marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

26 de juliol de 2010
0 comentaris

TREPITJANT OMBRES

Tant de blanc enlluerna, empresona la llum, han escrit a la paret de la parròquia. I el rector, repassant un pic i un altre el grafit net com una patena, arriba a entendre la pintada precedent que deia: si vols veure una escletxa de llum has de trepitjar moltes ombres.

El caixer del  banc observa el mossèn amb atenció mentre prepara el pagament d’un taló. Fa pagar cars els somriures, el banquer, però ara, observant la bretolada anònima de la parròquia i el capteniment del capellà, n’arranca un en pensar que la feina més ben pagada és la de fer plorar els pallassos.

Alhora, el professor de química, vigilant els seus alumnes que s’examinen, anota al full d’incidències: cap bolígraf no pot substituir la llengua, però diu millor l’estri que no la veu amb cervell de mico dels que fan el botellón al passeig de la riba. Els micos són pertot, pensa, i ningú no s’espanta ni s’estranya. Una de tantes rareses d’aquest món nostre condensat en els titulars dels periòdics, rebla en un silenci sepulcral al temps que observa com un alumne desplega un paper amb la resposta probable a un dels problemes de l’examen.

I en el bar, el cronista oficial jubilat de fresc es lamenta que ja no es diguin poemes en les festes dels benestants. És un mal averany, Ignasi, diu a l’amo. Vol dir que s’acosten vents d’idiòcia, sosté amb la llàgrima a punt de caure. I s’acomiada de l’apotecari, que ha deixat momentàniament el taulell per fer  un cafetó. El farmacèutic repeteix sovint que es faria faroner just per poder llegir tothora els versos i les  històries que escriuen el vent i els núvols sobre una mar setcienciosa. I a prop del bar, un
vagabund fa una foto a una parella d’estrangers i no ha sortit gens moguda. Era cirurgià, el cessant, i per un instant ha pensat que operava a cor obert i ho ha brodat. Ben contents, se’n vans els britànics. La dependenta de la tenda  de roba observa els gests del cirurgià desnonat i per agombolar els calfreds que sent es refugia en cançons olioses, de les que parlen de cors trencats i d’amors fets bocins.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.