SALVADOR BALCELLS

XAVIER CALLÍS

Quan tenia uns cinquanta anys, cap finals de la dècada dels setanta del segle XX, ja era considerat una patum. Encara no havia publicat cap llibre i la popularitat li venia d’algunes actuacions cridaneres en favor de les llibertats, només iniciar-se la transició postfranquista. També se’l coneixia per haver estat un dels promotors de l’Enciclopèdia dels Països Catalans. Una persona com ell hauria estat un bon fitxatge per a qualsevol partit, però en aquest cas es pot dir que va ser ell qui va fitxà un partit.

La cosa anà de la següent manera: s’acostaven unes eleccions generals anticipades que havien agafat tothom una mica de trascantó. D’una banda si havia de participar si no es volia quedar despenjat del procés polític i exposat a la marginalitat. De l’altra, encara era vigent la dialèctica reforma-ruptura i un sector gens menyspreable de la militància independentista no volia saber res d’aquelles eleccions, car considerava que només servirien per legitimar l’estat opressor i integrar-se a la reforma.

Així era com estaven les coses quan arribà la proposta de Xavier Callís i el seu grup d’independents. Es tractava de configurar una candidatura unitària d’esquerres i d’alliberament nacional que integrés en el seu si les diverses sensibilitats independentistes i progressistes. L’única condició era que Callís havia d’anar de cap de llista.

D’entrada va sorprendre la facilitat amb que el partit es posà d’acord a acceptar la proposta. Però un cop passades les eleccions es van veure els motius. El sector contrari a participar preveia, i potser desitjava, un fracàs que els donaria la raó. I, efectivament, els resultats foren molt pobres. Les candidatures, arreu de Catalunya, van obtenir pocs vots, menys fins i tot dels que obtindria el partit anant tot sol en una contesa posterior. Ningú no s’ho explicava i menys que ningú Xavier Callís.

Al si del partit ha va haver unes setmanes difícils, amb retrets i acusacions mútues que acabarien amb la fugida d’alguns companys, els més aferrissats defensors de la participació i del lideratge d’en Callís. Volien donar continuïtat al projecte tot convertint la candidatura en una organització estable, dins de la qual s’haurien de dissoldre els grups integrants. Tal proposta fou rebutjada per la majoria de militants i els seus promotors se n’anaren sense fer gaire soroll. L’invent els aguantà un any escàs, fins que Xavier Callís va agafar una depressió que el va tenir allunyat de la vida pública una temporada.

Posteriorment es va saber que havia anat al Nepal a meditar, d’on va tornar pocs anys després convertit en una mena d’anacoreta, molt prim i amb una barba d’allò més llarga, que ja no es va treure mai.

Des d’aleshores s’ha dedicat a escriure i a fer conferències amb la sana intenció de fondre les cultures occidental i oriental. També s’ha convertit en un gran practicant del muntanyisme. Cada any participa de manera destacada en l’Aplec Excursionista dels Països Catalans.

No se li coneixien públicament afers de sexe, però resultava evident que era un home ben normal, amb les seves febleses i apetències. Quan van obrir a Barcelona els primers cinemes “essa” i posteriorment “ix”, abans de la generalització dels vídeos domèstics, en Callís era conegut com un habitual d’aquelles sales. És possible que després de l’experiència nepal·lí tot això hagués passat a la història, però sembla força versemblant el rumor que tenia alguns fills, ja crescudets, repartits ací i allà.

Va morir fa uns deu anys i el seu enterrament fou sonat, per la quantitat de gent que va anar-hi i perquè havia deixat instruccions precises de com volia que fos la cerimònia.