioner en una àrea de servei llegint el seu llibre. També va ser entrevistat per una revista especialitzada del ram com és “Truck”. El mateix Puntí ens va confessar que sol entrar en fòrums de camioners a Internet amb el “nickname” de Petroli.
Un dels retrets que van fer-se a “Maletes perdudes” va ser la seva llargada potser excessiva i un lector va opinar que tal vegada amb cent pàgines menys l’obra seria una novel·la perfecta. Jordi Puntí va comentar que ja havia hagut de sacrificar seixanta pàgines de la seva obra i que li havia sabut molt de greu, i d’altra banda també havia rebut opinions que li demanaven que personatges com Tembleque o el trio de l’aeroport, Sayago, Leiva i Porras, potser demanaven més extensió; va concloure dient que escurçar sempre és la part més dolorosa per a un escriptor. Puntí també va reconèixer que potser al llarg de l’obra hi ha èpoques (va concretar de 1972 a 1975) que potser estan poc explicades en comparació a d’altres.
Demanat sobre la coberta del llibre, Jordi Puntí ens va dir que la primera proposta de l’editorial (la imatge d’un camió) no li va agradar i que llavors va iniciar la recerca d’una foto que expressés moviment, i finalment es va decidir per les quatre fotografies d’un personatge anònim fetes en un fotomaton. Puntí va voler que aquell home representés Gabriel i la seva incapacitat d’estar-se quiet en un lloc.
Del Grup també va sorgir la constatació de les coincidències entre l’obra de Puntí i “L’home de les maletes” de Ramon Solsona, que van més enllà del títol. Puntí va reconèixer haver patit quan va llegir l’obra de Solsona, ja que aquest fet mai no és agradable i pot portar sempre a elucubracions incòmodes. L’obra de Puntí és anterior a la de Solsona, però això tampoc no vol dir que una pugui estar influïda per l’altra. L’element casual és el més lògic i plausible.
Sobre l’antefinal de l’obra (la timba de Gabriel al bar La Carambola) es va dir que tenia tints de comèdia negra i que potser mostrava un to inferior a la resta del text. Puntí va assentir que aquest episodi tenia traces de vodevil i, preguntat sobre la localització del bar, va dir que no existeix en el lloc concret que s’assenyala. També va comentar que un lector del llibre havia contactat amb ell per dir-li que justament vivia en el pis del carrer Nàpols on té el seu refugi Gabriel durant els darrers anys.
La documentació dels capítols de l’aeroport del Prat va ser aconseguida, ens va dir Puntí, de diferents llibres, de La Vanguardia i d’una bona dosi d’inspiració i improvisació pròpies. Davant d’això, una membre del Grup que treballa justament a l’aeroport barceloní va certificar que Jordi Puntí l’havia encertada en la majoria de circumstàncies.
Quan al gran esforç de documentació europea, Puntí va confessar que Internet havia estat, principalment, la seva gran font d’informació, fet que confirma un cop més les bondats de la xarxa de xarxes de cara a la creació literària.
I finalment, davant la gran pregunta que el Grup va fer-li reiteradament —com havia trobat tantíssimes idees diferents—, Jordi Puntí ens va dir que ell es considera un autor a la recerca d’històries, que buscar històries ha de ser la feina principal d’un escriptor, i que un cop redactades, l’autor ha de reescriure molt, llençar molt i no quedar mai completament convençut.
Com a exemples curiosos de com aconseguia històries, Puntí va dir-nos que les narracions eròtiques que escriuen Gabriel i Bundó a l’orfenat és un tret autobiogràfic, i que la idea de la botiga de perruques de la Ronda la va tenir a Nova York, quan va anar a tallar-se els cabells en una barberia que sortia a la sèrie “Los Soprano” en la qual el barber era calb…
Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat i, molt especialment, a Jordi Puntí per la seva gran amabilitat i deferència, a qui ja considerem un més del Grup.
Us esperem a la nostra pròxima cita:
• Moon River, de Vicenç Villatoro, Columna, 2011, 184 pg.
(Dilluns, 20 de febrer de 2012, a les 7 de la tarda)

