marginàlies

Helena Fourment, filla d’un comerciant d’Anvers, als 16 anys, el 1630, es va casar amb Peter Paul Rubens, vidu aleshores d’Isabella Brandt, que ja en tenia 53. Helena, a més, era filla d’una germana de la primera dona del pintor i diplomàtic. Amb Rubens, amb qui va viure maritalment durant deu anys, Helena va tenir cinc fills (la darrera filla va néixer quan ell ja havia mort) i amb el seu segon espòs, Jan Baptist van Brouchoven, en tingué sis més. Una vida pràcticament dedicada a la maternitat, certament.

Helena Fourment era molt bella, segons sembla i d’acord amb els gustos del seu temps. Per això Rubens la prengué de model per a moltes de les seves pintures, tant de tema religiós com profà o mitològic. Així, va ser Andròmeda, Venus, o Salomé.

Als voltants de 1639 Rubens pinta  Het Pelsken, que podria passar per ser “la pell”, en el que mostra la seva esposa Helena nua, acabada de rentar i lleugerament tapada per un abric de pell negre que ajuda a fer resplendir el seu cos.

Per molts d’anys que passin, aquesta pell de Rubens, com totes les obres genials, segueix dient molt; segueix fent llum, aclarint dubtes, assenyalant sortides del laberint que ens fa entrar en pànic. Abocant-te a la bellesa com a font i guia de vida.

Té 380 anys, la pell d’Helena i de Rubens, i d’aleshores ençà ens mira amb una tendresa gens líquida tot posant en solfa la nostra inveterada imperícia per viure d’acord únicament amb allò que sentim veu endins.