PROCÉS ENVERINAT (12)
‘Es coneixien des que, feia molts anys, l’un i l’altre havien compartit caserna a Burjassot i havien conreat una bona amistat. De la mateixa edat que Espinosa però lleugerament més alt, ros i ben plantat, semblava força més jove. Abans de decidir fer el pas als Mossos, Emili ho havia parlat amb ell. I Català li havia recomanat que no s’ho pensés més. Tots dos eren valencianoparlants i sabien els problemes que això comportava en una casa caserna plena de gent procedent de diversos indrets de l’Espanya profunda, on la ignorància i el menyspreu per la diferència eren habituals. Català s’havia mantingut solter i ho suportava millor que Espinosa, que amb la dona tortosina i dues filles petites, es trobava contínuament amb conflictes per raons de llengua. Encara recordava un poema d’Antonio Machado que el seu amic li havia recitat, feia molts anys, i que començava així: “España miserable, ayer conquistadora, envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”. Vicente Català era un admirador dels poetes espanyols de la generació del noranta-vuit i del vint-i-set i no se n’estava de citar-ne versos sovint. Emili també sabia d’ell que pertanyia al sindicat clandestí de la Guàrdia Civil. I que sempre havia blasmat del fet que se’ls considerés un cos militar. Continuava solter i vivia en un àtic pròxim la Ciutat de les Arts i les Ciències, en un edifici de solera, deia ell.’