Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (70)

Ahir, mentre sopàvem, no sé exactament com, va sortir el tema de la mitja marató que vull córrer a final de mes. La Rebeca (tretze anys, filla de la Inés) em va dir si pensava guanyarla i li vaig respondre, rient, que ja estaria content si trigava mitja hora més que el guanyador, que fins i tot aquella fita em quedava una mica lluny perquè els bons acostumen a fer els 21.097 metres en una hora i tres minuts i jo em conformava amb fer-los en una hora i tres quarts, potser una mica menys.

 

-Llavors ets dolent –va concloure ella, entre rialles.

 

Li vaig donar la raó, és clar, però potser hauria d’haver-li matisat la resposta i provaré de fer-ho en una altra ocasió. Què significa, ser dolent en el món del running? Té algun sentit, aquest concepte en aquest context? La gran majoria dels que correm ho fem sense majors pretensions, pel simple plaer de córrer, i si bé és veritat que ens agrada millorar les nostres marques personals, també ho és que només competim amb nosaltres mateixos. Insisteixo: si participo a curses és perquè m’agrada l’ambient i m’engresca córrer entre moltes altres persones, però només ho faig per gaudir de tot plegat, no per competir amb la resta. És ben cert que, encara que ho pretengués, no estaria en condicions de competir amb gent més jove i molt més ben preparada, però és que ni m’ho plantejo. M’agrada córrer i, de vegades, m’agrada patir mentre corro, però res més. I d’altra banda, si efectivament tingués sentit dividir els corredors entre bons i dolents, també podria dir que no sóc tan dolent, perquè a la majoria de les curses en què prenc part acabo per la meitat de la classificació, de vegades més amunt, fita que no deixa de tenir mèrit quan portes un grapat d’anys sense córrer i et queda poc per fer els quaranta-dos. Ja està.

Jo també t’estimo (25)

Al final, no sé com, vaig tornar a casa. Els pensaments suïcides van acompanyar-me uns quants dies més. Havia arribat al límit de la desesperació. No em quedaven llàgrimes de tant plorar i havia esgotat tots els indicis d’esperança, però a pesar de tot no vaig fer cap intent per treure’m la vida.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.