Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

11 de juliol de 2005
Sense categoria
1 comentari

La recepta trivial: el sentit comú

D’ençà que CiU no és al govern, ha adoptat una posició ambivalent: d’una banda diu: "Ei, gent d’ERC, que no ho veieu que quan en Zapatero mana a en Maragall que faci fora en Carod, en Maragall va i fa fora en Carod?". I a continuació ens girem cap a en Maragall i li diu: "Ei, que no ho veus que amb aquesta gent no aneu – anem – enlloc?". Malgrat que fa 15 mesos que és escrit (15.3.2004), el raonament continua totalment vigent.

La política de CiU dels darrers 8 anys – concretament des del Pacte del Majestic – presenta moltes més ombres que llums. És cert que un partit nacionalista català té l’obligació d’entendre’s, en la mesura que sigui possible, amb els qui governen a Madrid, oimés si té responsabilitats de govern a Catalunya. Ara: entendre-s’hi i negociar-hi és una cosa; sotmetre-s’hi n’és una altra de ben diferent.

Crec que CiU en més d’una ocasió s’ha venut per un plat de llentilles. Hi ha uns límits que no s’haurien d’haver traspassat mai, com lamentablement s’ha fet en algunes ocasions, per exemple en tot el procés que ha dut a la il·legalització de Batasuna i que, segons com vagin les coses, podríem veure ben aviat aplicat a un partit de trajectòria inequívocament democràtica i catalanista. I, a més, les llentilles han estat més aviat escasses: els rèdits en termes d’inversió i de finançament són positius, però molt magrament positius, i en d’altres àmbits hi ha la vacuïtat més absoluta, especialment en tot allò que fa referència a l’àmbit simbòlic i d’identitat: papers de Salamanca, matrícules dels cotxes, seleccions esportives, reespanyolització de l’escola…

I, enfront d’aquesta situació, el discurs polític ha estat vacilant i contradictori, amb una insistència en la idea de "l’encaix a Espanya" – amb iniciatives tan irrellevants com la de la "Cataluña, tierra de acogida", que ara es veu ben clarament que no serveixen de res. (Incidentalment, culpar Carod-Rovira de la mala imatge de Catalunya a Espanya és una de les variants de la coneguda actitud de matar el missatger perquè no ens agrada el missatge). I, alternant amb això, la difusió d’un tipus de discurs vacil·lant, confusionari i contradictori sobre la presència de Catalunya a Europa, la vinculació directa amb la Corona, l’administració única com a succedani d’una autonomia realment rellevant, i tantes altres coses.

Fa la sensació que s’ha volgut engrescar la gent fent-los creure indirectament que Catalunya podia tenir els atributs d’un estat mentre d’altra banda es negava explícitament i solemnement que Catalunya volgués esdevenir un estat normal. I fins i tot una cosa tan elemental com reformar l’Estatut, encara que només sigui per a blindar-lo, s’ha anat obviant fins al darrer moment.

Mentre CiU era el referent absolutament majoritari del catalanisme polític, era relativament fàcil fer creure que aquesta era l’única política possible, i que en el rerefons sí que hi havia una idea realment ambiciosa per al futur de Catalunya.

Ara ha passat, però, que una altra força política catalanista s’ha vist amb prou forces per considerar-se un referent de primer ordre i, més encara, de descavalcar-nos del govern de la Generalitat.

Crec que ERC s’ha equivocat absolutament fent president un membre del PSC-PSOE. L’operació és realment arriscada, i ja des del primer dia a cada bugada han perdut un llençol. Probablement són perfectament conscients que només podran aconseguir una cosa: consolidar-se amb una imatge de partit de govern, i que per això s’empassaran tots els gripaus que calgui fins a fer una estripada solemne, posem per cas d’aquí a tres anys, a fi de poder-se presentar com els referents incòlumes del catalanisme polític.

Aquesta és la seva aposta i el seu risc, però ens ha de preocupar a tots en la mesura que s’hi juga el futur del catalanisme polític. Si després de l’actual efervescència, que probablement serà molt rendible electoralment per a ERC, ve – cosa també molt probable – una davallada, ens podem trobar literalment davant la fi del catalanisme polític, almenys tal com l’hem entès durant tot un segle. Podem trobar-nos amb un sistema polític basat en dos partits majoritaris d’homologació espanyola – PP i PSOE – amb dos annexos catalanistes minoritaris, CiU i ERC, situació inèdita des dels primers triomfs de la Lliga.

