SALVADOR BALCELLS

MIQUEL VARIDAT

Hi va haver un temps que la Catalunya del Nord era un bon refugi pels perseguits polítics d’aquesta altra banda. Hi podien fer una estada més o menys tranquil·la els que havien hagut de fugir en acabar la guerra i els nous exiliats de les dècades posteriors. Potser hi contribuïa el fet que la dictadura franquista representà durant anys un bon negoci per a comerciants, restauradors i propietaris de cinemes, especialment de Perpinyà. L’economia anava bé i podien mostrar-se generosos. Aquest era, si més no, el retret que feia Miquel Varidat al sistema conformista establert en aquelles comarques catalanes sota administració francesa.

Varidat és fill d’exiliat de la guerra, havia nascut a Prada i havia mamat catalanisme des de la infantesa. Ell va crear la primera cèl·lula del partit independentista per excel·lència al nord de les Alberes. Molt aviat, amb el seu dinamisme, va aconseguir que esdevingués una opció política a tenir en compte, amb més militants dels que ha tingut posteriorment qualsevol altra organització catalanista en aquelles contrades.

L’any setanta-quatre fou detingut i jutjat sota l’acusació de danys a bens públics i privats, arran d’haver promogut una campanya de pintades i encartellades reclamant que els cinemes de Perpinyà fessin menys pel·lícules pornogràfiques i més amb arguments progressistes i antifeixistes. Havia decidit que calia fer-ho en observar la satisfacció dels exhibidors pel fet de tenir tant pròxima “la reserva de reprimits sexuals més important del planeta” en paraules d’un directiu de la Cambra de Comerç, pronunciades en un acte públic.

A partir d’uns plantejaments polítics inicials molt unitaristes respecte de la nació catalana, Varidat va anar evolucionant cap a formulacions més pròximes a un tractament diferent de realitats diferents. Però això el portà més enllà, cap al pragmatisme ideològic. Deia que allò determinant no eren pas les referències teòriques sinó la pràctica política concreta, justament el contrari del pensament predominant aleshores a la direcció del partit. Tenint en compte, però, els bons resultats que li reportava aquest plantejament, en forma d’increment de la militància, des de Barcelona es procurava mirar cap a un altre costat.

Però poc després les diferències es feren encara més cridaneres. Quan al sud s’atacaven els estatuts d’autonomia titllant-los de paranys de l’estat opressor, ell els defensava en definir públicament els objectius de l’organització al nord: lluita pel socialisme, lluita per la consecució d’un estatut d’autonomia i lluita econòmica centrada en el lema “volem viure i treballar al país”. A això s’afegí un increment de les contradiccions internes, en incorporar-se a la cèl·lula de Perpinyà alguns refugiats recents, gent més dogmàtica que els nord-catalans d’origen o els exiliats del trenta-nou.

Per acabar-ho d’adobar, només va faltar tot l’enrenou provocat per l’exili temporal d’en Conrad Baldó, que va endur-se part de la militància perpinyanesa cap al nou partit que acabava de crear. Aquest fet va enverinar l’ambient, provocant primer una paràlisi i posteriorment un enfonsament de les expectatives polítiques de l’independentisme en aquelles contrades.

En Varidat va patir molt amb aquella situació d’enfrontament. Ell era un romàntic de la política que no suportava les intrigues, les lluites pel poder i els interminables debats ideològics.

Ho deixà córrer molt aviat per retornar a la seva Prada nadiua i dedicar-se només a la Universitat Catalana d’Estiu, de la que havia estat un dels promotors inicials, l’any seixanta vuit. Quan la UCE va entrar també en crisi i es parlava de traslladar-la a Vic, en mig d’un agre debat, va ser un cop molt fort per en Miquel. Ja no va voler saber-ne res més, i fins una dècada després no va tornar a aparèixer pel Liceu Renouvier, on te lloc cada estiu la Universitat.

Durant els anys d’absència de l’UCE es va dedicar a promoure l’escoltisme i el sardanisme.

La seva casa de Prada va estar sempre oberta a acollir refugiats i perseguits, fins i tot en els anys més difícils per a ell, quan s’havia automarginat de tot i de tots. Era una casa molt gran on hi havia també el negoci familiar de fusteria i on, entre altres records interessants, guarda una valuosa col·lecció d’instruments musicals, regal de Pau Casals al seu pare.

Darrerament, ja jubilat, ha retornat a la política. Edita un butlletí de contingut patriòtic on, entre altres coses, ha criticat el catalanisme oficial de l’Ajuntament de Perpinyà tot acusant-lo d’oportunista i mentider. S’ha afiliat a l’Assemblea Nacional Catalana i participà en la gran manifestació de l’Onze de setembre. També dona suport a Solidaritat Catalana per la Independència.

 

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Han estat quaranta-tres ressenyes biogràfiques de gent mítica, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.