L’ART COMPROMÈS I SOLIDARI D’ANTONI MIRÓ
La setmana passada vaig assistir a València, a les sales de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, a la inauguració de l’exposició de pintures d’Antoni Miró titulada L’HOSPITAL SUECO-NORUEC.
Es tracta de prop de cinquanta llenços de gran sobrietat i de dimensions considerables, inspirats en fotografies de l’època, que intenten preservar i honorar la memòria de l’hospital de sang que els països nòrdics citats van muntar a Alcoi durant la guerra del 36-39, com a mostra de solidaritat internacional.
En el catàleg de l’exposició, del que més avall reprodueixo algunes il·lustracions, hi ha, entre d’altres, un emotiu escrit d’Isabel-Clara Simó, alcoiana com el mateix pintor, del qual no em puc estar de reproduïr uns fragments:
Es tracta de prop de cinquanta llenços de gran sobrietat i de dimensions considerables, inspirats en fotografies de l’època, que intenten preservar i honorar la memòria de l’hospital de sang que els països nòrdics citats van muntar a Alcoi durant la guerra del 36-39, com a mostra de solidaritat internacional.
En el catàleg de l’exposició, del que més avall reprodueixo algunes il·lustracions, hi ha, entre d’altres, un emotiu escrit d’Isabel-Clara Simó, alcoiana com el mateix pintor, del qual no em puc estar de reproduïr uns fragments:
QUAN ANTONI MIRÓ ENS DESVETLLA
Allà on hi ha un combat, allà on hi ha una injustícia, allà on hi ha un crit d’angoixa, allà on hi ha el lacerant dolor humà, allà hi ha el pinzell d’Antoni Miró. Lluny de la torre d’ivori, on orgullosos artistes es refugien mentre al seu voltant la dignitat és trepitjada, el coratge insultat i la supervivència condicionada, Antoni Miró “baixa” al carrer, mira l’aventura humana i “descriu”, amb el seu pinzell màgic, la tragèdia humana.
Un cop hi va haver una guerra, que en digueren “civil” -on era la civilitat?-, que era una manera de batejar un furiós cop d’Estat contra la democràcia i contra la llei. Els revoltats eren feixistes i s’alimentaven de l’expansió d’aquesta agressiva doctrina que niava en alguns punts d’Europa. El futur del feixisme sempre és la violència. (…)
I hi havia Alcoi. Lluitant, com tants d’altres, contra els revoltats militars i contra tot el que representaven. En Alcoi, des de Jaume I, hem perdut totes les guerres, i tanmateix, aquí estem. Doblegar un alcoià no és més difícil que doblegar qualsevol altra persona, però sempre queda un rastre de burla, en els ulls de les víctimes vençudes, que mai ningú no ha estat capaç d’esborrar. Doncs en aquell Alcoi suecs i noruecs vam muntar un hospital -que avui és l’Escola Industrial- on es van salvar centenars de vides humanes. Per què Alcoi? Perquè hi havia la gent capacitada i un espai idoni, perquè l’aire fa olor de farigola i romaní i perquè va ser la base de l’anarquisme peninsular i de l’orgull de treballar.
Doncs Antoni Miró ara dedica una sèrie de les seves esplendoroses pintures a recordar aquell hospital, aquells ferits de guerra, aquells nòrdics, aquells metges valerosos i aquelles mans inquietes que saben curar i consolar. (…)
És emocionant i bell que aquesta pintura existeixi. Sense concessions. Com a homenatge i com a catalitzador d’un despertar que estava trigant massa a arribar.
Allà on hi ha un combat, allà on hi ha una injustícia, allà on hi ha un crit d’angoixa, allà on hi ha el lacerant dolor humà, allà hi ha el pinzell d’Antoni Miró. Lluny de la torre d’ivori, on orgullosos artistes es refugien mentre al seu voltant la dignitat és trepitjada, el coratge insultat i la supervivència condicionada, Antoni Miró “baixa” al carrer, mira l’aventura humana i “descriu”, amb el seu pinzell màgic, la tragèdia humana.
Un cop hi va haver una guerra, que en digueren “civil” -on era la civilitat?-, que era una manera de batejar un furiós cop d’Estat contra la democràcia i contra la llei. Els revoltats eren feixistes i s’alimentaven de l’expansió d’aquesta agressiva doctrina que niava en alguns punts d’Europa. El futur del feixisme sempre és la violència. (…)
I hi havia Alcoi. Lluitant, com tants d’altres, contra els revoltats militars i contra tot el que representaven. En Alcoi, des de Jaume I, hem perdut totes les guerres, i tanmateix, aquí estem. Doblegar un alcoià no és més difícil que doblegar qualsevol altra persona, però sempre queda un rastre de burla, en els ulls de les víctimes vençudes, que mai ningú no ha estat capaç d’esborrar. Doncs en aquell Alcoi suecs i noruecs vam muntar un hospital -que avui és l’Escola Industrial- on es van salvar centenars de vides humanes. Per què Alcoi? Perquè hi havia la gent capacitada i un espai idoni, perquè l’aire fa olor de farigola i romaní i perquè va ser la base de l’anarquisme peninsular i de l’orgull de treballar.
Doncs Antoni Miró ara dedica una sèrie de les seves esplendoroses pintures a recordar aquell hospital, aquells ferits de guerra, aquells nòrdics, aquells metges valerosos i aquelles mans inquietes que saben curar i consolar. (…)
És emocionant i bell que aquesta pintura existeixi. Sense concessions. Com a homenatge i com a catalitzador d’un despertar que estava trigant massa a arribar.
