I ARA QUÈ?
Els resultats electorals d’ahir, per a la gent que vàrem votar per Solidaritat Catalana per la Independència, són un bon daltabaix. Però també un motiu de reflexió. Perquè com molt bé diu Vilaweb, el país ha parlat, ho ha fet decantant-se cap a l’esquerra i configurant una majoria independentista sòlida. I això és el què importa.
En el cas de Solidaritat, penso que no es va valorar prou el pes que va tenir l’efecte Laporta en el resultat de fa dos anys.
En aquell moment, molta gent va veure aquest personatge com una mena de messies (de nou Macià) que ens havia de portar a la independència.
I la bona tasca que ha fet en López Tena no ha estat suficient per fer oblidar el trauma del trencament posterior.
Un altre exemple dels desastres que poden provocar els messianismes.
Per cert, CiU també n’hauria d’aprendre la lliçó.
Si ha de sorgir un líder carismàtic, que per ara no es veu, benvingut sigui. Però, per favor, res de conductors il·luminats cap a la terra promesa!
Crec que la bona gent de Solidaritat, deslliurada de les obligacions parlamentàries, hauria de dedicar els seus esforços i la seva evident empenta patriòtica a una tasca ara més necessària que mai: contribuir a reforçar el vessant cívic i popular del moviment cap a la independència: l’Assemblea Nacional Catalana.
En el cas de Solidaritat, penso que no es va valorar prou el pes que va tenir l’efecte Laporta en el resultat de fa dos anys.
En aquell moment, molta gent va veure aquest personatge com una mena de messies (de nou Macià) que ens havia de portar a la independència.
I la bona tasca que ha fet en López Tena no ha estat suficient per fer oblidar el trauma del trencament posterior.
Un altre exemple dels desastres que poden provocar els messianismes.
Per cert, CiU també n’hauria d’aprendre la lliçó.
Si ha de sorgir un líder carismàtic, que per ara no es veu, benvingut sigui. Però, per favor, res de conductors il·luminats cap a la terra promesa!
Crec que la bona gent de Solidaritat, deslliurada de les obligacions parlamentàries, hauria de dedicar els seus esforços i la seva evident empenta patriòtica a una tasca ara més necessària que mai: contribuir a reforçar el vessant cívic i popular del moviment cap a la independència: l’Assemblea Nacional Catalana.