Per aquest motiu és tan important que ara encertem el to. Fa quatre anys a en Maragall li va costar d’entendre que no havia guanyat, i ara a nosaltres ens està costant d’entendre que tampoc no hem guanyat, perquè les regles són les que són, i s’ha format una majoria parlamentària alternativa. Políticament no hi estem d’acord, però el pacte és perfectament legítim.

Des d’un punt de vista nacional català, el problema principal del pacte tripartit és que no permetrà a ERC fer allò que diuen que és la seva política. No solament no aconseguiran la independència, sinó que ni tan sols milloraran l’autonomia, perquè els pals a les rodes sorgiran del soci principal; ja no caldrà ni tan sols donar-ne les culpes a Madrid.

El que realment em preocupa és que, davant d’aquesta situació, la nostra posició sigui, per dir-ho d’una manera ràpidament entenedora, tan camboniana: del darrer Cambó, és clar! Per res del món hauríem de ser nosaltres qui posés els pals a les rodes!

Comencem pel lema de la campanya, el concepte del sentit comú. És prou sabut que les paraules i les frases – més si pertanyen a l’àmbit publicitari i dels eslògans – tenen un sentit connotatiu que sovint es troba molt allunyat del sentit denotatiu o literal. No hi ha cap dubte que el sentit comú és necessari, però la invocació, de tant òbvia, esdevé irrellevant, i el que en queda són els aspectes connotatius que, un cop més, van en la línia de la política del passet a passet i del fer-nos els simpàtics: durant quantes generacions més? Indirectament estem dient que a ERC són uns eixelebrats i que nosaltres sí que som de fiar, perquè ens ajupim quan ens toca ajupir-nos.

A continuació, adoptem una argumentació absurda. D’una banda diem: "Ei, gent d’ERC, que no ho veieu que quan en Zapatero mana a en Maragall que faci fora en Carod, en Maragall va i fa fora en Carod?". I a continuació ens girem cap a en Maragall i li diem: "Ei, que no ho veus que amb aquesta gent no aneu – anem – enlloc?".

Hauríem de tenir ben clar que, des del punt de vista nacionalista, ERC – almenys l’ERC del seu programa teòric – ens és molt més propera que no el PSC, a qui justament titllem des de fa anys i panys d’espanyolista. La conseqüència, per a mi, és diàfana: si això és així, la nostra principal crítica haurà d’anar en la línia de denunciar les renúncies d’ERC, començant per la més flagrant, que és fer president algú sotmès a un partit espanyol.

Hauríem de pouar en el nostre propi programa, en tot allò que fa referència a la política lingüística, a la reforma de l’estatut, al finançament, i, naturalment en tots els altres temes, i fer d’oposició, posant el govern davant les seves responsabilitats.

Les nostres exigències han d’adreçar-se, en primer lloc, al PSC, ja que és la força majoritaria; a ERC els hem de venir a dir, especialment sobre tot allò que ens és comú, que s’espavilin i que facin força. En comptes d’això, adoptem la posició inversa, com si volgéssim salvar el PSC dels maximalismes d’ERC. No cal que hi patim, el PSC ja se salva sol, i si no, sempre li queda el PSOE, de manera que la nostra actitud pot acabar essent patètica. També tindria gràcia que per venjar-nos d’ERC contribuïssim a enfortir el PSC, és a dir, féssim justament el mateix que blasmem – o que principalment hauríem de blasmar – a ERC.

Si l’enfocament de la campanya electoral no es modifica d’una manera força dràstica en un sentit constructiu i inequívocament nacionalista – no com a simple expressió d’un "partit d’ordre" -, a molts ens serà molt difícil de continuar dipositant la nostra confiança en CiU. I si som gaires, CiU pot esdevenir absolutament irrellevant.

  1. Quan hi ha sentit comú, la política té poc marge de maniobra: la política perquè sigui professional ha de tenir el sentit maquiavèlic i el sentiment tenebrós: la pervivència de Ciu es troba en el delta de dos corrents: la reivindicació i el pragmatisme. Se’n sabran sortir els actuals líders?

    Xingin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!