EL XAVIER ROMEU QUE VAIG CONÈIXER

Aquest és el títol d’un article meu que apareix a la revista LLUITA en el seu darrer número. Amb en Xavier Romeu vaig compartir militància política i inquietuds culturals. Per això em van demanar un retrat del Romeu activista, dins i fora del PSAN.

El matí del dotze de juliol de 1983, ara fa trenta anys, vaig rebre una trucada telefònica que em deixà tot trasbalsat. Acabava d’arribar a la seu el PSAN de la Ronda de Sant Antoni 76 de Barcelona, on exercia de responsable tècnic a mitja jornada. En aquella trucada em comunicaven la mort, en accident de trànsit als Monjos, prop de Vilafranca del Penedès, del company Xavier Romeu.

De seguida vaig captar-ne la transcendència: no tant sols acabava de traspassar prematurament un membre important del partit, un militant exemplar al servei de la revolució socialista i la independència nacional dels Països Catalans, un home amb fusta de líder, sinó també un intel·lectual de primera fila, un destacat lingüista, un escriptor reconegut i un estimat professor universitari.

A partir d’aquell moment, i durant les hores següents, vaig tenir l’amarga missió de comunicar la trista notícia a la resta de membres dels comitès Executiu i Central del partit.

Em vingué a la memòria la seva presència, tres anys abans, a la porta del Palau de Justícia, així com les seves paraules d’ànim, quan jo acabava de sortir en llibertat arran d’una detenció que vaig patir després de la meva intervenció al míting del Fossar de les Moreres. Aquell dia ell havia de ser a Tarragona, on feia classes, però havia decidit que era més important donar suport a un company detingut. En Xavier Romeu era així. Tot i haver pogut ser, per la seva vàlua intel·lectual, una figura destacada de la cultura catalana establerta, era als antípodes de les estrelles emergents, que anaven renunciant a compromisos polítics més o menys radicals i començaven a exercir d’intel·lectuals orgànics elitistes i bohemis al servei de l’autonomisme.

Com a responsable de la revista LLUITA, quan el partit va decidir encetar-ne la segona època li va donar un estil més periodístic i la va obrir a col·laboracions externes de personatges propers al partit, com ara Manuel de Pedrolo, Josep Ferrer o Antoni Reig. També fou per iniciativa seva que un jove Quim Monzó n’esdevingués el dissenyador.

Al pis del carrer de Joaquim Costa, que compartia a Barcelona amb la companya Remei Oliver, aleshores militant i poetessa, desapareguda també fa pocs anys, recordo que en Xavier hi tenia la col·lecció sencera de la revista Canigó, que dirigia Isabel-Clara Simó, i on ell havia col·laborat sovint amb articles compromesos signats amb el seu nom i, també, anteriorment, amb el de Trencavel, un col·lectiu crític amb la cultura burgesa que formaven el mateix Xavier, Guillen Jordi Graells, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Oriol Pi de Cabanyes, Joan Rendé i Pep Albanell.

Pel que fa a la seva faceta literària, que en Xavier mai no va voler separar del seu compromís polític, recordo també amb especial emoció haver estat present en dues representacions clandestines de l’obra de teatre  Preguntes i respostes sobre la vida i mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. Aquesta obra, escrita per Maria Aurèlia Capmany amb la col·laboració de Xavier Romeu, va ser feta amb motiu del 50è aniversari de l’assassinat de Layret el 1920. La dirigia Josep Anton Codina i entre els actors que la representaven, i que arriscaven molt, hi havia Feliu Formosa, Jaume Melendres, Jordi Teixidor i Joan Rendé.

Aleshores jo era a punt d’incorporar-me al partit de la mà de Jordi Moners i encara no coneixia en Xavier, que va entrar a militar uns anys després.

Eren temps durs d’estat d’excepció, vagues i manifestacions. Vaig assistir a l’estrena de l’obra al teatre parroquial de Sant Medir, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, la nit del 7 de desembre del 1970. La sala era plena a vessar, unes cinc-centes persones. Feia una nit de llamps i trons i tots els assistents esperàvem, en qualsevol moment, l’arribada de la policia. Però no es van presentar; o no se n’havien assabentat, cosa rara, o tenien feina a perseguir obrers i estudiants més que no pas actors.