Despeses anuals de la “Casa Real” espanyola

Total despeses anuals de la “Casa Real”: 561.654.350 euros

DETALL

1.- Assignació directa en els Pressupostos de l’Estat: 8.434.280 €

2.- Ministeri de la Presidencia

2a.- Recolzament a la gestió administrativa de la “Jefatura del Estado”
Despeses de personal (135 funcionaris y eventuals): 6.203.070 €

2b.- Serveis a la Corona y actes de l’Estat
Recepcions, audiències, sopars de gala, visites.
Oficial 2011: 10.015.400€ – Mitjana dels 5 darrers anys: 15.500.000 €

2c.- Sosteniment del “Patrimonio Nacional”. Manteniment i
conservació de Palaus i Jardins afectats a l’us de la família reial: 34.217.000 €

2d.- Manteniment d’altres bens en usdefruit per la família reial:
iots, cotxes, finques d’esbarjo… Estimat 5 darrers anys:  41.000.000 €

3.- Ministeri de Defensa

3a.- Regiment de la “Guardia Real”. Personal, Logística,
Caserna, Armament… – Mitjana 5 darrers anys:  80.000.000 €

3b.- “Cuarto Militar” – Mitjana 5 darrers anys: 45.000.000 €

3c.- 45 Grup de “Fuerzas Aéreas” (Transport VIP,s)
Mitjana d’hores de vol 5 darrers anys: 3.500.
Percentatge Casa reial: 70%
Adquisició de material de vol, manteniment, personal, casernes,
logística, viatges… – Mitjana 10 darrers anys: 110.800.000 €

3d.- Despeses de seguretat i desplegament en esdeveniment
on intervé el cap de l’Estat: desfilades, maniobres específiques,
visites – Mitjana 8 darrers anys (només la boda reial de 2004
va costar a l’exèrcit 20 milions d’euros): 56.000.000 €

4.- Ministeri del Interior

4a.- Seguretat Casa Reial y entorn

Seguretat a càrrec de la Guardia “Civil”
Seguretat activa i passiva (contravigilància) a palaus, persones,
esdeveniments… – Mitjana 8 darrers anys (només la boda reial va
costar a la guàrdia civil 18 milions d’euros): 42.500.000 €

Seguretat a càrrec de la Policia “Nacional”
Seguretat activa, passiva, contravigilàncies, tancament d’espais
sensibles, esdeveniments… – Mitjana 8 darrers anys (només la
boda reial de 2004 va suposar a la DGP, amb 15.000 efectius
desplegats, 22 milions d’euros): 46.000.000 €

5.- Ministeri d’Hisenda

5a.- Parc Mòbil de l’estat. Manteniment, carburant, revisions,
personal, logística… d’un parc estimat en 300 vehicles adscrits
a la casa reial: 28.000.000 €

6.- Ministeri d’Afers Exteriors

6a.- Viatges oficials pressupostats
Mitjana reial darrers 8 anys (20 viatges): 10.000.000 €

7.- Altres ministeris

7a.- Despeses de personal dels 372 treballadors directes de la
“Casa Real”: 22.500.000 €

7b.- Despeses reservades de l’Estat
La “Casa Real” espanyola ha carregat a fonts reservats de
Presidència, Defensa, Interior i CESID, al llarg dels darrers vint
anys, pagaments (viatges no oficials, regals, trobades particulars
del rei…etc) en una quantitat mitjana total estimada de: 15.500.000 €

I PERQUÈ NO ANDORRANS?

