LA COLLA VELLA – 29) Gonçal Neira

GONÇAL NEIRA

Havia militat en una organització espanyola d’extrema esquerra abans de recalar a l’independentisme català. Tan en públic com en privat, Gonçal Neira era dels que no acceptaven ambigüitats ni mitges tintes, ni en ell ni en els altres. Va tenir sempre fusta de dirigent i fama de persona íntegra, sincera i de fiar. Ben segur que deu ser per totes aquestes virtuts que no va esdevenir un gran líder dels Països Catalans. Dissortadament, com deia Pedrolo, allò que aquí ha predominat i prosperat és la mediocritat i l’oportunisme.

Feia tres anys de la fundació del partit independentista per excel·lència i la militància anava creixent. Climent Martí, des del País Valencià, havia fet arribat la notícia que, a València ciutat, un grup de gent volia entrar. Per a una organització amb vocació nacional -però pràcticament limitada al Principat- es tractava una gran notícia. Es va mobilitzar tota la direcció, per tal que el primer contacte fos d’allò més digne.

Un viatjaren en tren mentre altres ho feren en cotxe. Una mesura prudent tenint en compte que la policia podia estar assabentada. Per sort no va passar res. Devia ser perquè, al contrari del que pensaven aleshores, encara no eren prou importants per als serveis de seguretat de l’estat.

La trobada va tenir lloc en una casa de camp de l’Albufera. En cas que hi hagués hagut problemes la coartada era una excursió naturalista per la llacuna. Entre els valencians presents, molt aviat va destacar Gonçal Neira, per la contundència de les seves intervencions. Especialment per la visió tant clara que tenia de la lluita d’alliberament nacional com a part inseparable de la lluita de classes. Aquesta visió marxista del combat per la independència, no sempre compresa per tota la militància, constituïa la peça fonamental dels postulats ideològics del partit.

Gonçal Neira fou molt aviat el dirigent indiscutible de l’organització al País Valencià i va tenir un protagonisme destacat durant els primers temps de la transició, quan semblava que s’ho havien de menjar tot. També fou el gran defensor de l’ortodòxia en les diverses batusses internes que varen patir al llarg dels anys següents. En ocasió d’un d’aquells trencaments traumàtics, viatjà arreu de Catalunya en companyia de Climent Martí, per tal de convèncer les cèl·lules del partit que no se sumessin a l’escissió. No va tenir gaire èxit, perquè es quedaren literalment en quadre. Però al cap de poc temps aconseguien recuperar l’espai perdut, gràcies sobretot al treball i obstinació d’en Gonçal.

En aquella època ja hi havia gent que el volia convèncer de la necessitat de traslladar-se a viure a Barcelona, on tenia més possibilitats d’esdevenir el líder carismàtic que li mancava a l’independentisme català. Les seves aportacions teòriques foren sempre aliment ideològic per a tot el moviment. Fins i tot alguns que renegaven d’ell, sovint feien servir els seus arguments.

Els anys de lideratge d’en Gonçal estigueren marcats per les maniobres de l’estat opressor, dels seus agents, destinades a confondre i dividir els independentistes, tal era el temor que els inspirava. Un temor amb fonament, ja que reunia totes les característiques que fan del polític un referent de masses: físic imposant però acollidor, veu forta i expressiva, valor provat en situacions difícils, gran capacitat dialèctica i organitzativa, sana ironia, idees clares… Evidentment, era l’objectiu a abatre. I ja que això no seria possible cara a cara, els atacs van arribar pel vessant més feble: l’organització del partit al Principat, amb infiltracions d’agents provocadors que feien la funció, tan coneguda al llarg de la història dels serveis secrets, de convertir-se en els més radicals i provocar enfrontaments fratricides o actituds suïcides, o bé senzillament d’actuar com a informadors. En qualsevol cas, acostumen a ser maniobres efectives. Els conflictes interns que van generar deixaren el partit molt tocat, van afectar la credibilitat del lideratge d’en Neira i propiciaren l’aparició de diversos grups molt radicalitzats, sense ideologia o amb idees primàries fàcilment manipul·lables.

En Gonçal, sense renunciar a la militància ni a les seves conviccions nacionals i de classe, que ha mantingut sempre, s’anà distanciant de la política del dia a dia, escrivia de tant en tant i, sobretot, va tornar a agafar els pinzells, tot reprenent la seva faceta de pintor que li havia donat certa fama a finals dels anys seixanta, quan va començar a exposar obres d’un estil molt contemporani i alhora compromès amb la realitat social de l’època. Potser estàvem perdent un bon polític però  guanyàvem un pintor excel·lent.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*