Des dels anys 80 del segle passat, a Catalunya hi ha hagut un consens polític i social amplíssim a l?hora de considerar el català la llengua primera (principal, de referència, en podríem dir) del sistema educatiu. I ara, més que mai, s?ha de recordar que és un model sorgit d?una decisió democràtica del nostre Parlament. D?entrada, l?Estatut d?Autonomia de Catalunya de 1979 havia establert el català com a llengua pròpia i oficial (en aquest segon cas conjuntament amb el castellà). Per aconseguir anivellar la situació de les dues llengües oficials, el 1983 s?aprovà la Llei de normalització lingüística, en la qual es tenia present que la situació de la llengua catalana, a tots els nivells, era clarament i indiscutible inferior al castellà (es parla concretament de situació precària, fent servir el terme que apareix al preàmbul de l?esmentada Llei). Per això, es va fer del català la llengua pròpia, primera podríem dir-ne, d?alguns àmbits públics: toponímia, administració pública de Catalunya, mitjans de comunicació de titularitat pública (catalana) i ensenyament no universitari. Cal recordar que la Llei va ser aprovada per 105 vots a favor i que només va haver-hi una abstenció. És a dir, es tractava d?una llei consensuada per tots els partits amb representació parlamentària (CiU, PSC, PSUC i UCD), tret del Partido Socialista de Andalucía, que després desapareixeria del panorama polític català.
Amb trenta anys d?experiència, per tant, aquest model ha aconseguit que la immensa majoria de la població que ha passat pel sistema educatiu hagi tingut el dret a conèixer les dues llengües oficials del país. És més, en aquest sentit també cal recordar, per exemple, informes com el publicat pel Ministerio d?Educación de l?Estat titulat La Evaluación General de Diagnóstico 2010 , en el qual es confirma que la competència lingüística en castellà de l?alumnat de Catalunya és a la mitjana de l?Estat i, fins i tot, per sobre de comunitats ?monolingües? com Canàries, Extremadura o Andalusia, o de comunitats ?bilingües? on el castellà té una presència més gran com a llengua vehicular (Balears, Galícia, Comunitat Valenciana).
Doncs bé, malgrat això, una de les constants de la l?anomena Llei Wert, la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa, és la insistència de l?augment de la presència de la llengua castellana al sistema educatiu (amb un redactat que, encara que no es digui, està pensat expressament per a Catalunya), que es basa, encara que tampoc no es digui, en la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional contra l?Estatut d?Autonomia, segons la qual el català no pot ser l?única llengua vehicular del sistema educatiu a Catalunya i que cal avançar en l?equiparació de la presència del català i del castellà com a llengües vehiculars.
És cert, però, que hi ha hagut canvis importants ?i positius per al català? des de les primeres versions de la Llei Wert a l?actual. Per exemple, el desembre de 2012 les assignatures quedaven dividides en troncals, específiques i d?especialitat. Les primeres eren un total de cinc i havien d’ocupar un mínim del 50% de l’horari, les segons eren un mínim de tres i un màxim de cinc i havien d’ocupar un màxim del 50% de l’horari. I, finalment, les d’especialitat, eren com a màxim una assignatura i una segona en el cas d’aquelles comunitats que tenien dues llengües oficials. Entre les troncals hi havia la llengua castellana i literatura, la primera llengua estrangera o les matemàtiques; entre les específiques hi havia educació física, música, tecnologia, educació plàstica o cultura, entre d’altres, i en la tercera categoria, les d’especialitat, és on quedava el català. Per tant, el català passava a ser la quarta llengua de l’ensenyament, per darrera del castellà i la primera i la segona llengua estrangeres. De fet, aquest canvi podia provocar que un alumne obtingués el títol de secundària o de batxillerat sense examinar-se de català en les noves proves que volia establir Wert per poder superar aquestes etapes educatives, ja que els alumnes s’havien d’examinar d’una de les assignatures d’especialitat i, per tant, podrien no escollir el català.
Per sort, en successius esborranys de la Llei aquests aspectes han desaparegut i el català (i les altres llengües oficials diferents del castellà) té la mateixa consideració que el castellà. Ara bé, s?han mantingut diversos punts en el redactat de la Llei que atempten directament a la situació del català en el sistema educatiu. Fixem-nos el que se?ns diu a la proposta de disposició addicional que fa referència a la llengua castellana, a les llengües cooficials i a les llengües que gaudeixen de protecció legal:
1. Las Administraciones educativas garantizarán el derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en castellano, lengua oficial del Estado, y en las demás lenguas cooficiales en sus respectivos territorios (fixeu-vos el que implica l?ús de la preposició en, és a dir, fer del castellà també llengua vehicular).
2. Al finalizar la educación básica, todos los alumnos deberán comprender y expresarse, de forma oral y por escrito, en la lengua castellana y, en su caso, en la lengua cooficial correspondiente (en aquest cas, és evident que els resultats demostren que això ja succeeix actualment a Catalunya).
3. Las Administraciones educativas adoptaran las medidas oportunas a fin de que la utilización en la enseñanza de la lengua castellana o de las lenguas cooficiales no sea fuente de discriminación en el ejercicio del derecho a la educación (suposem que interpreten que és discriminatori l?ensenyament en català?).
