SALVADOR BALCELLS

PERE ROURE

La tasca que Pere Roure desenvolupà durant anys a les Balears, a Mallorca concretament, fou extraordinària. Persona tranquil·la però molt eficient -una característica dels mallorquins, diuen- va aconseguir aixecar el front popular patriòtic del no res. A principis dels anys vuitanta no quedava independentisme a les Illes, com aquell que diu. Els pocs militants històrics que hi restaven d’èpoques anteriors eren completament inoperants. Aleshores fou quan en Pere va escriure una carta a la direcció del moviment demanant d’entrar a l’organització i oferint-se per treballar en l’expansió a ses Illes.

Els primers contactes es feren des de València. Va caldre anar-hi dues o tres vegades, a Palma, però en poc temps hi havia tot de saba nova, gent jove i entusiasta que ell acabava de convèncer per entrar a militar.

Pere Roure era un inconformista i, professionalment, un cul de mal seient. Sense gaires estudis ni cap ofici concret, havia fet una mica de tot: pagès, transportista, paleta, cambrer i, darrerament, locutor de ràdio a Sineu, el seu poble del centre de l’illa. Aquesta activitat li donava prou temps per recórrer Mallorca a la recerca de nous militants. Era tota una experiència, especialment per a barcelonins de vida accelerada, acompanyar-lo en aquells viatges per carreteres de l’interior, en el seu cotxe tronat. Podia arribar a una cita, generalment en un bar de poble, i tres o quatre hores després encara estar xerrant de tot sense haver entrat en matèria, bevent i menjant pa amb sobrassada escalfada a la planxa o a la llar de foc. O bé arribar a un altre lloc cap al tard i reprendre el retorn cap a casa seva quan ja clarejava el nou dia, després d’una nit de conversa animada en la que quasi no s’havia parlat de política, en el marc d’una tertúlia per la que havien passat dotzenes de coneguts d’en Pere.

Semblava impossible que així s’apuntés algú al front, però el sistema funcionava. Pere Roure deixava parlar tothom, pacientment, com si el seu màxim interès fos allò que deien, que tant podia fer referència a la collita com a l’equip local de futbol, al licor d’herbes, al debat sobre el millor xeremier, a les variants dialectals… Quan la conversa començava a decaure ell prenia la paraula i ja no la deixava. També era una manera de posar a prova els futurs militants. Qui aguantava amb interès les seves llargues i barroques reflexions polítiques, segur que seria un bon fitxatge.

Començava recordant-los que ja feia massa anys que vivien sotmesos a un poder estranger, un poder que un mal dia es va instal·lar a casa nostra i encara avui ens continua manant. I que això havia comportat a les Illes i a la resta de les terres catalanes una gran espoliació i genocidi, prepotència i abusos constants…

Dissortadament, la capacitat d’escoltar, parlar i treballar d’en Pere Roure eren inversament proporcionals a les seves dots de lideratge, de manera que quasi simultàniament a construir l’estructura de l’organització a l’illa començava a ser qüestionat per alguns dels companys acabats d’entrar. La situació va arribar a ser tant inestable que va caldre tornar a fer freqüents viatges, des de Barcelona i València, per tal d’asserenar els ànims, desfer malentesos i reconduir situacions difícils. Hi podia influir el fet que els militants de la ciutat de Palma eren majoritàriament intel·lectuals, estudiants i professors, que no acceptaven de gaire bon grat el lideratge d’un de la part forana, a qui consideraven menys dotat que ells mateixos per a la teorització política.

Aquestes diferències continuaren accentuant-se en reaparèixer la concurrent polèmica de l’anomenat “barco de rejilla”. Es tractava d’una frase feta de caràcter despectiu adreçada als espanyols que vivien a l’illa i que, amb evident exageració, era titllada de racista. Ho fos o no, per a Pere Roure resultava evident que no podia fer-se servir políticament, tal com pretenien alguns militants poc assenyats.    

Va haver-hi uns moments, a finals del vuitanta vuit, que la situació del front popular patriòtic a les Illes es podia qualificar de caòtica. Perillava fins i tot l’organització de la tradicional manifestació independentista del 31 de desembre. Finalment es va poder dur a terme, per sort o per dissort, perquè va acabar de mala manera, amb violents enfrontaments amb una trepa de provocadors feixistes que havien intentat rebentar la marxa des del primer moment. A curt termini, això afavorí l’organització, perquè va servir per relegar a un segon terme les disputes internes. Però tingué una seqüela tràgica que repercutí greument en el futur del moviment.

Fou pocs dies després, de matinada, en un revolt de la carretera de Palma a Sineu. Pere Roure tornava a casa seva quan fou víctima d’un “accident” de trànsit que el deixaria cec i amb cremades a diferents parts del cos. No es va poder demostrar que fos un atemptat, però aparegueren indicis que assenyalaven què el cotxe havia estat manipulat. Tot i així, ni la policia ni els jutges s’ho van prendre amb gaire interès. La cosa quedà, oficialment, com a resultat d’una distracció del conductor.