L’ESTAFA DEL SEGLE (2 de 3)
EL CONTEXT DE LA NOVEL·LA
El període que va de 1868 a 1874 és conegut a Catalunya i a l’estat espanyol com el Sexenni Democràtic. Foren sis anys de canvis traumàtics que ho remogueren tot. Va començar amb un cop d’estat militar que va provocar l’enderrocament de la monarquia, seguit d’una revolució democràtica, diversos pronunciaments militars i cantonals, una guerra carlina i la proclamació de la primera república, després de l’assassinat del general Prim quan intentava imposar una monarquia democràtica. Es va acabar amb un nou cop d’estat militar de signe contrari a l’anterior, que va comportar la restauració de la monarquia borbònica.
(Aquesta restauració, vigent l’any de la novel·la, seria comparable a la que es va produir després de la mort del dictador Franco. Conservadors i liberals, el PP i PSOE de l’època, compartien per torns el poder, un poder al servei de l’alta burgesia a les regions més industrialitzades, bàsicament Catalunya i Euskadi, i al servei de l’aristocràcia i el latifundisme a la resta de l’estat).
El 1880 la ciutat de Barcelona es trobava en plena expansió. S’estava completant l’enderrocament de la muralla de mar, l’últim tram de muralla que quedava en peu. Amb aquest enderrocament, el port podrà expandir-se i s’afavoriria el comerç marítim, però també s’anà convertint en un catau de delinqüència i font de conflictes.
Més enllà de les Rondes per on hi havia hagut les antigues muralles, començaven els carrers del nou Eixample de la ciutat, la majoria encara sense cases o amb edificacions disperses. On s’havia edificat més era per les zones pròximes al passeig de Gràcia, però el ferm de molts carrers era encara terrós i en unes condicions lamentables, amb sots que dificultaven la circulació de carruatges i persones. I amb algunes passeres de llambordes per a quan plovia i el terra es tornava fangós.
Als extrems del nou Eixample hi havia els pobles independents dels voltants: la vila de Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants, les Corts… (Encara faltaven anys perquè s’integressin com a barris de Barcelona)
A la Ciutat Vella, la que fins feia poques dècades havia estat encerclada per la muralla, molts carrers eren estrets, humits i sovint pudents, per les males condicions higièniques. Aquí i als Ravals hi havia encara la majoria de fàbriques, algunes de les quals ho empudegaven tot. Això afavoria la proliferació d’epidèmies. I, davant d’aquesta realitat, començava a sorgir entre la classe mèdica i altres persones amb formació un important moviment higienista. Aquest mateix any es creava a Barcelona la Sociedad Española de Higiene.
La burgesia barcelonina s’estava endinsant en l’anomenada febre de l’or (que tan bé va retratar Narcís Oller en la seva novel·la del mateix títol) Aquesta febre era bàsicament d’especulació borsària, que podia donar origen a grans fortunes o, en cas contrari, a perdre-ho tot.
Els industrials es vantaven de la creació de riquesa, de pagar generosos salaris, d’obrir portes i finestres per donar entrada al progrés. Però la realitat era que els diners es multiplicaven entre qui ja els tenia. Els salaris que rebien els obrers de les fàbriques, la construcció i les obres públiques, en la majoria dels casos amb prou feines donava per viure. I el tracte que rebien per part de molts amos era humiliant i degradant. L’emigració del camp a la ciutat, incrementada per l’expansió de la fil·loxera que afectava les vinyes, feia que proliferessin els obrers sense feina, cosa aprofitada per molts empresaris per endurir les condicions de treball. Les conseqüències del progrés eren beneficioses per a la burgesia, però les masses del nou proletariat no podien sortir en la misèria.
Famílies amuntegades en habitatges humits i insalubres, mala alimentació, analfabetisme, epidèmies, mortalitat infantil elevada… Realitats de la cara fosca del procés d’industrialització de Barcelona que va canviant l’ordenament social i els processos productius, afavorint la consolidació del sistema capitalista i la seva lògica d’abusos sobre els més desfavorits.
Un dels casos més extrems d’aquests abusos (que apareix a la novel·la) és el de la casa-fàbrica tèxtil propietat dels senyors Morell i Murillo del carrer Reina Amàlia, al Raval, coneguda com el Vapor d’en Saldes. La revolta dels obrers i les obreres d’aquella fàbrica va sacsejar la ciutat de Barcelona el 21 de maig de 1880. S’havien revoltat farts dels abusos, enganys i males pràctiques per part dels amos. Poc abans, després d’una protesta pels baixos sous i les males condicions de treball, havien estat acomiadats i substituïts per esquirols. Els revoltats, les dones al davant, intentaren cremar la fàbrica. I foren brutalment reprimits per la policia i l’exèrcit.
Dos anys després, concretament el 26 de juny de 1882, aquesta fàbrica quedaria destruïda en explotar una caldera de vapor. El resultat, vint obrers morts, entre ells alguns nens i nenes i un centenar de ferits.
La caldera era vella i els senyors Morell i Murillo la feien treballar al doble de la seva potència nominal.