Posteriorment vaig assistir també a una altra d’aquestes representacions clandestines, a la parròquia de Ciutat Meridiana, un barri de la perifèria barcelonina. La gent estava avisada amb antel·lació i en acabar la missa tothom es va quedar. En pocs moments van desmuntar l’altar, que fou substituït per una taula i set cadires, tota l’escenografia de l’obra. Sortiren els actors i, en un silenci expectant, va tenir lloc la representació. Era emocionant veure aquells espectadors, la majoria immigrants espanyols curtits en contínues lluites obreres, amb els ulls humitejats mentre contemplaven aquella obra en català, d’autoria independentista i representada per un grup de joves independentistes.

Xavier Romeu havia estudiat a Praga entre els anys 1968 i 1970, i hi va ser testimoni directe de la revolta antisoviètica coneguda com a Primavera de Praga, l’any 1968. Aquest fet el deixà molt marcat, però alhora l’afermà en el seu socialisme internacionalista. El seu compromís amb la lluita d’alliberament nacional el portà a ser el primer presentador de l’acte del Fossar de les Moreres, que l’independentisme organitza l’Onze de setembre de cada any. L’any 1980 va ser un dels impulsors del Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.

Reprodueixo aquí les paraules de Jordi Moners, al LLUITA número 102, d’agost de 1983, poc després de la mort d’en Xavier:

“La seva entrada al PSAN, ara fa uns cinc anys i mig, fou sense vedettismes ni reivindicacions de primogenitures, per la porta modesta que tant li agradava freqüentar, la porta de la identitat d’idees, l’esperit revolucionari i les ganes de treballar. Contava que no entrà al PSAN fins que la ventada de la reforma postfranquista no hagué provocat que el sector de militants amb vel·leïtats parlamentaristes-reformistes se separés del partit. Volia les coses clares, i aquest tarannà el demostrà repetidament en la seva actitud enfront de les opcions reformistes i revisionistes que aquests darrers anys han sorgit, tant dins com fora del partit”.

Alguns anys abans, el mes de setembre del 1979, Xavier Romeu escribia al LLUITA número 80 en aquests termes, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, aleshores recentment aprovat:

“Enfront d’aquest Estatut que ens nega fins les engrunes d’una sobirania nacional i popular, que no té en compte la realitat nacional dels Països Catalans, i que manté l’eina més vàlida per al centralisme, que és la província, no ens queda cap més alternativa que proclamar el nostre rebuig a tota aquesta farsa i continuar la nostra lluita per la plenitud d’aquestes competències que ara se’ns neguen o es manipulen descaradament. Només així encetarem el camí que ens ha de dur a la plenitud de les nostres llibertats, la nacional i la de la classe treballadora.”

I un mes abans de l’accident que li causà la mort, sota el títol “El ‘canvio’ ataca de nou”, en Xavier publicava el seu darrer article a la revista LLUITA número 101, fent referència a l’estat espanyol governat des de feia poc pel PSOE:

“Cal que anem abandonant la idea que hi ha ‘dretes’ i ‘esquerres’ des del seu punt de vista, i cal que ens acostumem a mirar-ho des del nostre punt de vista: de nació colonitzada. Hem de comprendre que aquestes ‘dretes’ o ‘esquerres’ són metròpoli (…) En aquest context, no és estrany i no ens ha d’estranyar la llarga preparació de la victòria del PSOE, com a recanvi de l’exhaurida UCD, el 28 d’octubre de 1982, ni la victòria del PSOE a les municipals i autonòmiques de 1983; és a dir, la victòria d’Espanya. I de les seves institucions, és clar, ‘centrals’ o ‘autonòmiques’; és a dir, imperialistes o neocolonials.

La resposta a cada pretès ‘cambio’, la resposta a cada increment de l’activitat opressora, ha de continuar sent la mateixa: l’enfrontament del poble treballador català a l’estat capitalista espanyol i al seu imperialisme. Amb totes les forces i amb totes les armes.”

Amb la desaparició d’en Xavier Romeu, el PSAN i l’independentisme revolucionari en general van perdre el que anava camí de ser un líder carismàtic. Una pèrdua insubstituïble.

Salvador Balcells, escriptor

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en CADA TERRA FA SA GUERRA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*