PEONS CATALANS CONTRA CATALUNYA
Entre les estratègies que està posant en marxa l’espanyolisme per tal de combatre l’aspiració sobiranista de la majoria dels catalans, n’hi ha de molt barroeres, especialment en determinats mitjans de comunicació madrilenys.
Però també n’hi ha d’altres de més intel·ligents, sens dubte promogudes pels serveis secrets de l’Estat i destinades a crear dubtes i incerteses.
I d’aquestes segones comencen a sovintejar-ne els exemples:
-Algun destacat economista català que fins ara s’havia mantingut neutral, fent declaracions públiques d’una contundència fora mida sobre els mals de la independència per a l’economia del país.
-Algun tertulià català contrari a la independència començant a parlar del tema en termes bel·licistes, anomenant guerra oberta els debats actuals, míssils les pugnes dialèctiques entre uns i altres i bombardejos les informacions dels mitjans de comunicació.
-Algun antic polític català de prestigi sortint a la palestra per advertir-nos que en un enfrontament amb l’Estat espanyol sempre tindrem les de perdre, perquè sempre ha estat així.
-Algun mitjà català de gran difusió i amb l’aparença de donar veu a totes les opcions, introduint subtilment o descaradament opinions i comentaris amb aparença científica o històrica per tal de demostrar que reivindicacions com l’actual de Catalunya ens portaran al desastre.
-Algun destacat membre de les elits catalanes amb alt càrrec a Madrid fent mofa, atacant o menystenint els arguments del Govern de Catalunya sobre les deslleialtats i incompliments de l’Estat.
Com es pot veure, l’estratègia actual de l’Estat espanyol és de fer servir els seus peons catalans. Catalans contra catalans. Tal com van proposar fa mesos Aznar i la FAES.
Com que això es pot incrementar i empitjorar, és important saber-hi i estar a l’aguait.
Tanmateix, tampoc no cal tenir massa por a les conseqüències de tot plegat, perquè l’Estat espanyol parteix d’un error de base que li pot ser fatal: creure que el sobiranisme català actual és només una dèria d’alguns polítics d’aquest país. Malgrat les evidències, no s’han adonat que és el poble qui vol la independència. I que els nostres polítics s’hi han vist arrossegats per l’empenta d’aquest poble.
I que si són destituïts o es fan enrere, el poble els substituirà.
Però també n’hi ha d’altres de més intel·ligents, sens dubte promogudes pels serveis secrets de l’Estat i destinades a crear dubtes i incerteses.
I d’aquestes segones comencen a sovintejar-ne els exemples:
-Algun destacat economista català que fins ara s’havia mantingut neutral, fent declaracions públiques d’una contundència fora mida sobre els mals de la independència per a l’economia del país.
-Algun tertulià català contrari a la independència començant a parlar del tema en termes bel·licistes, anomenant guerra oberta els debats actuals, míssils les pugnes dialèctiques entre uns i altres i bombardejos les informacions dels mitjans de comunicació.
-Algun antic polític català de prestigi sortint a la palestra per advertir-nos que en un enfrontament amb l’Estat espanyol sempre tindrem les de perdre, perquè sempre ha estat així.
-Algun mitjà català de gran difusió i amb l’aparença de donar veu a totes les opcions, introduint subtilment o descaradament opinions i comentaris amb aparença científica o històrica per tal de demostrar que reivindicacions com l’actual de Catalunya ens portaran al desastre.
-Algun destacat membre de les elits catalanes amb alt càrrec a Madrid fent mofa, atacant o menystenint els arguments del Govern de Catalunya sobre les deslleialtats i incompliments de l’Estat.
Com es pot veure, l’estratègia actual de l’Estat espanyol és de fer servir els seus peons catalans. Catalans contra catalans. Tal com van proposar fa mesos Aznar i la FAES.
Com que això es pot incrementar i empitjorar, és important saber-hi i estar a l’aguait.
Tanmateix, tampoc no cal tenir massa por a les conseqüències de tot plegat, perquè l’Estat espanyol parteix d’un error de base que li pot ser fatal: creure que el sobiranisme català actual és només una dèria d’alguns polítics d’aquest país. Malgrat les evidències, no s’han adonat que és el poble qui vol la independència. I que els nostres polítics s’hi han vist arrossegats per l’empenta d’aquest poble.
I que si són destituïts o es fan enrere, el poble els substituirà.