El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

19 de juliol de 2008
0 comentaris

Ja fa més de 10 anys de la Llei de Política Lingüística

Efectivament, encara que sembli mentida, ja fa més de 10 anys de la Llei de Política Lingüística i no sembla que les coses hagin canviat gaire, ans al contrari. He recuperat un articlet sobre l’ensenyament i la Llei de política lingüística que vaig publicar fa justament 10 anys i ja em direu si és actual o no. Heus aquí l’article…

Portada d’un dels llibres (publicat el 1998) que va ajudar a entendre què va passar en el procés d’elaboració de la Llei de política lingüística: posicions enfrontades, pressions econòmiques, polítiques, pors, límits legals…

 


I qui farà complir la Llei de Política Lingüística
?

 

Una lectura atenta de la Llei 7/1983 de normalització lin­güística a Catalunya ens permet observar que va compor­tar la despenalització de I’ús del català, una despenalitza­ció, però, que no implicà la impugnació de I’ús de la llengua espanyola, ja en aquells moments omnipresent a la societat catalana. Per contrarestar, suposadament, aquest paper tan important de la llengua espanyola es declarà el català llengua pròpia de quatre àmbits: ensenyament no ­universitari, administració de la Generalitat i local, toponí­mia i mitjans de comunicació de la Generalitat. En la resta d’àmbits, I’ús del català quedava al lliure arbitri d’empreses i particulars (quan no quedava prohibit per I’existència de normativa a nivell espanyol que obligava a l’ús del castellà com passa, per exemple, al registre civil).

 

Com vèiem, doncs, la magnificada pels defensors del tot va molt bé i la impugnada pel defensors, encara que sigui disfressats de bilingüistes, de l’omnipresència de I’espa­nyol Llei del 1983 no podia significar, per les seves pròpies mancances, un autèntic fre al procés de substitució lingüística que pateix la llengua catalana d’uns segles ençà. En tot cas, I’aturava en uns nivells, però no impedia que I’ús del català reculés o, el que és el mateix, que avan­cés I’ús del castellà o que avancés també una mentalitat bilingüe que només afavorís !a llengua forta (és a dir, el castellà). Segons dades de la Diputació de Barcelona, al conjunt de la conurbació de Barcelona I’any 1985 el 32% deis joves tenia el català com a primera llengua, I’any 1995 només era el 26%. Els que es declaraven bilingües d’un 6% han passat a un 15%, mentre que els que tenien el castellà com a primera llengua només han reculat 3 punts (del 62% han passat al 59% I’any 1995). Com es pot ob­servar aquesta nova mentalitat bilingüe (amb la qual tant frueixen alguns «intel·lectuals») sembla que només poui dels catalanoparlants, mentre que el bloc castellanoparlant continua més o menys com sempre.

 

Per tant, aquest context obligava a la Generalitat de Cata­lunya a ser escrupolosa, si més no, a I’hora de fer complir la Llei en aquells quatre punts basics. I, certament, les administracions autonòmica i local s’han catalanitzat (tot i que hi ha molts ajuntaments «bilingüistes»), la toponímia és en català (tret d’algunes autopistes on es pot lIegir encara Zaragoza, Valencia… i d’alguns ajuntaments, com el de I’Hospita­let de Llobregat o Vilassar de Mar), la tele­visió pública catalana és en català (mal­grat que els models d’ús de la llengua no siguin sempre favorables al català: qui no recorda en Buenafuente parlant en castellà a convidats que expressament li deien que entenien el català?..) i I’ensenyament, la joia, en teoria de la normalització lin­güística, que havia d’anivellar I’ús de les dues llengües oficials de Catalunya, és més o menys en català (o més o menys en cas­tellà).

 

I, justament, en el cas de I’ensenyament és on ens volíem deturar, ja que és I’ambit on més s’ha incomplert i s’incompleixi la Llei del 83, el seu posterior desplegament í ara la Llei 1/1998 de política lingüística. Ens centrarem en el cas de I’ensenyament secundari, en !a situació és més dramàtica, però també ens podríem referir a I’ensenyament primari, tants cops magnificat, en el qual no es fan, ni de bon tros, totes les classes en català (caldria preguntar-nos com han dut a la pràctica certs profes­sors els programes d’immersió si ni tan sols saben parlar en català, què han fet per la llengua catalana molts centres pri­vats, quina és la preparació (socio)lingüís­tica deis mestres…?).

 

Així, tot i que la lIei de normalització lin­güística de 1983 especifica que «el català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de I’ensenyament», I’aplicació que se’n fa als centres d’ensenyament secun­dari ha estat molt «sui generis», ja que fins al 1992, en els centres de BUP i COU no­més hi havia I’obligació (aquesta normati­va encara s’aplica en els centres que con­tinuen fent aquest ensenyament) de fer en català dues assignatures de les que tin­guessin tres o més hores setmanals de classe, sense comptar-hi la llengua i litera­tura catalanes (per exemple, un alumne de 1 r de BUP podia tenir perfectament set as­signatures en castellà -en molts casos en la classe d’anglès  es fa servir I’espanyol com a llengua auxiliar- i només tres en català). A la Formació Professional el mínim, a part de la classe de llengua i literatura catalanes, el trobàvem en unes patètiques cinc hores. Evidentment, hi havia centres que sobrepassaven de molt aquests mí­nims, però també és cert que força centres no els complien -ni els compleixen- en al­guns deis grups classe: especialment en centres de batxillerat «amb tradició» i en centres de formació professional, prefe­rentment situats en zones properes a Bar­celona. Per controlar si es complien aquests mínims, I’únic mecanisme que s’ha fet ser­vir ha estat el de revisar les declaracions d’horari del professorat, on hi ha un apar­tat en què es demana en quina lIengua s’imparteixen les classes. No cal dir que la resposta rarament és contrastada amb larealitat (més que rarament, mai) ¡ que, per tant, el marge d’ «inexactituds» podem pensar que és prou elevat. I, per acabar­-ho d’adobar només cal dir que es podrien comptar amb una mà les actuacions d’inspecció per tal de solucionar aquells casos en què no es feien ni els mínims.