Està més que demostrat, al contrari dels que deia Francesc Pujols, que el fet de ser catalans no ens surt a compte. No només és mentida que ho tinguem tot pagat, sinó que sóm els que paguem més i per tot: impostos, taxes, peatges, etc.
Ja sabem, d’altra banda, que amb la independència aquest problema no existiria, que un cop superada la complicada etapa inicial, podríem esdevenir una de les economies més pròsperes d’Europa. Això està demostrat pels experts i és el motiu que cada cop hi hagi entre nosaltres més independentistes circumstancials, que només ho són per la butxaca, no pas pel cor.
Amb un personal així potser es podria guanyar un referendum, però molt difícilment s’assoliria el nivell de patriotisme i de cohesió que permetés la formació, sense tensions internes, de l’estat propi. I molt menys si, des de la Catalunya estricta, no volem deixar abandonats a la seva sort, espanyola o francesa, els nostres germans de la resta dels Països Catalans.
Una possible fórmula per tal d’evitar aquests problemes podria passar per relativitzar alguns símbols que ara per ara ens poden semblar sagrats, com són el nom i la bandera de la nació, i demanar directament la integració a l’estat d’Andorra.
Hi veig molts avantatges i pocs inconvenients.
Entre els primers, que es podria fer a títol individual o col·lectiu, amb la qual cosa s’hi podrien afegir persones, pobles, ciutats o comarques, en cas que un país sencer no fos possible. Ens estalviaríem tot l’enrenou internacional que comporta sempre la constitució d’un nou estat. Amb la voluntat de sortir d’Espanya o França demostrariem al món el nostre malestar amb aquests estats opressors. Convertiríem Andorra en un país de dimensions normals i, un cop a dins, només caldria negociar el seu nou estatus polític. Incorporaríem a una economia basada només en el comerç i els serveis, una indústria activa i dinàmica que només necessita que la deixin fer i li proporcionin bones infraestructures per esdevenir capdavantera.
Entre les possibles dificultats hi hauria l’oposició de molts andorrans que ja els està bé la situació actual. També, lògicament, l’oposició d’Espanya i França a perdre part dels seus residents i territoris. Però davant la perspectiva d’un estat català independent avalat internacionalment, crec que preferirien aquesta solució, amb l’esperança de seguir controlant un estat andorrà ampliat.
Si aquesta proposta ha de servir per facilitar el procés, a mi no em faria res.

DE IÑAKI A IÑAKI (La dreta basca carrega fort)

Per Internet circula aquests dies un escrit amb aquest títol obra de l’antic diputat basc Iñaki Anasagasti, que encapçalà molts anys el grup parlamentari del PNB al parlament espanyol. Parla d’Iñaki Urdangarin, però aprofita per carregar amb contundència contra la monarquia espanyola i els seus avaladors polítics, especialment PSOE i PP. Tot i estar escrit en espanyol i no coincidir al cent per cent amb el què diu, crec que val la pena de llegir-ho. Aquí ho teniu:

De Iñaki a Iñaki.

Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona, el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos les deseamos fueran felices y comieran perdices…


…A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y registrado como Iñaki, Luis María Ansón la tenía emprendida contra este nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano, al que acaban de bautizar como “talón-mano”. Con éste antecedente la pregunta que uno se hace es como un chaval bienparecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para dinamitar desde dentro la Institución?. No parece. ¿Una incursión en los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor?.

Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra. Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece a efectos sucesorios. Para nada más. Toda esa ridícula parafernalia de reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones, presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En ella solo habla del rey. De nadie más. De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad que se le atribuía a sus negocios “pues detrás está la Casa Real”, no es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre todo de la falta de control político hacia una Institución a la que el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la ejemplaridad.¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón? ¡Vamos hombre!. Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak. Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad, su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra “para sacar a España del rincón de la historia”.
Se armó la de Dios es Cristo. Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas. Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso. Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así. El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA. Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo de su historia. ¿Y en ­casa?. “Cosas de Iñaki”. Pero a la gente le gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder. Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos está ahí porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus gastos. Y estas evidencias no pueden ser “cosas de Iñaki” sino de algo tan simple como la salud democrática de un país. Yo no soy el Peñafiel vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias, sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno y a ser posible, a la Jefatura de un estado que permite se viva en la corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud. Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato. A raíz de toda ésta tormenta, la editorial “La Esfera de los Libros” me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este campo. Y lo hice y titulé “Una monarquía protegida por la censura”. En ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la página 101 a 104 en el capítulo “La Familia sí recibe”. Pero a mí no me recibieron. Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y ésta negó su  publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos. Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el yerno?. Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito tipificado en el Código penal. Pero el rey es “irresponsable”. Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos, comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil esposa cayeron en el pozo hasta el punto que in­cluso metieron a sus hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y la bobaliconería de la Villa y Corte. Y eso, es para mí, lo que ha pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo, seguramente responderían: “Cosas de Iñaki”. Pero de Iñaki Urdangarin, Duque de Palma. La pregunta es. ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y delas Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo de lucro?. Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la Infanta. Lo malo es que quien creó el microclima para que esto sucediera seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es esta monarquía heredera de un dictador.

Iñaki Anasagasti

PLORS DESCONSOLATS I HISTÈRICS A COREA DEL NORD

Aquests darrers dies he intentat buscar una explicació per als plors desconsolats, fins i tot histèrics, dels nord-coreans davant la mort del seu dictador Kim Jong-il.

D’entrada pot semblar com si aquella gent no hi fos tota, que els faltés un bull. La primera pregunta, per tant, seria si és possible que tot un poble estigui malalt del cervell. Això suposant que tot plegat sigui una demostració de dolor autèntic, perquè també podria ser que s’hagin comportat com creuen que ho han de fer en aquestes circumstàncies.

Segons ha dit un psicòleg que coneix Corea del Nord, “Es trata d’una barreja de por i aprensió envers el futur, una mica d’histèria col·lectiva i -possiblement- també de dolor veritable. Es molt difícil conèixer la realitat. Crec que, de fer, mai no la coneixerem del tot. Existeixen enormes barreres culturals i, a més a més, cal recordar que es tracta de un règim on tot allò que no està prohibit és obligatori. És molt difícil de saber quin és l’estat d’ànim real dels ciutadans”.

En una conversa a Facebook, diu l’Albert Salvador que quan es posa en marxa l’instint de supervivència, el cervell s’apaga, perquè és molt intel·ligent. En cas contrari, com faríem moltes de les coses que fem i que semblen absurdes?. Jordi Fernando, en canvi, discrepa d’això i no és tan optimista. Creu que hi ha un factor de “borregada” molt gran, tot recordant les llarguíssimes cues i els plors desconsolats dels que desfilaven davant el fèretre de Franco. Conclou que les dictadures assequen el cervell. Jordi de Manuel diu que també hi ha pensat força. Que si un neix i és educat sense cap altra referència externa; sense saber què és la llibertat ni res que se li assembli… i això dura més d’una generació, amb grans fotografies del “Déu”, desfilades, adoctrinament a l’escola i a casa, apologia constant… El més normal és estar alienat. Creu que ell també ploraria. Montserrat Sanchez creu que hi ha una combinació de diferents coses: ignorància, repressió i por a cometre algun error, com el de no plorar prou. Tampoc cal oblidar que moltes d’aquestes persones ploren “davant de les càmeres o en públic”. Diu que quan només es coneix l’horror i no es veuen alternatives, la por, especialment la col·lectiva, és una reacció previsible. A Jordi Valls li sembla que les reaccions humanes són contradictòries, que pot passar que en un funeral algú tingui un atac de riure nerviós, o que en una celebració alegre plori desconsoladament. En el cas de la mort d’aquest dictador que és el Gran Germà nord-coreà, li sembla que s’hi barregen molts sentiments i la gent esclata per on pot. Vaja, que per un cop que els deixen expressar les emocions ho aprofiten al màxim. Una societat que no té dret ni a plorar ni a riure, quan li donen una via d’escapament doncs l’aprofita, però li agradaria poder llegir la ment de les persones que ploraven, hi hauria moltes sorpreses…
 
En qualsevol cas, no sembla que l’explicació es trobi tant en la psicologia, la sociologia o la psiquiatria com en el coneixement de les dictadures i la por de molta gent al que pot succeir a partir d’ara. També, naturalment, a la por al que li pot succeir a un mateix si no fa veure que plora. Curiosament, i segons TV3, els que semblava que ploraven més bé eren els actors del teatre nacional. Sembla que havien de demostrar la seva professionalitat.

