LA NEVADA DEL SEGLE? (Odisea japonesa)

Poc abans de sortir de Barcelona, les informacions meteorològiques i els nostres familiars de Tòquio ens havien informat que estava caient una gran nevada sobre la capital de Japó. La més important en vint anys, informaren posteriorment.
Semblava que podia haver-hi problemes per a l’aterratge de l’avió i podia ser que ens desviessin cap a un altre aeroport. Finalment, però, la cosa no fou tan greu i les pistes de Narita estaven ja netes de neu.
Allò que no esperàvem, tanmateix, fou el què ens vam trobar en arribar, cap a les set de la tarda, quan intentàrem sortir de l’aeroport en direcció a la capital, situada a setanta quilòmetres de distància.
L’estat d’algunes carreteres i autopistes havia obligat a suspendre els autobusos que utilitzem habitualment i que ens deixen prop del nostre destí.
Només podíem agafar el tren. Per accedir a l’estació, subterrània, s’havia format una cua d’alguns milers de persones que, quan arribava al fons de la gran terminal aeroportuària, girava cent vuitanta graus i continuava paral·lela fins prop de les escales de l’estació, donava de nou la volta i així fins a cinc vegades, de manera que semblaven cinc cues paral·leles. Ningú protestava ni ningú intentava fer trampa canviant de cua. Per tal d’orientar els nouvinguts que acabàvem de recollir els nostres equipatges i ens incorporàvem a les fileres, un policia amb un cartell improvisat, clavat a dalt d’un pal, assenyalava on ens haviem de colocar.
La cua avançà prou ràpid i, en qüestió de mitja hora, baixavem les escales de l’estació ferroviària. A baix, el caos era espectacular. Els trens funcionaven molt malament i la gent es col·locava on podia. Ens digueren que no funcionava el Narita Express, un tren ràpid que en poc més d’una hora et deixa a l’estació central de Tokio. En aquell moment arribava un tren de rodalies i ens hi col·locàrem. Sense bitllet, com la majoria de la gent que l’anà omplint, la majoria amb grans maletes, com nosaltres mateixos. Després de molta estona, encara no havia arrancat ni hi havia senyals de fer-ho. Aleshores veiérem arribar, per una altra via, un Narita Express (?).
Una estona d’indecisió i, com altra gent en la mateixa situació, agafàrem els equipatges i férem el canvi de tren. A l’Express tots els seients són numerats i reservats i i poc després ja eren plens, uns amb gent que havia comprat el bitllet i la reserva i d’altres, que anaven sense ni una cosa ni l’altra.
El tren arrancà a les vuit del vespre i arribà a l’estació de Tokyo a quarts de tres de la matinada. Sis hores i mitja que se’ns feren eternes. I encara més s’hi farien per als que anaven drets. Però en tot el trajecte no se sentí ni una mosca. La gent ni protestava ni donava mostres d’impaciència, tot i saber, alguns d’ells, que en arribar ja no funcionarien ni els trens ni el metro de la ciutat, i la única solució seria trobar un taxi. Silenci total. No deien res ni els que s’havien quedat sense seient tot i tenir-lo reservat. Així són els japonesos, que tampoc parlen pel mòbil en els transports públics per no molestar.
En cap moment no passà cap revisor ni ningú no reclamà els bitllets que no s’havien tret.
A l’arribada, el desconcert. Ni trens ni autobusos, en una ciutat que té una superfície de més de sis-cents quilòmetres quadrats i nou milions d’habitants. Molt aviat es formà, en una parada de taxis de l’exterior, una gran cua que recordava la d’hores abans a l’aeroport. Però de taxis, cap. De tant en tant n’arribava un i s’enduia els primers de la fila cap a un destí que probablement els sortiria per més de cent euros, segons el barri on anessin. La resta, ens adonàvem que a aquell pas ens tocaria quan ja hagués sortit el sol. Molts que desertaven per colocar-se en cantonades pròximes, tornaven més tard amb la cua entre cames. Tots els taxis que havien vist passar anaven ocupats.
Taxis no, però abans de les quatre començà a treballar al nostre voltant una brigada de la neteja, uniformats, cada un amb una escombra i una pala, que feien veure que netejaven un terra net com una patena.
Com que les línies de tren de la ciutat comencen a funcionar cap a dos quarts de cinc de la matinada, finalment decidírem el més sensat: tornar a entrar a l’estació i esperar el començament del servei de la línia que ens havia de portar fins el barri on ens esperaven els nostres parents i l’anyorat llit. Total, faltava menys d’una hora.
Per a sorpresa nostra, en aquell moment acabava d’arribar un nou tren procedent de l’aeroport amb un altre grapat de gent, la majoria dels quals corregueren cap a la cua dels taxis. Ens semblà reconèixer alguns dels que havíem deixat al rodalies quan ens canviàrem al Narita Express.
Els trens japonesos tenen fama de ser molt puntuals i és cert en cincumstàncies normals. Però a la mínima incidència tot el sistema se’n va en orris. Aquest cop per una nevada d’entre vint i vint-i-cinc centímetres. I fa pocs anys vàrem viure una situació semblant per una ventada. En aquella ocasió, un viatge que havia de durar dues hores va ser de nou hores. Això sí, amb un silenci total per part dels passatgers, entre els quals la companyia ferroviaria va repartir lots de menjar de supervivència…
Jo a les quatre de la matinada, esperant que obrin les màquines expenedores


La Maite assenyalant l’hora

 

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en CALAIX DE SASTRE. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*