LA COLLA VELLA – 39) Anna Sirvent

ANNA SIRVENT

Es tracta d’un exemple vivent de militant històrica. Té setanta cinc anys, pertany des de sempre a l’independentisme revolucionari i no l’abandonarà mai. Menys ara, que veu la independència tan a prop i no se la vol perdre!           

Va néixer en plena guerra, a Barcelona, i quan tenia dos anys se la van endur, amb la resta de la família, a l’exili mexicà. El seu pare havia estat un destacat dirigent polític de l’època republicana. A principis dels seixanta, mort el pare, va retornar a Catalunya i de seguida s’incorporà a la lluita antifranquista. Va formar part del nucli fundador del partit independentista per excel·lència.

Durant molts anys, els nous militants que s’incorporaven a la lluita en sentien a parlar sovint, de l’Anna. Clar que en aquella època no l’anomenaven així, sinó “Laia”. Quasi tota la gent compromesa usava noms en clau.

L’agost del setanta-cinc, poc abans de la mort del dictador, diversos militants tenien previst anar la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Dos d’ells, aprofitarien el viatge per ajudar un company buscat per la policia a passar la frontera cap a la Catalunya Nord.

Només un tenia experiència en passos clandestins. L’altre, més novell, estava completament desorientat perquè tot es feia amb molt de secretisme i ni li van explicar els detalls de l’operació ni va gosar preguntar-ho. De fet, ni va arribar a saber mai qui era aquell que fugia, que no coneixia de res.

Van anar a raure a l’Alt Empordà, a una masia prop de la ratlla fronterera on s’havien de trobar amb la persona en qüestió. Va resultar que aquella masia era la casa pairal de l’Anna Sirvent i era ella mateixa qui dirigia l’operació, tal com havia fet en ocasions anteriors. Per aquella zona de les Alberes, prop del castell de Requesens, hi ha tota una xarxa de camins i senderons que, malgrat la vigilància policial -o més aviat amb la complicitat dels agents- eren recorreguts sovint sense gaires problemes pels contrabandistes, circumstància que també afavoria els combatents catalans.

Ja de nit, tots quatre van emprendre la ruta guiats per l’enèrgica i experta Anna. Després de caminar en silenci més d’una hora, ella els va informar que ja eren a l’altra banda i que els calia esperar una estona mentre anava a inspeccionar el terreny. Va tornar al cap de pocs minuts. No hi havia cap novetat i podien seguir la marxa. Finalment van arribar a una pista forestal més ampla on els esperaven dos homes al costat d’un cotxe amb els llums apagats.

La persona a qui havien ajudat a passar els saludà efusivament i, després d’acomiadar-se dels que l’havien acompanyat, entrà al vehicle i se n’anaren. Aleshores fou quan l’Anna assenyalà dues motxilles recolzades en un arbre, indicant que se les havien d’emportar. Pesaven de valent –no fou fins arribar de nou a la masia, xops de suor, que el militant novell va saber que eren llibres, una edició clandestina del Manual del jove revolucionari-.

Entre una bona dutxa, menjar un mos de pa amb formatge i xerrar una estona de tot plegat, es ficaven al llit quan ja clarejava el nou dia. L’endemà van poder veure la masia a la llum d’un sol magnífic. Feia goig. Era com una mena de petita fortalesa, una casa pairal de família benestant amb segles d’història al damunt de les seves nobles pedres. L’Anna va ser una excel·lent amfitriona. Res a veure amb el tracte sec i enèrgic de la nit anterior, quan anaven per feina.

L’evolució posterior d’aquella masia constitueix una història realment lamentable, que va començar cap a mitjans dels vuitanta.

L’Anna tenia un germà més jove, nascut a Mèxic i que, a diferència d’ella, no se sentia especialment motivat pel fet català ni tenia cap altre ideal que no fos prosperar en els negocis. La casa era de tots dos i en gaudien els caps de setmana alterns, fins que ell li va proposar de vendre-la. Es veu que li havien ofert un bon grapat de milions. L’Anna s’hi va negar de totes totes, tan per raons sentimentals com pràctiques. A més, tampoc ho necessitaven, ja que ni l’un ni l’altra tenien problemes econòmics. No comptava, tanmateix, amb la mala llet del seu germà, el qual li posà un plet i acabà sortint-se amb la seva, tot i que la broma del litigi li costaria una bona part del benefici obtingut per la venda. La mare de l’Anna, que encara vivia amb ella, emmalaltí per culpa d’aquest conflicte i les dues branques de la família no es parlen des d’aleshores.

La masia és ara la segona o tercera residència d’un conegut arquitecte barceloní, un d’aquells que van aprofitar el pastís del 92 per acabar de fer-se un nom en posar la seva signatura a algunes de les transformacions més cridaneres del cap i casal. Ja sigui perquè la fa servir com a banc de prova de les seves parides arquitectòniques o perquè té un gust personal d’allò més particular, el cas és que actualment, pel que explica l’Anna, la vella masia de nobles pedres no hi ha qui la reconegui. Sembla més aviat un decorat acabat de pintar, amb vidre i alumini en els llocs més inversemblants.

A Prada no ha fallat quasi mai, l’Anna Sirvent. Hi és present a totes les edicions, però darrerament només un dia o dos. Un any, a finals dels setanta, va tenir problemes en retornar cap al sud. La gendarmeria francesa la va aturar i la portà a comissaria per interrogar-la sobre un afer relacional amb tràfic d’armes per la frontera d’Andorra. Va ser una història fosca que per sort no tenia res a veure amb els salts fronterers de l’Empordà, però que va tenir tota la militància ben amoïnada fins que la van deixar anar sense cap càrrec. A França i a Andorra hi hagué altres detencions pel mateix motiu.

L’origen de tot aquest enrenou sembla que havia estat una denúncia anònima a la prefectura de Perpinyà. Finalment, però, tots els detinguts van ser posats en llibertat i l’afer ha romàs en el misteri més absolut. En el seu  moment algú hi va veure fins i tot implicacions de la CIA. L’Anna no ha volgut parlar mai, d’aquell incident. Potser, si es decideix a escriure les seves memòries, se’n podrà saber alguna cosa més.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*