Totes aquestes escenes han recordat el dol que va seguir a la mort del pare de Kim Jong-il, Kim Il-sung, l’any 1994. Aleshores la tristor va ser encara més escandalosa que ara. No només es tractava del fundador de l’Estat i de la dinastia, sinó que el nivell de vida era millor que l’actual. Aleshores la població va acabar competint per veure qui podia plorar més fort. El futur de molts depenia de la seva capacitat de plorar. Com més i millor ho feien més carrera podrien fer al Partit dels Treballadors.
Sigui com sigui, és evident que als nord-coreans la mort del seu líder els ha de plantejar molts interrogants al voltant de la seva identitat, seguretat i capacitat de sobreviure. I de la mateixa manera que no podem saber quins són els veritables sentiments del poble nord-coreà, també desconeixem les lluites pel poder que hi deu haver ara mateix entre les èlits dirigents. Unes èlits molt ben alimentades, per cert, a diferència de la majoria del poble…

El fet que una dictadura es perpetui en forma de dinastia no ha de resultar-nos estrany, als súbdits de l’Estat espanyol. Això és exactament el mateix que va intentar fer el dictador Franco quan va casar la seva néta amb un Borbó, després d’haver-ho intentat abans amb la seva filla.

Ah! I respecte de Corea del Nord, no oblidem que tenen la bomba atòmica i un immens arsenal de míssils nuclears que no es cansen d’ensenyar.

Per terres de l’Anoia

Aquest diumenge, amb la colla d’Amics dels GR hem fet una excursió des de la Pobla de Claramunt als Mollons i al castell de Castellolí, amb tornada a la Pobla.
El dia era fred però esplèndid, amb bon sol i unes vistes magnífiques. La ruta és un petit tresor d’aquesta comarca industrial i humanitzada.
La primera part del recorregut tenia fins i tot cingleres escarpades que hem hagut de superar no sense certes dificultats per part d’alguns companys i companyes. Ha estat una pujada feixuga però entretinguda.
Al punt més alt d’aquesta zona dels Mollons oneja al vent una magnífica bandera estel·lada.
La resta del camí fins el castell de Castellolí ha estat ja més planer, però igualment força variat, amb terres de conreu alternant amb boscos de pins, brucs, ginebrons, farigola i romaní, que ens han acompanyat durant la passejada.
El castell, en ruïnes, és del segle X i conserva restes de les torres, la cisterna i la presó.
La davallada fins al poble, on hem dinat, l’hem fet seguint les indicacions vermelles i blanques de GR.
 

Tothom parla de la cagada de Google Maps, però és pitjor la de Google Earth

Calle del Alcalde Segismundo (fins ara, Carrer de l’Alcalde Segimon)

Reus. El carrer de l’Alcalde Segimon, dedicat a Josep M. Segimon Rodés (Reus, 1858-1926), surt del de la Muralla, passa per darrere de l’Institut Gabriel Ferrater i arriba a la plaça Antoni Gaudí, als xalets Quintana. Poca cosa es pot dir d’aquest alcalde. Era molt religiós i conservador. Accedí a l’alcaldia el 1925 en plena Dictadura del General Primo de Rivera i va morir exercint el càrrec mesos després.
(del llibre ‘Homes i dones pels carrers de Reus’, d’Enric Tricaz.)

