SALVADOR BALCELLS

VICENT SEDÓ

Procedia de la Vall d’Albaida però feia anys que vivia a València, on treballava per a l’obra social d’una caixa d’estalvis. Militava al partit independentista revolucionari dels Països Catalans des de finals de la dècada dels setanta i havia ocupat, successivament, els càrrecs de cap de cèl·lula, membre del Comitè Central i del Comitè Executiu. Amb tot, no era gaire dotat per al debat polític i sovint s’adormia a les reunions.

En canvi, on havia excel·lit era en el camp de la poesia lírica. Li havien publicat algun llibre i en tenia uns quants més d’escrits, que sovint repartia entre els amics en enquadernacions casolanes. Pensant en ell, la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià va crear un premi de poesia. I, naturalment, en va guanyar la primera edició. I és que en Vicent es feia estimar. Tenia un parlar dolç, melodiós i sense estridència que s’adeia molt amb el seu caràcter.

El detingué la policia després d’una manifestació del nou d’octubre i hagué de passar quinze dies tancat abans de sortir en llibertat condicional. L’acusaven de cremar una bandera espanyola, cosa que ell negà sempre. Però en un escrit que va fer arribar als seus companys només ingressar a la presó, deia, entre altres coses: ‘…He lluitat, lluito i lluitaré contra l’ocupació espanyola de la meva pàtria, Catalunya, la que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Contra els símbols espanyols i les forces d’ocupació; però sempre amb la paraula, verbal o escrita, perquè això és el que sé fer. I perquè totes les formes de lluita són necessàries…’. Acabava l’escrit amb un VISCA LA TERRA!.

Arran d’aquest fet, l’acomiadaren de la caixa d’estalvis i hagué de buscar-se la vida. Com que coincidia que tan el partit com el moviment popular patriòtic estaven en expansió, li oferiren un sou d’alliberat, cal dir que forçosament esquifit, per tal que es fes càrrec del secretariat i de la seu conjunta, un pis proper a la plaça de l’ajuntament.

Vicent Sedó hi estigué cinc anys i en aquest temps feu una molt bona feina. Es dedicà, només prendre possessió, a ordenar totes les coses: banderes, pancartes, documents, material de parades… que sempre havien estat amuntegades de qualsevol manera. A partir d’aleshores cada cosa era al seu lloc, inventariada i fàcil de trobar. També redactava actes, confeccionava fulls informatius i atenia les necessitats de la militància. I no abandonà mai la seva fal·lera d’escriure poesia.

Ho deixà a finals dels vuitanta, arran de conèixer la que després seria la seva dona. Molt aviat feren plans per casar-se i ell necessitava guanyar més. Gràcies a algunes coneixences aconseguí feina com a representant comercial de diverses bodegues de la seva comarca i, en poc temps, els vins de la Vall d’Albaida escalaren posicions en les preferències de molts restaurants del país. La seva tasca, molt més creativa que la d’un comercial qualsevol, ha estat vital per a l’expansió de la viticultura comarcal. Avui, vint-i-cinc anys després, Vicent és tota una celebritat i ostenta càrrecs directius en les institucions econòmiques d’Ontinyent.

Però malgrat els tombs que ha donat la seva vida, sempre ha estat una persona coherent, sensible i lluitadora.

I tot i haver abandonar de fa temps la militància activa, no ha deixat mai d’assistir a aplecs i trobades, ni de pagar regularment la quota al seu partit independentista de sempre.