SALVADOR BALCELLS

ÀNGEL GARCIA 
 

Cal dir d’entrada, quan ens referim a Àngel Garcia, que no es tracta d’una persona sinó de dues, pare i fill, que a més de dir-se igual també pensaven igual pel que feia a la política. Tots dos militaven activament a l’independentisme català, el gran des de feia molt de temps –fou un fervent seguidor de Joan Fuster– i el fill des que tenia us de raó, com aquell que diu.

L’Àngel pare era una persona encisadora, amb una alegria vital que no va aconseguir doblegar el seguit de desgràcies que s’abateren sobre la seva família. Vivia a Sedaví, a l’Horta sud, on els Garcia eren molt coneguts gràcies a l’activitat que exerceixen des de feia generacions: fusters ebenistes, especialistes en portes artístiques, amb clientela repartida per tot el país. És correcte dir que la exercien perquè l’Àngel fill no va voler seguir la tradició familiar. Va fer estudis universitaris i aconseguí una plaça de professor de matemàtiques. Actualment exerceix en un institut de Reus.

Hi havia un jove, l’Albert, nebot i cosí dels Garcia, que havia començat d’aprenent a la fusteria i semblava que li podria donar la continuïtat desitjada. Dissortadament, va perdre la vida fa molts anys en circumstàncies  tràgiques: mentre enganxava cartells en una paret anunciant un aplec nacionalista, un feixista que vivia a la casa li tirà, des d’una finestra, una teula al cap que el deixà mort a l’acte. L’impacte emocional d’aquell assassinat i el fet de veure que el taller s’acabava amb ell, foren la causa que Garcia pare sorprengués tothom, començant per la pròpia família, amb una decisió dràstica: traspassar el negoci i auto concedir-se la jubilació anticipada. 

Així fou com es pogué dedicar de ple al partit independentista on militava, un dels amors de la seva vida. Els anys següents, l’organització a les comarques del sud, especialment en els aspectes econòmic i logístic, es va veure clarament beneficiada d’aquella decisió. S’acabaren els patiments a l’hora de cobrar les quotes o de pagar factures, el material per a les parades estava garantit, als aplecs i trobades no hi mancava de res, de senyeres a megafonia, de traques a paella gegant…

L’Àngel va ser sempre un home extravertit i comunicatiu, amic dels amics, que no va amagar mai la seva militància radicalment catalanista, cosa que li hauria costat més d’un disgust si no fos perquè a Sedaví tothom l’apreciava molt i fins i tot els més contraris políticament el temien i el respectaven. 

D’ençà de la mort de seu nebot Albert, altres problemes, en aquest cas de salut, havien fet estralls entre la seva família, però ell no va perdre mai la presència d’ànim i sorprenia tothom amb la seva vitalitat i simpatia. 

Molts cops havia ofert casa seva per allotjar companys i amics del Principat, amb motiu de reunions, trobades, l’Aplec del Puig o els premis Octubre. En aquestes ocasions exhibia les seves arts culinàries, especialment la fideuà, que brodava.

A més de la cuina dominava el teatre, com actor afeccionat. Fou durant molts anys un dels impulsors de la secció teatral de la societat coral El Micalet, de València. Ell inicià també allí els coneguts sopars-tertúlia a base d’entrepans —el bar no donava per a més— que després altres van copiar amb resultat desigual. A aquells sopars hi assistia fins i tot gent vinguda expressament de la Safor i la Ribera, només perquè ho organitzava l’Àngel, sense ni tan sols saber el tema del dia.

Poc abans de morir se li va fer un homenatge per iniciativa de cercles propers a Acció Cultural del País Valencià. Fou una bona idea, perquè s’ho mereixia i perquè si el promotor hagués estat el seu partit de sempre, molts nacionalistes tous no s’hi haurien volgut adherir. Els d’Acció van recopilar totes les iniciatives cíviques i culturals en què Àngel Garcia havia tingut una actuació destacada des dels anys seixanta. Tingueren feina!.