I cagades com aquesta, a milers…

A Google Maps la majoria de carrers són ara en bilingüe, català i castellà. Però a Google Earth només són en castellà. Els pocs que queden en català sembla que és perquè encara no han tingut temps de canviar-los.

Si és una broma de Google, resulta una mica pesada. Si és un sabotatge a Google, déu ni do la feinada dels sabotejadors!. Si és un atac de Google a Catalunya i al català, els està sortint el tret per la culata.

En fi, potser l’únic que estaria d’acord amb el canvi seria l’Alcalde Segimon, tenint en compte la seva biografia.

INDEPENDÈNCIA EL 2014… ENCARA QUE NO HO SEMBLI

Cada cop veig més factible que l’any 2014 sigui el de la independència de Catalunya. I no només perquè s’estiguin creant darrerament plataformes de tota mena amb aquest objectiu concret. Això no seria més que una altra de les ocasions en que els independentistes hem fet volar coloms, si no fos per tot un seguit de signes externs.
Un d’ells, potser el més significatiu, és l’increment de l’autoodi per part d’aquells catalans que se senten sobre tot espanyols, tan si ho confessen obertment com si no. M’explicarè:
En paraules de mossèn Armengou, desnacionalitzar-se voluntariament és signe de degeneració i impotència. I aquestes dues característiques les podem observar cada cop més sovint en els malalts d’autoodi. La síndrome d’Estocolm que pateixen, el seu enamorament d’un botxí en hores baixes, els està portant a un carreró sense sortida: intenten justificar-se incrementant la seva agresivitat alhora que el seu públic potencial es va limitant als que son com ells. Perquè cada cop són menys els catalans conscients que perden els temps flagelant-se tot llegint o escoltant el que diuen aquests individus a la premsa o a les tertúlies.
Un altre signe del que s’acosta és justament l’evolució de la premsa espanyolista a Catalunya. Com faria qualsevol empresa privada que vol continuar tenint beneficis, s’està resituant per tal que els nous temps no l’agafin amb el pas canviat. Edició en català, contractació d’opinadors afins a l’independentisme… Gestos oportunistes, d’acord, però significatius.
El tercer signe és la convicció, cada cop més estesa a Espanya, que els catalans no som com ells, és a dir, que no sóm espanyols. D’això a trobar lògic que ens separem només hi ha un pas, i molts ja l’han donat.
Quart signe: la crisi econòmica que ha posat al descobert amb tota la cruesa el maltracte fiscal que patim per part de l’estat espanyol. El previsible fracàs del pacte fiscal que propugna CiU per aquesta legislatura (per cert: “pacte” sobre què? Perquè no em consta que s’hagi concretat res sobre el què pactar) ha de deixar la coalició nacionalista despullada i en evidència davant del poble català. Aquest serà el moment del relleu en el lideratge del procés.
I el cinquè i definitiu signe és el fet que a l’estat espanyol ara governarà la dreta. PSOE i PP són la mateixa cosa vistos des de Catalunya: nacionalistes espanyols. Però l’esquerra ho ha d’estar demostrant sempre, mentre que a la dreta ja se li suposa i no cal que ho demostri. Per tant, serà més fàcil negociar-hi. És clar que això no seria possible en un altre context polític, com ara el d’una dictadura, però la realitat és que avui dia la dependència europea i internacional en general son favorables als nostres interessos. Un fet consumat i estrictament democràtic com serà la proclamació d’independència per part del Parlament de Catalunya haurà de ser tingut en compte i assumit amb normalitat. Altra cosa seria contradictori amb tota la política internacional de les darreres dècades.
I a més a més, es pot donar el cas curiós i emblemàtic que, si el basc Iñaki Urdangarin completa la maniobra de desprestigi de la casa reial espanyola i el rei actual abdica en favor del seu fill, les llibertats nacionals que vàrem perdre durant el regnat de Felip V les recuperaríem tres-cents anys després, a l’inici del regnat de Felip VI.