El pols de la llengua als Països Catalans

Si algú s’imagina que parlar de l’àrab és fàcil i que respon a una realitat monolítica, res més lluny de la realitat. La situació dels països on es parla àrab és complexa, per l’existència d’altres llengües, i perquè en aquests països té tot el sentit del món parlar de diglòssia entre l’àrab col·loquial i l’àrab estàndard (el que normalment s’entén per àrab i que no és la llengua familiar de pràcticament ningú).

Entenem per àrab: l’àrab estàndard modern, comú a tots els estats que s’autoidentifiquen com a àrabs (el que s’ensenya a l’escola, s’utilitza en els documents formals i es difon en els mitjans de comunicació -orals i escrits), i l’àrab dialectal (cal tenir en compte que aquestes varietats regionals poden ser mútuament inintel·ligibles). Al Marroc, l’àrab col·loquial és conegut amb el nom darija a la regió nord de Marroc. En l’àmbit religiós es fa servir, com a tots els països musulmans, l’àrab clàssic.

Cal tenir en compte que l’àrab dialectal del Marroc, en no tenir cap organisme que estipuli les seves normes, varia segons les zones i que hi ha una marcada tendència a la dispersió i al canvi lingüístic (de fet, el darija actua de koiné septentrional, mentre que la  koiné de Casablanca, cada cop més important, té més força al sud). No cal dir que a la zona nord la influència de l’espanyol hi ha deixat força rastres, mentre que al sud la influència del francès ha estat molt important; sense oblidar, és clar, la gran empremta de l’amazic, que actua de substrat i també d’adstrat. Sociolingüísticament parlant, l’àrab dialectal, que parla habitualment tota la població arabòfona (o millor dit els àrabs dialectals del Marroc), es troba en una situació de diglòssia enfront de l’àrab clàssic (o fusja).

L’àrab, en la seva variant estàndard, és llengua oficial a Algèria, Bahrain, Comores, Txad, Djibouti, Egipte, Eritrea, Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Mauritània, Marroc, Oman, Palestina, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Tunísia, Emirats Àrabs Units, Iemen i Somàlia. Un cas especial és el de la República Àrab Sahrauí Democràtica, no reconeguda pel Marroc, que té també com a llengua oficial l’àrab (l’àrab col·loquial de la zona té el nom de hassaniyya[1]).

En el mapa que trobareu en aquest apunt, procedent de l’entrada “Països àrabs” de la Viquipèdia, les zones acolorides en verd clar són aquelles on hi ha importants minories de llengua no àrab (amazics al nord d’Àfrica, kurds al nord d’Irak, nubis, beges, furs al Sudan…). Cal tenir en compte, a més:

A Israel, malgrat tots els malgrats, l’àrab és llengua oficial conjuntament amb l’hebreu i que és parlat per més d’un milió de persones). 

Les zones ratllades corresponen a països membres de la Lliga Àrab, tot i que els arabòfons hi són minoria.

No s’inclouen al mapa les minories arabòfones en països limítrofs no àrabs: Iran, Nigèria, Mali, Camerun, Txad (on és oficial), Kenya, Níger, Eritrea (on també és oficial).

Tampoc no hi apareixen les Comores, on l’àrab és llengua oficial conjuntament amb el swahili, tot i que no és la llengua familiar de ningú, ja que la població parla comorès .

El maltès és una llengua que deriva de l’àrab i que s’escriu en alfabet llatí.

L’alfabet àrab és conegut amb el nom d’alifat i moltes altres llengües a part de l’àrab també l’utilitzen, amb algunes modificacions per a cada llengua: l’usen o l’han usat el persa, el paixtu, l’urdú, les llengües turques i les caucàsiques del nord (encara que a  Turquia fou adoptat, el 1928, l’alfabet llatí, i a l’antiga URSS, després del 1917, el ciríl·lic), el malgaix, el siríac, l’amazic, el wòlof, el ful, etc. En el període de la dominació musulmana peninsular fou usat algunes vegades per a escriure les llengües romàniques que s’hi parlaven.

A l’Estat espanyol, podem considerar que Ceuta forma part del domini lingüístic de l’àrab (al voltant del 40% de la població). Es pot consultar una interessant aproximació sociolingüística de Ceuta a Importancia y valoración sociolingüística del Darija en el contexto de la educación secundaria pública en Ceuta de Verónica Rivera (http://www.tonosdigital.com/ojs/index.php/tonos/article/view/52/51).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!