SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 4) Baldiri Batet

BALDIRI BATET

Baldiri Batet feia de llibreter a Vilafranca del Penedès, fins que un monopoli de llibreries sense cap altra vocació que no fos la de fer negoci, li va comprar la botiga i el va fer fora, malgrat la promesa de deixar-lo continuar com a encarregat. És probable que de totes maneres hagués hagut de tancar, perquè feia temps que hi perdia diners, però va ser molt lletja la jugada que li van fer. Sobretot si tenim en compte que la llibreria d’en Batet havia estat, durant anys, en dels focus principals d’activitats cíviques i culturals de la seva ciutat.

Tot i ser militant independentista, ell afirmava sempre que la llibreria estava al servei de tothom que fos demòcrata i antifeixista. Hi organitzava conferències, tertúlies i exposicions, s’hi muntaven festes populars… Molts dels dirigents polítics i veïnals vilafranquins, dels diversos partits, havien començat les seves activitats públiques al voltant de la llibreria.

La seva militància política va començar a casa d’en Frederic Castells, on va coincidir amb d’altres companys en xerrades clandestines de formació de nous militants, a principis dels anys setanta, quan feia poc que havia obert la llibreria. Explicava amb satisfacció que s’havia proposat tenir-hi només llibres en català. Si ara això resulta difícil, aleshores encara ho era més. Molt aviat va haver de fer les primeres concessions i, tot i així, la botiga sempre fou un negoci ruïnós. Clar que també influïa el caràcter d’en Baldiri, poc agressiu i escassament dotat com a venedor. Li havien robat molts llibres i tampoc no sabia dir que no quan algú li demanava descompte. Si a això s’hi afegeix que la comptabilitat no era precisament el seu fort i que es passava el dia llegint, parlant de les seves lectures i organitzant activitats no lucratives, heus aquí el retrat perfecte del millor llibreter i del pitjor botiguer.

Quan va quedar-se sense feina va passar una temporada dedicat al seu partit de sempre, organitzant els arxius de la seu de Barcelona i controlant la distribució de les publicacions. Solter, havia viscut amb la seva mare fins la mort sobtada d’aquesta. Aleshores va patir el que podia semblar una crisi, en perdre quasi de cop, als quaranta cinc anys, el treball de la seva vida i la persona que sempre havia tingut cura d’ell. Fos com fos, allò representà un canvi radical en molts altres aspectes, talment com si s’hagués deslliurat de quelcom que l’oprimia. La transformació fou fins i tot física. Sempre havia estat un home gros i en poc temps s’aprimà de forma ostensible. No se li havia conegut cap relació afectiva i a partir d’aleshores no va tenir aturador. S’ha casat dues vegades i, malgrat això, sempre ha tingut embolics per qüestions de faldilles. Però en cap d’ells la sang no ha arribat al riu.

Professionalment se’n va sortir força bé. Després d’intentar diversos treballs en empreses editores va donar un tomb espectacular a tot el que havia fet fins al moment aconseguint, no se sap com, ser contractat com a crític de cinema a les emissores de la Generalitat.

No ho feia pas malament, tot i que les seves crítiques no eren cap cosa de l’altre món. Però quan parlava tenia gràcia i queia bé a la gent. Davant la sorpresa de molts companys de militància per aquesta activitat, els explicava que sempre havia estat un estudiós del cinema i que en l’època daurada de la llibreria era l’impulsor d’un cineclub local. Era tan discret, que ningú de fora de Vilafranca no en sabia res. I és que els anys setanta certes activitats es feien amb molta discreció per esquivar la censura o la repressió. I els cineclubs eren una bona excusa per reunir-se i parlar de tot.

Com molts altres, ell també va anar relaxant la seva militància política, sense donar-se formalment de baixa. Hi ha un aspecte de la seva trajectòria que per si sol hauria merescut el reconeixement de companys i companyes, però, en canvi, degut a la seva peculiar manera de ser, ha passat pràcticament desapercebut. Durant quaranta anys s’havia ocupat d’organitzar la parada de llibres i material del partit a les Rambles de Barcelona, el dia de Sant Jordi. La història d’aquesta parada anual constitueix un reflex de com han evolucionat les coses; els primers temps s’hi venien llibres de tota mena i estava camuflada sota el paraigües d’una entitat cultural. A partir de l’any setanta-set ja va poder lluir una gran pancarta amb les sigles del partit i posar a la venda llibres i material propi. I els darrers temps sembla la parada d’un llibreter de vell, només amb les obres editades en aquella època. En Baldiri, que s’acaba de jubilar, sempre ha insistit a donar-li continuïtat, convençut que tornaran els bons temps, tot i que els seus companys creuen que és més aviat per raons nostàlgiques, ja que la resta de l’any no se li veu el pèl.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.