DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (35) per Jordi Moners

Dimecres 6 de setembre       Sant Just Desvern – Sant Joan Despí – Esplugues de Llobregat

Del Walden, al matí, van a Sant Joan Despí. Molt bona rebuda. La Unió de Pagesos s’hi ha abocat: trenta tractors acompanyen la Marxa en una cercavila de dues hores (Jo no hi sóc. El Salvador me’n dóna molt bones referències).


La Marxa pel Baix Llobregat 

A la tarda, de Sant Just hem d’anar a Esplugues; són només dos quilòmetres. Sortim a dos quarts de sis. Abans però, anem amb el Jordi Mata a Barcelona a comprar un megàfon, que l’altre s’ha espatllat. Demà el durem a adobar, però avui en necessitem urgentment un altre. A Esplugues ens fan esperar sota el pont de l’autopista, perquè el cercavila de benvinguda encara no ha arribat. Som deu marxaires. Finalment ens venen a rebre unes cent cinquanta o dues-centes persones. Engeguem cap a can Vidalet, després tornarem a la plaça de l’Ajuntament per la lectura del manifest i anirem a sopar al local d’Espluga Viva.

Jo vaig a Sant Joan Despí on fan un altre acte. Nova cercavila amb tractors, sardanes, lectura del manifest local i explicació -per part meva- dels objectius i fruits de la Marxa. Força animació. Al vespre em tornen a Esplugues. A l’Ateneu hi ha conferència i projecció de diapositives “Pedagogia de la Natura”. Primer, perillós incident. En començar la xerrada en Salva en català, el tipus de sempre “demana” que es faci en castellà perquè no entén el nostre idioma. Discussió, apassionament, catalans que se’n volen anar. Jo els aturo, els demano que es quedin i discuteixin, que es defensin i no abandonin el camp als antagonistes. Entretant, un “suec” comença a fer “fotos ecològiques” a la gent que parla en favor de la tesi catalana. Quan em vol retratar a mi li fumo una empenta i li dic que no cal que em fotografiï, que la policia ja em té retratat de l’època del feixisme. Es crea un nou aldarull, se’l va fument fora, i llavors és quan, incomprensiblement, el seu accent sud-americà desapareix i es posa a parlar un idioma estrany que -segons un seu amic ens dirà més tard- és suec. No vol estar-se de raons. Persevera a xerrar. Finalment li vaig dient a tot que si, però ell continua. Per acabar-ho li allargo la ma en to de comiat i, incomprensiblement -es deu sentir ja justificat- encaixem i se’n va. Al fora es continua discutint i no acabaran fins que ens n’anirem tots, tres hores més tard.

La conferència continua, en català. Tot és tranquil. Al cap d’uns cinc minuts un grup de deu o dotze xicots joves s’aixequen ostensiblement i se’n van, dient que no entenen res. Fan algun altre comentari. Ara tot continuarà normalment amb la colla tèrbola fora de joc. No podien venir de bona fe perquè tot havia estat anunciat en català. No veig altra resposta: era un grup de provocadors (10-15) que ens haurien bombat l’acte si haguessin pogut. Però érem un centenar llarg i no van atrevir-se a més. Tota la gamma variada de tendències de la Marxa va fer pinya en defensar la llibertat d’expressió i l’idioma.

Al cap d’uns deu minuts de normalitzar-se l’ambient, tot era silenci, arriben dos guàrdies civils. Expectació! Lentament entren pel fons i s’asseuen en dues cadires del darrere del públic. Havien estat avisats pels avalotadors? Després d’anar-se’n o ja prèviament?. La gent d’Esplugues ens dirà després que no és probable, perquè és una característica del guàrdies d’Esplugues d’assistir a aquesta mena d’actes. Però nosaltres ara encara no ho sabíem i ens ho temem tot. Encara més quan, una estona més tard, arriba un altre guàrdia civil, ara amb galons, que també s’asseu, després d’haver anat observant-ho detingudament tot, als costat dels seus companys i subordinats.. S’hi estan cosa d’un quart més i sempre en silenci, s’aixequen i se’n van. Continuem i acabem la xerrada. Després l’audiovisual “Pedagogia de la Natura”, que s’allarga massa. Uns reporters locals fan una interviu a en Salvador. Jo, que era a la paradeta de material, surto i xerro amb ells.

Acabat tot, carreguem el fato al cotxe d’en Salvador i ens preparem per tornar al Prat, a dormir. En això, se m’acosta un de la colla del “suec” i me’l vol justificar amb to amable i bones paraules: “És un suec que ha aterrat aquí. Al seu país impulsa un grup ecologista i s’ha interessat per la conferència… que l’hem interpretat malament… que és un bon noi, encara que potser un xic excèntric…”. Li manifesto la meva estranyesa “Si fos ecologista hauria fotografiat el riu, o fins i tot actes de masses de la Marxa, no pas només “cares individuals”… i que l’única justificació possible hauria estat si hagués anat borratxo, però aquest no era el cas. Com que ja conec massa aquest tipus de provocacions, li dic que no cal que insisteixi, que val més deixar-ho córrer…

Els companys de l’organització o simpatitzants m’asseguren després que aquest “justificador” és el cap de colla d’un grup acusat per la vox populi de punxar les rodes dels automòbils que duen la “C” de Catalunya.

Tot es va explicant. Primer incident que hauria pogut ésser greu si el rebombori, encara que només hagués estat dialèctic, hagués continuat en arribar la guàrdia civil. Què hauria passat?

Avui hem estrenat megàfon. Ahir em van espatllar el vell i com que a la botiga no el podien reparar de seguida, n’hem hagut de comprar un altre. A partir de demà passat en tindrem dos. Avui ja en funcionaven dos, perquè la gent d’Espluga viva en feren servir un d’idèntic al nostre.

Cotxe avall i a dormir al Prat. La resta de la colla ho fa al local d’Espluga Viva.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA MARXA DEL LLOBREGAT. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*