Diletant i dissonant

El dissenyador industrial Karim Rashid –nascut a Egipte i format al Canadà i a Itàlia– ha creat peces tan admirades que avui ja es troben al MOMA de Nova York o al Centre Pompidou de París. I encara no ha arribat als cinquanta! Més enllà, però, de la seva brillant creativitat tècnica, m’interessa el seu pensament sobre el disseny. En destacaré tres idees.

Primera. Advoca per un disseny sensible a la majoria. Parteix del principi que tots vivim en un món construït i, per tant, dissenyat. Això inclou les ciutats i els territoris, però també les llars i tots els adminicles que fem servir en la nostra vida diària. En conseqüència, per què no hauríem de preferir un disseny amb vocació majoritària, en comptes de considerar-lo un terreny privat de les elits? Només cal satisfer dues condicions: que els productes ben dissenyats siguin assequibles i siguin atractius per a la majoria.

Segona. Sosté que el dissenyador s’ha d’aproximar a l’objecte amb un clar sentit de la seva funció, de la seva utilitat. I que ha de buscar la resposta més efectiva, ergonòmica, elegant i senzilla que sigui possible. Estètica, sí, però aliada a la seva usabilitat.

Tercera. Reconeix que, si algú fes un catàleg d’ecodissenyadors, a ell, no l’inclourien. No pas perquè en passi sinó perquè no en fa gala, perquè creu que els principis de sostenibilitat no han de marcar la diferència d’un producte sinó constituir la seva normalitat.

M’agraden totes tres idees. M’agraden aplicades al disseny, sobretot si entenem que tot allò que construïm o desenvolupem és fruit d’un disseny –sigui encertat o desastrós, sigui pensat o irreflexiu. També m’agraden aplicades a altres camps d’acció. Tenir vocació majoritària –estant disposat a pagar els peatges que això representa–, condicionar les iniciatives a la seva veritable finalitat –abandonant una hiperactivitat autogratificant però sovint estèril i cansosa– i interioritzar els valors de la sostenibilitat –renunciant al glamur que sol atorgar posar el prefix eco- davant qualsevol cosa, encara que es faci amb més ànim d’aparentar que de transformar- són els punts d’un excel·lent programa.

Ho repeteixo: em semblen unes idees francament estimulants i d’ampli espectre d’aplicació. Fins i tot, podrien ser útils per a renovar la política.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!