4. En las Comunidades Autónomas que posean, junto al castellano, otra lengua oficial de acuerdo con sus estatutos, las Administraciones educativas deberán garantizar el derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en ambas lenguas oficiales, programando su oferta educativa conforme a los siguientes criterios:
a) Tanto la asignatura Lengua Castellana y Literatura como la Lengua Cooficial y Literatura deberán impartirse en las lenguas correspondientes.
b) Las Administraciones educativas podrán diseñar e implantar sistemas en los que se garantice la impartición de asignaturas no lingüísticas integrando la lengua castellana y la lengua cooficial en cada uno de los ciclos y cursos de las etapas obligatorias, de manera que se procure el dominio de ambas lenguas oficiales por los alumnos, y sin perjuicio de la posibilidad de incluir lenguas extranjeras.
Las Administraciones educativas determinarán la proporción razonable de la lengua castellana y la lengua cooficial en estos sistemas, pudiendo hacerlo de forma heterogénea en su territorio, atendiendo a las circunstancias concurrentes.
c) Las Administraciones educativas podrán, asimismo, establecer sistemas en los que las asignaturas no lingüísticas se impartan exclusivamente en la lengua cooficial, siempre que exista oferta alternativa de enseñanza sostenida con fondos públicos en que se utilice la lengua castellana como lengua vehicular en una proporción razonable.
En estos casos, la Administración educativa deberá garantizar una oferta docente sostenida con fondos públicos en la que el castellano sea utilizado como lengua vehicular.
Los padres o tutores legales tendrán derecho a que sus hijos o pupilos reciban enseñanza en castellano, dentro del marco de la programación educativa. Si la programación anual de la Administración educativa no garantizase oferta docente razonable sostenida con fondos públicos en la que el castellano sea utilizado como lengua vehicular, el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, previa comprobación de esta situación, asumirá íntegramente, por cuenta de la Administración educativa correspondiente, los gastos efectivos de escolarización de estos alumnos en centros privados en los que exista dicha oferta con las condiciones y el procedimiento que se determine reglamentariamente, gastos que repercutirá a dicha Administración educativa.
Corresponderá al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte la comprobación del supuesto de hecho que determina el nacimiento de la obligación financiera, a través de un procedimiento iniciado a instancia del interesado, instruido por la Alta Inspección de Educación y en el que deberá darse audiencia a la Administración Educativa afectada. El Ministerio de Educación, Cultura y Deporte desarrollará reglamentariamente este procedimiento administrativo.
La obligación financiera del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte tendrá carácter excepcional y se extinguirá con la adopción por la Administración educativa competente de medidas adecuadas para garantizar los derechos lingüísticos individuales de los alumnos. A estos efectos, no se considerarán adecuadas las medidas que supongan la atención individualizada en castellano o la separación en grupos por razón de la lengua habitual.
(Fixeu-vos que, tot i reconèixer que les comunitats autònomes poden establir ?sistemes? en llocs concrets en què l?ensenyament es pugui fer únicament en català, , s?ha d?oferir, paral·lelament una oferta pública en què l?altra llengua oficial tingui una presència raonable (?) com a llengua vehicular, és a dir, per dir-ho d?alguna manera, l?obertura de línies educatives diferents, segons la llengua en què s?imparteixen les classes. Com que es garanteix l?ensenyament en castellà, si la comunitat autònoma no l?ofereix en un centre mantingut amb fons públics, el Ministeri carregarà a la comunitat autònoma corresponent les despeses d?aquesta escolarització en un centre privat on sí es faci l?ensenyament en aquesta llengua. A més, també s?invalida l?atenció individualitzada en castellà, que és el que s?ha aplicat a Catalunya en aquests darrers trenta anys quan uns pares ho demanaven per als primers ensenyaments dels seus fills).
5. Corresponderá a la Alta Inspección del Estado velar por el cumplimiento de las normas sobre utilización de lengua vehicular en las enseñanzas básicas.
Com es veu, unes propostes que, de fer-se llei, qüestionarien seriosament el paper del català com a llengua usada normalment com a vehicular en l?ensenyament. De fet, obre les portes a un ensenyament on la presència de la llengua castellana com a vehicular sigui molt més gran que la que és actualment i pot arribar a fer crear centres (privats en aquest cas) on la llengua d?instrucció sigui bàsicament el castellà. La Llei, a més, ens recorda en diversos punts que hi ha una llengua de la qual pot estar exempt un alumne: la llengua cooficial (que no és el castellà, és clar, que és l?oficial). Això sí, segons la normativa autonòmica corresponent. Tot plegat molt preocupant perquè ataca la línia de flotació d?un sistema educatiu que ha garantit la igualtat d?oportunitats lingüístiques per a tot l?alumnat, independentment de la llengua d?origen, que ha garantit la cohesió social. En definitiva, una Llei que vol torpedinar l?únic àmbit de la nostra societat en què el català és la primera llengua, l?únic àmbit que dóna a molts ciutadans la possibilitat d?aprendre i usar la llengua del país
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!