Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 14 d'abril de 2008

MADRIZ (III)

Dinats, copats i empurats, recuperem les energies perdudes en la caminada al costat de Picasso. Madrid als nostres peus. La tarda no s’ha espatllat gens. Fa un dia de juny, de juliol. Qui regna en aquesta ciutat i Comunitat Autònoma és donya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma. Hi ha una tendència que tot brilli, que tot estigui net i polit. No només en l’aspecte estètic, potser també en el moral. Com es comprèn, aquest aspecte segon, és molt més difícil de copsar. Hi ha en l’aire un esplendor, un mirar-s’ho tot des de molt amunt, que es percep. Una grandiositat feta de sí mateixa i per sí mateixa.

Madrid se sap i es vol capital d’Espanya. Una Madrid pepera que a cop de ciment i euros, ha convertit, en molt poc, Madrid, en tot un bastió econòmic i el què és més important, ha bombardejat amb tot de dades, una significativa pèrdua de competitivitat per a una Barcelona que s’adona que això de lligar gossos amb llangonisses forma part d’uns altres temps, malgrat que no estigui tant tocada com ens volen fer creure. Barcelona s’ofega en un centralisme escanyador i que té l’autoestima, com l’autogovern, per terra. Una Madrid que als socialistes ja els interessa que enlluerni, vegi’s sinó l’operació d’Iberia amb Caja Madrid, malgrat pedre’n el control directe.

Des de que Felipe II no la institueix com a capital, Madrid no desplega les seves ales com a ciutat i amb tot, hi ha la famosa màxima del “Sólo Madrid es corte” que es girava malesdicent “Madrid es sólo corte”. En aquest sentit, els cunyats al ministeri, les arracades de perles o l’estanquera gegant de la Plaza Colón, conviuen amb un ciutat que dorm de dia i viu de nit, i tothom que sap endins la fosca, moltes coses s’ordeixen. Encara que davant el panorama que es veu, no se sap molt bé què. La Movida ja fa anys que es va extingir i ara ja només és una peça més de la taxidèrmia sentimental, potinejada com vulgueu.

El nostre passeig de tarda és en absència de bícings i de bicicletes en general -tornem-hi amb el massa fred i la massa calor- però també per la senyoria que dèiem. Hi xocaria. Cosmopolitisme, potser sí, però menys evident. Molta gent sud-americana que té com a destí la madre-patria. No l’estripada enervant d’estrangers mig despullats, vestits de qualsevol manera, embadocats davant els trilers de la Rambla, amb els típics barrets amples del Mèxic barceloní. Si ens diguessin que aquí se’ls convida a estar tancats a les seves habitacions castigats, ens ho creuríem. Es podrien pensar altres mesures menys respectuoses, allò que dèiem del bruny moral, però no hem vingut aquí a volar tant alt. Aquí la gent forània, és comporta. Però res de barreja ni de mescles. Estirades clenxes a un costat, camises fetes a mida amb les inicials al pit, pullover amb les mànigues damunt les espatlles,  mocasins enllustrats… Elles, a joc.

Calle del León. Aquí va morir Cervantes. No gaire més lluny, Lope de Vega hi visqué. Ho recorden plaques a la façana. Escrits a terra, en comptes de llambordes. La nit, desplegada, ens cau fent l’aperitiu, a La Venencia. Emblemàtica tasca on només se serveixen finos i manzanillas. Ni cervesa ni refrescos ni res. Local tronat amb taules de fusta. Cartells de Jerez fumats, esvaïts pel temps. Un gat negre que es nega a deixar la taula on dorm plàcidament. Amontillados, Olorosos… Una delícia. Sopem en un japonès, just al costat de la taverna. Entre sushi i salsa de soja, se senten sospirs d’amor.

Impossible no passar per Chicote, en acabat. Encara que el local viu de rendes. Servei desangelat i una carta una mica tronada. Encara es fa dir sí senyor, amb tot, l’especialitat de la casa: el coctel que dóna nom al local a base de vermut rosso i ginebra. Qui regna en la cocteleria madrilenya és Del Diego. Exquisit servei i professionalitat amb la coctelera. Manhattans, Gin Fizz, Dry Martinis…

La nit continuarà al Tupperware i en altres locals que aquest cronista ja no recorda. Gent. Molta gent. També molta policia. Fem mal. Tornem en taxi, malgrat haver-hi un bus que segueix el mateix recorregut que les línies del metro. Un bon invent. Diumenge no serem més que una piltrafa. Un record del què erem. Aquella nostàlgia benigne de l’estòmac encongit, de l’esvaïment, de la desconcentració… Dinem i passegem una mica, fins a Atocha. Fem un cafè observant com els moixonets entren a l’estació. A casa falta aigua i aquí munten selves tropicals a les estacions.

Tenessee Williams feia acomiadar el seu Un tramvia anomenat desig, amb aquella Blanche torbadora i desfeta, afirmant que ella mai refusava l’amabilitat dels desconeguts. Ho eren l’O. i el N. en arribar, de desconeguts, ara ja no, perquè ho sabem que hi podem tornar a aquesta ciutat sempre que ens vagui. La seva amabilitat ha estat extrema i la vida ja te les dóna aquestes coses xules de tant en tant, de gent que t’aculli i se t’obri perquè sí. Se’ns acompanya a l’aeroport i cal dir-se adéu. Embarquem. L’avió s’enlaira. Madrid és una constel·lació que hagués caigut. Com llums de Nadal que es proven a terra abans de penjar-se damunt l’arbre.

Madriz (I) / Madriz (II)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Anant pel món per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent