Visibilitat o invisibilitat a Internet

Internet ha trencat barreres i anul·lat inviolabilitats. Wikileaks n’és l’exemple més clar. Va destapar vels i secrets d’estats, de corporacions i d’empreses multinacionals. Però de la mateixa manera, les nostres intimitats i les nostres dades estan ara a l’abast de tothom, una situació i una realitat promoguda sovint per nosaltres mateixos, en carregar al Facebook o al Twitter, per exemple, agendes, perfils, fotografies, fílies i fòbies…

Aquestes xarxes socials, juntament amb els blocs, s’ha convertit en una mena de confessionari col·lectiu, on s’esbomben secrets i des d’on ens controlem els uns als altres. Però també poden provocar situacions ridícules o confusions greus. Fa temps es va fer públic el cas d’una persona que va començar a rebre insults d’una altra, amiga seva al Facebook, a través de missatges. Va respondre també insultant, de manera que es van convertir en enemics ferotges. Després es va saber que qui havia iniciat els intercanvis fou un fill del primer, com una broma innocent.

I si és cert que ens vigilem i espiem mútuament a través de les xarxes socials, això no és el més perillós. Ho és que hi hagi màquines que recullen tota aquesta informació, la sistematitzen i la posen a disposició de vés a saber qui. Ens diran, és clar, que és per servir-nos millor en funció dels nostres perfils i preferències, però la veritat és que no tenim manera de saber per a què fan servir aquesta informació… o per a què la poden fer servir en el futur.

Per això és més urgent que mai aprendre a fer-nos invisibles, a no deixar empremtes. Potser ha arribat el moment, si és que encara hi som a temps, de tornar al secret i a l’anonimat, de buscar els punts cecs del sistema. Talment com en els intents de resistència dels que s’oposen a les utopies perverses descrites a Un món feliç d’Aldous Huxley, a 1984 de George Orwell, o a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en CALAIX DE SASTRE. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.