 

A partir de 1992, però, amb I’aplicació pro­gressiva del nou sistema educatiu, ja no és parlarà més de mínims, sinó d’un marc molt més favorable al català ja que es diu textualment que el català «s’utilitzarà nor­malment com a llengua vehicular i d’aprenentatge» (les cursives són nostres). La Llei 1/1998 ha recollit exactament aquest redactat que ja s’havia fet servir en els de­crets que desenvolupen el nou sistema educatiu. No cal dir que I’ambigu «normal­ment» (nosaltres entenem que vol dir «ha­bitualment») és on s’han aferrat els defen­sors d’un ensenyament no totalment cata­lanitzat.

 

A més, per pressionar els professors per tal que obtinguessin un certificat que els capacités per exercir la docència en llengua catalana, s’han establert algunes me­sures: la impossibilitat d’obtenir el trasllat si no es tenia la titulació mínima de català, la impossibilitat de ser nomenat director, no obtenció de punts per cobrar els sexen­nis. Ara bé, aquestes mesurés han tingut un èxit relatiu, ja que, d’una banda, tenir la titulació no ha implicat, en molts casos, un canvi de llengua per part del professorat, i, d’una altra, hi ha hagut molta casuística que no ha beneficiat el català: molts pro­fessors, els que es troben precisament en una situació privilegiada, no pensen traslIadar-se mai de centre, moltes persones poden ser nomenades directors ja que porten molts anys d’experiència en càrrecs directius (aquests se’ls ha nomenat d’ofici, sense presentar cap titulació), els punts per als sexennis es poden obtenir de mil i una maneres diferents. I no voldríem obli­dar algunes tongades d’idoneïtats (ordres segons les quals es reconeixia la capacita­ció de català als professors que ho dema­naven si declaraven que, durant un període mínim de tres anys, havien fet les clas­ses en català), que es van convertir en un autèntic «colador»,

 

També com a mesures catalanitzadores, a partir de la dècada dels 80 es comencen a potenciar els Projectes de Normalització Lingüística de Centre, els quals, teòricament, després de ser discutits pel claustre i aprovats pel Consell Escolar, havien de fer possible la normalització lingüística deis centres d’ensenyament secundari. La realitat, però, és que, llevat d’alguns ca­sos, aquests PNLC s’han convertit en lletra morta (en els centres en què es van arribar a aprovar), a causa de la poca pressió d’inspecció, de la poca força (i interès) deis equips directius i pel desinterès (i cansament) de bona part del professorat (inclòs el professorat de llengua catalana), sense oblidar, és clar, el deixar fer, deixar passar del Departament d’Ensenyament (demostrable en fets com que, durant molt de temps, s’han contractat substituts i interins sense cap titulació de català, cosa la qual encara passa en segons quines espe­cialitats) ,

 

Com a mesura, diguem-ne final, d’un temps ençà (exactament des de fa dos cursos), es vol potenciar el Projecte Lingüístic de Centre, com a part del projecte Educatiu de Centre, en el qual, d’alguna manera es parteix de la base que la primera etapa de normalització ja està assolida i que els centres han d’assumir que el català és la primera llengua vehicular i d’aprenentatge de I’ensenyament. El futur, però, ens obre molts interrogants:

 

·         Si bé és cert què el percentatge de clas­ses a l’ESO ha millorat (de moment, perquè en els cursos baixos s’han incorporat mestres de primària, que, en general, tot i que no sempre, fan les classes en català), què passarà amb bosses de centres aferris­sadament bilingüistes o que, senzillament, o fan tot en castellà? Qui controla que les declaracions que fa el professorat s’ajustin ala realitat.

 

·         Que passarà amb el professorat que ara es «refugia» al BUP, al COU o a la Forma­ció Professional i que fa les classes en castellà? (de fet, la resposta, per lògica, és innecessària: res!).

 

·         Les classes que es declaren que es fan en català, i que, segurament, hi ha la inten­ció de fer-les-hi, es fan realment en català o el professorat canvia constantment de llengua quan un alumne li pregunta en castellà? En definitiva, quina és la consciencia lingüística del professorat de secundaria?

 

·         Com és possible que després d’anys -no tants com hom pensa- d’immersió lingüística ara més que mai. arriben a I’institut alumnes que no volen o no saben expres­sar-se en llengua catalana (la resposta mereixeria un altre escrit…),

 

Molts interrogants sobre un deis àmbits en què, suposadament, hem avançat més pel

que fa a la normalització lingüística. I no hem parlat de I’ensenyament privat, en el qual -ni tan sols en el concertat- la intervenció del Departament d’Ensenyament en el tema de la llengua ha estat més que escassa, escassíssima -tot just ara se’ls comença a pres­sionar mínimament

 

Com a darrera reflexió, només ens resta dir que, si aquest és un deis àmbits normalitzats, amb una normativa plenament favorable, què deu passar en aquells àmbits on pràcticament no s’ha avançat?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!