SALVADOR BALCELLS

Un bon amic meu, en Francesc Xavier Torrents, acaba de guanyar el vintè premi de novel·la Valldaura-Memorial Pere Calders, que convoquen l’Ajuntament de Cerdanyola i la UAB. Ho ha fet amb una narració policíaca titulada ‘La memòria del cor’. És la seva primera novel·la!.
Es tracta d’una obra d’intriga que barreja amb encert i excel·lent documentació l’actualitat amb la guerra civil, l’exili, la segona guerra mundial i algunes conseqüències de tot plegat. Molt recomanable.
L’bra serà editada pel Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma i es presentarà el proper mes de novembre.
Aquí en teniu tres petits fragment, per anar fent boca:

—————-
La nit va ser moguda. Somnis i malsons s’alternaven en una bogeria d’imatges sense sentit en les quals el conseller, vestit de nazi, li preguntava al comissari Blasco si ja havia enviat al crematori aquell malparit d’en Gabriel Garcés, mentre la Conxita, boja d’alegria, balandrejava alegrement les seves tetes sota la mirada ansiosa dels soldats aliats, que havien traslladat la marxa triomfal dels carrers de París a la Via Laietana. Les cares d’aquests darrers adoptaven la fisonomia de persones conegudes i desfilaven davant dels seus ulls per retreure-li no haver fet res útil amb la seva vida, mentre que ells havien sacrificat les seves per un món millor. Es va despertar de matinada, amarat d’una suor freda, en el moment que un Paul Newman vestit amb uniforme de campanya i casc d’acer l’apuntava amb el seu fusell i el comminava a entregar-se als exèrcits vencedors. Li va costar situar-se de nou a la realitat, identificar la seva habitació i els seus objectes, de tan real com havia estat el somni. Tens i esgotat, va sortir a la terrassa per tal que l’aire fresc el fes tornar a sentir-se en el món dels vius. Un cop es va asserenar va tornar al llit i es va quedar plàcidament adormit quan el cel començava a clarejar més enllà de l’horitzó.

Era gairebé migdia quan es va despertar, descansat però amb el record ben viu de la nit que havia passat. Estava convençut que tot havia estat el resultat de la tensió acumulada a causa dels esdeveniments de les últimes hores. Va decidir no donar-li més importància perquè no es volia obsessionar amb una situació que ja havia escapat al seu control. Senzillament no podia fer altra cosa que esperar a veure què decidien fer amb ell.
———————–
 Un cop va fer un bon glop de la nova copa que en Gabriel li acabava de servir, en Cinto es va enfonsar a la seva butaca tant com va poder i va deixar caure les espatlles com si es volgués acomodar per emprendre un llarg viatge. Sostenia la copa de conyac amb les dues mans i se la mirava fixament, com si a l’interior del líquid de reflexos vermellosos hi pogués veure els esdeveniments de la seva vida en un immens guirigall on calia posar ordre.

—Què vols saber?

—Vull que m’ho expliqui tot. Com es van conèixer vostè i el meu oncle Isidre. Tot des del principi.

El principi —va començar a parlar en Cinto—. El principi van ser les «pavas». Els anomenàvem «pavas». No sé qui se’l devia inventar, aquest nom, ni perquè. Potser qui els va batejar així hi trobava alguna similitud amb els galls d’indi, però jo mai no la vaig saber veure. En realitat eren uns trimotors italians molt macos, els Savoia Marchetti SM 79, ja se sap el disseny italià. La pega, i el que els feia terriblement antipàtics, era que venien per bombardejar-nos.